Els tres reis de l’Orient
porten torrons tota la gent,
els cacem i no els trobem.
Porteu joguets bonics, sisplau,
i si no teniu re(s) més,
també arrepleguem diners.

Ai, la pixa-enagos
diu que no beu vi,
a sota la bóta
n’hi té un gros tupí.

Co(n) tothom ja ho diu,
co(n) tothom ja ho sap
(...) no n’hi haurà pas cap.

Ella (con) va a missa,
a missa major,
primer mira els joves
que el senyor rector.

Co(n) tothom ja ho diu,
co(n) tothom ja ho sap,

      -no sé què més…-

(Les noies d)e París,
totes són així(s),
totes són iguales;
no troben xicot,
perquè en són (a)rgulloses.

Si els hi passa un pagès,
no li’n diuen res,
li fan mala cara;
elles vol(d)rien un senyoret
que portés barret
i sabates baixes,
mitjons de fer patir,
ai, sí;
(a)mericana de cotó,
ai, no.

La mare sempre diu:
-Noia, fes l’u(i) viu,
no don(gu)is carbassa;
si trobes pantalo(n),
deixa’t de raon(s),
que l’edat te passa.

Els pins fan cocos,
les (o)lines en fan melons,
i les palmeres fan confits d’aquells tan bons.

Marxem, marxem, marxem,
marxem a Xauxa, no ens entretinguem.

Allà hi ha uns arbres
que ja mai s’han espurgat,
que fan escudella,
carn (en) d’olla i estofat,
platillo amb cebes,
mandonguilles i vi bo,
crema i borregos,
bresca i mató.

Marxem, marxem, marxem,
marxem a Xauxa, no ens entretinguem.

Els rius de Xauxa
no són pas com els d’aquí:
en comptes d’aig(u)a,
allà n’hi baixa vi.
Les fonts que ragen
sense parar ni un sol moment,
xampany, rom,
canya i aig(u)ardent.

Marxem, marxem, marxem,
marxem a Xauxa, no ens entretinguem.

Allà els pagesos
no en paguen consums;
de fer tiberi
són els principals costums.
Tothom treballa
i de fam ningú en pateix,
tothom tragina
set robes de greix.

Marxem, marxem, marxem,
marxem a Xauxa, no ens entretinguem.

Arriba a casa a seva,
agafa el llum i se’n va al llit.
N’hi va anar la seva mare:
-Filla, què t’ha succeït?

-Ai, mare, la meva mare,
no us ho goso(c) explicar;
el xicot m’ha donat carbassa,
ara no em podré casar.

-Ai, filla, la meva filla,
tot això t’ha (set) gran sort;
d’aquí vuit o quinze dies
trobaràs un altre xicot.

En menjaràs de pomes agres
i de t(a)ronges sense suc,
i en diràs la teva mare
que el xicot no t’ha volgut.

Si sóc negra ho fa el pebre,
si sóc blanca ho fa la farina;
i si sóc groc ho fa el safrà,
si tu no em vo(l)s, deixa’m estar.

Alça la poteta, nineta,
alça la poteta, nineta de l’ull viu.

Pepito, amaga el pito,
si passa res no m’embolico.
Pepito, amaga el pito,
que aquest xiulet
em compromet,
ja ho crec!

Al pla de la Barceloneta
una noieta em vaig encontrar,
alta i eixorideta;
ai, quina hora era me'n va preguntar.

Jo que me'n fico la mà a la butxaca,
me'n trec el rellotge i li poso a la mà,
ella estrenyia tan com podia
fins que el vidre va ser petat.

(Con) el vidre va ser petat,
jo que el porto a cal rellotger:
-Ai, rellotger aquest rellotge,
aquest rellotge hora cura no en té.

Les noies de París
totes són així(s),
totes són iguales.
(Con) troben un senyor,
barret i bastó
i sabateta baixa
i mitjons de fer patir,
ai, sí!

La mare sempre em diu:
-Noia, fe(s) l'ull viu,
que l'edat te passa.
Deixa't de raons,
deixa't de raons,
deixa't de carbassa.

Ai, quin patir, quin patir,
no trobar marit;
ai, quin consol, quin consol,
anar al llit tot sol.

La Paula en té unes mitges
comprada(-les) a l'Encant;
li arriben a Figueres
i encara li van grans.

Paula, Paula,
para la taula,
Paula, Paula,
para-la bé;
que el dissa(b)te tin(d)ré carta
i el diumenge em casaré.

Una rosa en tinc a l'aiga,
un c(a)lavell en tinc en fresc;
rosa, l'amor s'hi posa,
el clavell pel meu promès.

Si tingués una escaleta
pujaria al campanar
per veure a la Carmeta
co(n) se’n deixa pentinar.

La pinta n'hi cau en terra,
en Tonet li va collir:
-Ai, quin(s) braços tan ditxosos
per penar i per morir.