Observacions:

Es tracta d'una balada molt estesa per tots els territoris de parla catalana. La recuperació de la llegenda del comte Arnau se sol atribuir a l'escriptor i periodista Pau Piferrer (1818-1848), un dels noms cabdals de la Renaixença, que la recull a l'obra col·lectiva "Recuerdos y bellezas de España" (1839). Milà i Fontanals el cita com a font secundària a les seves "Observaciones sobre la poesia popular", de 1853, on la balada apareix recollida per primera vegada amb el títol "El conde Arnaldo". Uns anys més tard, Pelay Briz l'inclourà a "Cansons de la terra" (1871) amb el títol català, "El compte Arnau". 

Pelay Briz i Milà, ambdós defensors de la fonamentació històrica de la llegenda, discutiren llargament sobre la pertinència dels versos referents a la mina a través de la qual el comte Arnau accedia pressumptament al monestir de Sant Joan de les Abadesses (absents en la versió de l'Estevet de La Vinya). A les seves "Notas" a la cançó, Briz els considera un afegitó de principis del s. XIX: 

"Encara que en la versió publicada en lo ja citada obra del Sr. Milá se hi troban aquests versos

— Féune tancá' aquella mina — muller leal
féune tancá' aquella mina — ¡viudeta igual!
Que dòna al convent de monjas — muller leal,
que dòna al convent de monjas — de San Joan.

Nosaltres no 'ls hem posat á la nostra perqué en cap de las moltas versions que havem arreplegat los hi hem trobat : darrerencament hem sapigut que hi han estat afejits á principis d' aquest setgle. Eixa cansò també tè per nom l'Ànima condempnada."

Probablement, el fragment referent a les monges del convent de Sant Joan de les Abedesses sigui un afegitó del propi Pau Piferrer.

Primer Joan Guasch (1901) i després Aureli Capmany (1903) desmentiran als seus respectius cançoners la historicitat de la llegenda. Guasch destaca l'anacronisme implícit en el fet de considerar el comte Arnau de Mataplana (s. XIV) contemporani de l'excomunió per ordre papal de les internes del monestir de Sant Joan de les Abadesses (s. XI). Capmany hi afegeix encara una esmena a les raons d'aquesta excomunió, conseqüència històrica d'un seguit d'intrigues polítiques i no pas del gran escàndol moral que és a l'origen de la tradició.

Es tracta d'una balada de versos simples no cesurats, és a dir, que no formen hemistiquis com la majoria de balades. En el cas d' "El comte Arnau", només rimen els versos de la tornada. En la versió de l'Esteve Bartés, un dels versos de la tornada és substituït a la setena estrofa per un versos estròfic (seda i estam) que respecta la mètrica i la rima de la tornada. Hem marcat aquest vers escrivint-lo com a segon hemistiqui, tot i que en realitat formi part de la tornada.

L'Estevet de La Vinya era fill de Can Domenjó, al veïnat d'El Cortal (Gombrèn), si bé al moment de l'entrevista ja vivia al mateix poble.

Material cedit pel projecte Endrets - Geografia Literària dels Països Catalans.