(Una gen)til donzella
que en té un bell ramat
de bous i cabretes
que estan pasturant.

Contenta en guardava,
vinguent son a(i)mant;
que per ell collia
violetes del camp.

-Tota sola feu la vetlla,
muller lleial?
Tota sola feu la vetlla,
viudeta igual?

-No la faig io tota sola,
conde l’Arnau,
no la faig io tota sola,
valga’m Déu, val.

-Qui teniu per companyia?
-Déu i la Verge Maria.
-Per on heu entrat vós, ara?
-Per la finestra enreixada.
-Ai, que me l’haureu cremada.
-Ni tan sols no l’he tocada.

       -I després una mica més de lletra sí…:-

On teniu les vostres filles?
-A la cambra són, que broden   seda i estam.
-Me les deixaríeu veure?
-Massa les espantaríeu.

Les petites formiguetes a l’(i)stiu,
quan el blat és tot segat,
tot lligat i apilonat,
surten arre(n)gleradetes del seu niu,
fent xiu-xiu, fent xiu-xiu,
surten arre(n)gleradetes;
cap aquí, cap allà,
tot saltant les espiguetes,
cap aquí, cap allà,
que per tot arreu n’hi ha.

Allí baix n’hi ha un escar(a)bat,
que n’és mort i en(c)arcarat,
el (a)gafaran amb les dentetes fent l’ull viu,
fent l’ull viu, fent l’ull viu,
i en faran moltes festetes;
cap aquí, cap allà,
tot saltant les espiguetes,
cap aquí, cap allà,
que per tot arreu n’hi ha.

L’ocellet no pot volar,
ja volaria, ja volaria,
l’ocellet no pot volar,
(i)a volaria si fos clar.

Sota l’ala té el capet,
sota l’ala, sota l’ala,
sota l’ala té el capet,
sota l’ala arrupidet.

Té la pl(u)ma estarrufada,
tota molla, tota molla,
té la pl(u)ma estarrufada,
tota molla de rosada.

Ven(d)ijol el que l’ha bufat,
la rosada, la rosada,
ven(d)ijol el que l’ha bufat,
la rosada l’ha espolsat.

Ven(d)ijo(u)s al dematí,
vine, vola, vine, vola,
ven(d)ijo(us) al dematí,
vine, vola cap a mi.

Ai, fadrins i fadrinetes,
des del centro del Raval
escolteu una miqueta,
no us en sab(a)rà pas mal.
Puix n’és una filadora
n’ha dictat una cançó,
i així(s) és que us en demani
una mica d’atenció.

La noia és filla
de Sant Andreu,
que quan treballa
no li’n sap greu.
En sap fer (hi)stòries,
creu que és precís,
com (a)hi ha un ditxo
que a mi em fa feliç.

Quan a Sant Andreu estava
la tractava un rajoler;
era un home molt bon mosso,
però era molt curt de calés.
Va demanar a sa mare
molt formal i descar(ós),
mes ella li contestava
que semblava molt celós.

-Mare, anem a Barcelona,
mare, anem-hi tot seguit,
que (i)o aquí em faria ve(i)a,
no trobaria partit.
A dintre de Barcelona,
com que hi ha tanta de gent,
bé serà (?)
trobi algun (em)pretendent.
Sortint al vespre
de treballar,
cap a la Rambla
i a passejar.
I sortir (?) diumenge
cap al Maril (?)
i sempre se’n pesca
algun de tranquil.

La va demanar un sastre,
un paleta i un llauner,
un escuraxem(i)neies
i un ataconador,
i el carboner de la pla(t)ja;
tots els hi va dir que no.

La pobra noia
(es) (ha)via pensat
que trobaria
(al)gun hi(ng)endat.
O bé algun conde
o bé un baró;
perquè amb els (au)ficis,
tots va dir que no.

Ara per fi s’ha fet vella
i aquell pamet ha perdut,
arreplegaria un manco,
un borni i un geperut.
Tot se li arruga,
sembla un llimac,
fugen els homes
del seu costat.

-I s'ha acabat!-

(...) I a Banyuls vàrem anar
de tabaco a carregar
tota la companyia.
Carreguem tabaco prim,
carreguem tabaco prim,
tot la companyia.

I al passant a Cornellà,
i al passant a Cornellà
luego va picar
aquella malvada espia.
-(Quan)trabandistes passar,
no en diries quant(s) n’hi ha
que van de companyia?

-Jo coranta n’he comptats,
jo co)ranta n’he comptats,
que van molt ben armats
de trabucs i carrabines,
jo coranta n’he comptats
que van molt ben armats
de trabucs i carrabines. 

No hi aneu, minyons, no,
no hi aneu, minyons, no,
no hi aneu a embestir-los,
que vos mataran a tots,
que vos mataran a tots,
per més cansats que siguin.

(...) 
Li’n taia els quatre peus, 
li’n taia els quatre peus, 
la burra arrenca a(l) córrer, 
trau, trau,
la burra arrenca a(l) córrer, 
trau, trau.

Trompassa un cirerer,
trompassa un cirerer, 
tot carregat d’ametlles, 
trau, trau, 
tot carregat d’ametlles,
trau, trau. 

