(...) n’hi ha una donzella,
n’hi ha una donzella,
que en brodava un mocador,
n’és per la reina,
n’és per la reina.

Quan n’ha sét a mig brodar   li’n falta seda;
ja en veu venir un mariner   molt lluny de terra. 
-Mariner, bon mariner,   en portéssiu seda? 
-De quina llei la voleu,   groga o vermella? 
-Vermelleta la’n vull jo,   n’és millor seda. 
-Pugeu a dalt de la nau,   triareu d’ella. 
Mariner es posa a cantar    cançons molt belles;
amb el cant del mariner    s’hi ha adormideta. 
Quan(t) ella s’hi despertà,   es trob(a) lluny de terra:
-Mariner, el bon mariner,    torneu-me en terra. 
-Cum vos hi tornaré jo?   Som(s) lluny de terra. 
-De tres germanes que en som    som la més bella. 
L’una és casada amb un duc,    l’altra és princesa,
i jo, tristeta de mi,    som marinera. 
-No en sou marinera, no,    que en sereu reina,
reina de Portugal,   també Inglaterra. 

(...) quan ens hi estàvem los dos
a la soca de l’arbre,
i a la soca d’un noguer,
i sentats a nostre pler
de l’amor parlàvem,
i érem los dos que ens hi alegràvem,
i a la soca d’un noguer,
i sentats a nostre pler
de l’amor parlàvem,
i érem los dos que ens hi alegràvem.

Mentre ens hi estàvem los dos
passava una calàndria,
mentre ens hi estàvem los dos
passava una calàndria;
la calàndria va cantar
que venia a declarar
que lo jorn venia,
que era del cert que venia el dia,
la calàndria va cantar
que venia a declarar
que lo jorn venia,
que era del cert que venia el dia.

Jo li dic, tot sospirant:
-Ai, calàndria amorosa,
jo li dic, tot sospirant:
-Ai, calàndria amorosa,
no facis penar el meu cor
i no cantis tant d’hora,
que (?) lluny de mi,
que me’n tinc d’anar d’aquí,
que la gent no em trobi
i amb aquesta minyona,
que (?) lluny de mi,
que me’n tinc d’anar d’aquí,
que la gent no em trobi
i amb aquesta minyona.

I ella llença un gran sospir:
-Ai, que n’haig de quedar sola,
i ella llença un gran sospir:
-Ai, que n’haig de quedar sola.
-No t’espantis, lo meu bé,
que ja mai te deixaré,
gentil minyona,
que del meu cor la més hermosa,
no t’espantis, lo meu bé,
que ja mai te deixaré,
gentil minyona,
que del meu cor la més hermosa.

(Con) se(u) mare ha entès el festeig
i de la seva filla,
(con) se(u) mare ha entès el festeig
i de la seva filla:
-La filla, ets perdut el seny,
oi, també l’enteniment,
gentil roseta,
que de tres-mil la més distreta,
la filla, ets perdut el seny,
oi, també l’enteniment,
gentil roseta,
que de tres-mil la més distreta.

-Ai mare, no en tingueu neguit,
i no en porteu quimera,
ai mare, no en tingueu neguit,
i no en porteu quimera,
que jo no vu(i) altre marit
que és el que jo festejo;
i ell me’n té el cor robat,
i l’enteniment lligat
i amb fortes cadenes,
i aquestes són les me(u) penes,
i ell me’n té el cor robat,
i l’enteniment lligat
i amb fortes cadenes,
i aquestes són les me(u) penes.

-No hi vagis a la masó,
mira que t’hi espien,

       -És francesa...-

no hi vagis a la masó,
mira que t’hi espien,
(…)
per l’amor, Roseta,
i entremig de gran tristesa.

       -És acabada.-

A la vila de Tortosa,
n’hi han tres estudiants
que en segueixen els estudis
per poguer ser capellans,
per poguer ser capellans.

O bé capellans o frares,   metges o sal(u)sians.
Un dia, sortint d’estudi,   a pilota estan jugant. 
Mentres que estaven jugant,   (?)  estan passant, 
comencen de tirar xanxes,   xanxes vénen, xanxes van. 
Si els en prenen i els en lliguen,   a la presó els van manant. 
El més petitet plorava,   mi(t)jancer no plora tant. 
El més gran els aconsola:   -No ploreu, els meus germans;
tenim un germà dins França,   seguidor del rei d'Orland, 
li enviarem una carta    i el tindrem aquí l’istant. 
Mentres llegia la carta   llàgrimes baixen cara avall. 
Ja en manda un dels seus criados:   -Neu-ne a gornir el xivall blanc, 
no pas el que hi va corriendo,   sinó el que hi va volant.

(...) T(e)resa se’n diu per nom
la que el meu cor estima, 
que si no us deia el nom,
tampoc no el sab(e)ríeu.

Per nom se’n diu T(e)reseta,
i n’és del carrer nou,
i del brillo que gasta
n’enamora tothom. 

