Lletra:

Ai, fadrins i fadrinetes,
des del centro del Raval
escolteu una miqueta,
no us en sab(a)rà pas mal.
Puix n’és una filadora
n’ha dictat una cançó,
i així(s) és que us en demani
una mica d’atenció.

La noia és filla
de Sant Andreu,
que quan treballa
no li’n sap greu.
En sap fer (hi)stòries,
creu que és precís,
com (a)hi ha un ditxo
que a mi em fa feliç.

Quan a Sant Andreu estava
la tractava un rajoler;
era un home molt bon mosso,
però era molt curt de calés.
Va demanar a sa mare
molt formal i descar(ós),
mes ella li contestava
que semblava molt celós.

-Mare, anem a Barcelona,
mare, anem-hi tot seguit,
que (i)o aquí em faria ve(i)a,
no trobaria partit.
A dintre de Barcelona,
com que hi ha tanta de gent,
bé serà (?)
trobi algun (em)pretendent.
Sortint al vespre
de treballar,
cap a la Rambla
i a passejar.
I sortir (?) diumenge
cap al Maril (?)
i sempre se’n pesca
algun de tranquil.

La va demanar un sastre,
un paleta i un llauner,
un escuraxem(i)neies
i un ataconador,
i el carboner de la pla(t)ja;
tots els hi va dir que no.

La pobra noia
(es) (ha)via pensat
que trobaria
(al)gun hi(ng)endat.
O bé algun conde
o bé un baró;
perquè amb els (au)ficis,
tots va dir que no.

Ara per fi s’ha fet vella
i aquell pamet ha perdut,
arreplegaria un manco,
un borni i un geperut.
Tot se li arruga,
sembla un llimac,
fugen els homes
del seu costat.

-I s'ha acabat!-