Cau una ametlla al peu, 
cau una ametlla al peu,
li’n fa sang a la orella, 
trau, trau, 
li’n fa sang a la orella,
trau, trau. 

La burra cau en un pou, 
la burra cau en un pou,
un cego se ho mirava, 
trau, trau,
un cego se ho mirava, 
trau, trau. 

Un mut cridava a gent,
un mut cridava a gent,
un sord se ho escoltava,
trau, trau,
un sord se ho escoltava, 
trau, trau.

(...) ¿Dónde estará mi amor
en que yo no lo veo?
Muy lejos de aquí está, 
yo no lo puedo ver. 
Si te ha(b)rán olvidado, 
si me olvidarán,
eso no podrá ser (?).

Tu amor también será
tan firme com el mío,
y tú de mi tendrás
compasión y cariño. 
No me olvides, por Dios,
ten de mi compasión,
porque me encuentro aquí,
desgraciada de mí, 
sin de nadie el calor. 

Que nadie escuchará
solamente mi pluma (?),
que diré la verdad,
que por eso no hay duda. 
No te puedo escribir,
mentirás a mi amor
por el mucho querer,
mucho compadecer
de mi fiel corazón. 

Si por casualidad
algún día llegaras
a olvidar ese amor, 
con otro te casaras, 
ten por seguridad
que me verás pasar,
mi triste corazón
muerto, sin compasión,
(e)n el campo sepultar. 

(...) n’hi ha una donzella,
n’hi ha una donzella,
que en brodava un mocador,
n’és per la reina,
n’és per la reina.

Quan n’ha sét a mig brodar   li’n falta seda;
ja en veu venir un mariner   molt lluny de terra. 
-Mariner, bon mariner,   en portéssiu seda? 
-De quina llei la voleu,   groga o vermella? 
-Vermelleta la’n vull jo,   n’és millor seda. 
-Pugeu a dalt de la nau,   triareu d’ella. 
Mariner es posa a cantar    cançons molt belles;
amb el cant del mariner    s’hi ha adormideta. 
Quan(t) ella s’hi despertà,   es trob(a) lluny de terra:
-Mariner, el bon mariner,    torneu-me en terra. 
-Cum vos hi tornaré jo?   Som(s) lluny de terra. 
-De tres germanes que en som    som la més bella. 
L’una és casada amb un duc,    l’altra és princesa,
i jo, tristeta de mi,    som marinera. 
-No en sou marinera, no,    que en sereu reina,
reina de Portugal,   també Inglaterra. 

(...) quan ens hi estàvem los dos
a la soca de l’arbre,
i a la soca d’un noguer,
i sentats a nostre pler
de l’amor parlàvem,
i érem los dos que ens hi alegràvem,
i a la soca d’un noguer,
i sentats a nostre pler
de l’amor parlàvem,
i érem los dos que ens hi alegràvem.

Mentre ens hi estàvem los dos
passava una calàndria,
mentre ens hi estàvem los dos
passava una calàndria;
la calàndria va cantar
que venia a declarar
que lo jorn venia,
que era del cert que venia el dia,
la calàndria va cantar
que venia a declarar
que lo jorn venia,
que era del cert que venia el dia.

Jo li dic, tot sospirant:
-Ai, calàndria amorosa,
jo li dic, tot sospirant:
-Ai, calàndria amorosa,
no facis penar el meu cor
i no cantis tant d’hora,
que (?) lluny de mi,
que me’n tinc d’anar d’aquí,
que la gent no em trobi
i amb aquesta minyona,
que (?) lluny de mi,
que me’n tinc d’anar d’aquí,
que la gent no em trobi
i amb aquesta minyona.

I ella llença un gran sospir:
-Ai, que n’haig de quedar sola,
i ella llença un gran sospir:
-Ai, que n’haig de quedar sola.
-No t’espantis, lo meu bé,
que ja mai te deixaré,
gentil minyona,
que del meu cor la més hermosa,
no t’espantis, lo meu bé,
que ja mai te deixaré,
gentil minyona,
que del meu cor la més hermosa.

(Con) se(u) mare ha entès el festeig
i de la seva filla,
(con) se(u) mare ha entès el festeig
i de la seva filla:
-La filla, ets perdut el seny,
oi, també l’enteniment,
gentil roseta,
que de tres-mil la més distreta,
la filla, ets perdut el seny,
oi, també l’enteniment,
gentil roseta,
que de tres-mil la més distreta.

-Ai mare, no en tingueu neguit,
i no en porteu quimera,
ai mare, no en tingueu neguit,
i no en porteu quimera,
que jo no vu(i) altre marit
que és el que jo festejo;
i ell me’n té el cor robat,
i l’enteniment lligat
i amb fortes cadenes,
i aquestes són les me(u) penes,
i ell me’n té el cor robat,
i l’enteniment lligat
i amb fortes cadenes,
i aquestes són les me(u) penes.

-No hi vagis a la masó,
mira que t’hi espien,

       -És francesa...-

no hi vagis a la masó,
mira que t’hi espien,
(…)
per l’amor, Roseta,
i entremig de gran tristesa.

       -És acabada.-