Per nom se’n diu T(e)reseta,
i n’és del carrer nou,
i del brillo que gasta
n’enamora tothom. 

Ella em passa al costat,
no em mira ni em repara. 
Ella em passa al costat,
no em mira ni em repara. 

I això en és la causa
que la’n festegen molts;
i això em dona a compen(d)re
que la lluna és el sol. 

Matí de Sant Joan, 
sorteig surt a la plaça
i els fadrins tots en massa
se n’hi van sospirant.
Ai, trist el que treu negre,
se’n va a casa plorant. 

Ai pare, bé ho sabeu 
que tinc d’anar a la guerra.
Ai, amb (a) quina pena,
quin desconsol més gran,
d’haver d’anar a la guerra
i a servir el rei set anys. 
(...)

Ara ve l’hivern, 
sempre plou i neva,
pobres traginers
que van la carrera,
pobres traginers. 

Matxos que maneu,   mostren gran fatxenda;
porten davantal,   manteta i coberta. 
Si els han agafat,   passant a Cervera. 
Els han agafat,   i a la presó els menen, 
se n’han escapat   per una espillera.
Que ningú no ho veu,   si no una donzella
que prenia el sol   la vora d’una era. 
N’ha fet un gros crit   a l’escarcellera:
-El(s) presos se’n van,   ja passen la serra.
Jordi se’n girà:   -Moreu, no em segueixes!
-Cum puc seguir jo?   
No puc caminar,   ni trepitjar terra,
que el(s) peus m’hi fan mal   de dur les cadenes. 

Para ser hija del rey
he sido muy desgraciada;
el primer hombre que he visto
me quedo que en(e)morada,
y ángel su, 
angelino con flech(e)s de amor. 

Del primer hombre que he visto   me quedo que en(e)morada, 
siete años le tuvo muerto   a dentro la mía cambra;
le cambiaba la camisa   dos veces a la semana,
y también todos los días   le lavaba la cara.

El pardal (con) s’hi allotjava
feia remor, feia remor,
per veure si ho sentiria
la seva amor, feia remor,
per veure si ho sentiria
la seva amor.

La seva amor n’està en cambra,
que no en sent res, que no en sent res,
si no el(s) mossos de la casa
o els traginers, que no en sent res,
si no el(s) mossos de la casa
o els traginers.

De la finestra més alta
li’n va parlar, li’n va parlar:
-Les onze hores són sonades,
vés-t’hi a allotjar. Li va parlar:
-Les onze hores són sonades,
vés-t’hi a allotjar.

-I a allotjar no hi vaig encara,
vaig de camí, vaig de camí.
Som fet una prometença
a Sant Magí, vaig de camí,
som fet una prometença
a Sant Magí.

I en passant a la ribera
de Cornellà, de Cornellà,
la traïdora de la burra
va estropessar, de Cornellà,
la traïdora de la burra
va estropessar.

Tota la gent que ho veieren
diu: -T’has fet mal?, diu: -T’has fet mal?
-Un xic xic, i no pas gaire
sous ronyonal. -T’hi has fet mal?
-Un xic xic, i no pas gaire,
sous ronyonal.

Quan a Sant Magí vaig ser-ne,
vaig suplicar, vaig suplicar
que em deixés tornar a mes terres
per festejar, vaig suplicar
que em deixés tornar a mes terres
per festejar.

La cançó qui l’ha dictada?
Qui treta l’ha? Qui treta l’ha?
Són tres fadrins de la plana
de l’Empordà. Qui treta l’ha?
Són tres fadrins de la plana
de l’Empordà.

Fadrins que veniu al món,   del festejar, que us en sobra,
jo us en donaré raó   del què a mi em costa una jove.
L’he festejada un llarg temps,   portant-li voluntat bona,
i ella també en a mi,   o lo menos bé ho demostra.
I un do li'n vu(i) demanar,   ara (con) ja no és hora.
-Demaneu lo que volgueu,   quan no sig(a) ma persona.
-I aqueix do voldria jo,   no voldria altra cosa.

Dins París n'hi ha una dama,   n'és bonica cum el sol,
té la caballera rouge,   li riba fins al(s) talons.
Seu mare la'n pentinava   els cabells d'en dos en dos.
Seu germà se la mirava   amb un ull molt piadós:
-Si no érem germans, Maria,   ens casaríem els dos.
Ella li fa de resposta:   -Ja me'n trapi de millors.
Si la n'acompanya a missa   a cavall d'un xivall ros;
allà a l'entrant de la missa   els anells li'n cauen tots.
Seu germà els hi collia   els hi'n cull d'en dos en dos.
Capellà que diu la missa   n'ha perdut la lliçó;
pensant dir Dominus vobiscum   diu: -Quina dama que veig jo!
L'escolà que l'en servia diu:   -Per mi la vol(d)ria jo!