Jesús, Josep i Maria, 
oh, no(ms) més dolços que mel;
si al cor tothom vos tenia, 
la terra seria la imatge del cel. 

Maria és nostra mare, 
Josep nostre patró; 
Jesús és nostre pare, 
quin pare n’és tan bo! 

Josep ens duu a sa esposa, 
Maria ens duu el fill seu;
ells són la (?) hermosa
que guia l’home a Déu. 

Oh, cel blau, cel estrellat, 
per què quan de nit et miro,
sense adonar-me sospiro, 
esplaiant ocult dolor? 

És, tal volta, perquè tapes,
com cortina desplegada, 
de la nostra pàtria aimada
lo vivíssim resplandor?

Colomet que voles, 
tes ales tingué(s);
aniria a veure
mon amor (u)n és. 

Rosa catalana, 
bella flor d’or;
rosa catalana,
qui us tingués al cor. 

Allà vull la fos(s)a, 
a on tinc el bressol; 
colomet que voles, 
diga-li si em vol. 

Anem a Betlem
a veure el Messies;
anem a Betlem,
i l’adorarem.

Ses blanques manetes,
petites com són,
sent tan petitetes
formaren el món.

Sos ulls que somriuen
i ploren d’amor,
jo no sé què em diuen,
que em roben el cor.
Jo no sé què em diuen,
que em roben el cor.

(S)es blanques manetes,
petites com són,
sent tan petitetes
formaren el món.
Sent tan petitetes
formaren el món.

Per (si) vol entrar-hi
son cor n’és un cel;
per qui vol besar-hi,
son llavi és de mel.
Per qui vol entrar-hi
son cor n’és un cel;
per qui vol besar-hi,
son llavi és de mel.

I una bella matinada   m’estava jo al llit tot sol;
trec el cap a la finestra,   sent(i) cantar l’ull del bou. 
I en gafo l’escopeteta,   vaig a matar l’ull del bou;
li’n tiro(c) escopetada,   ja el tinc de penxa al sòl. 
N’és tan bella bestiassa,   no el puc portar jo tot sol. 
Vaig a casa dels meus pares,   i a buscar el parell del(s) bous,
i les cadenes de ferro   per rossegar l’ull del bou. 
Vàrem fer grossa festassa,   vàrem sopar vint-i-nou;
la criada que teníem   mai coneix (con) ne té prou. 
i els convidats que teníem   varen cagar en el(s) llençols. 

Lai-tru-tru, 
tru-la-rà, tru-la, 
lai-tru-tru, 
tru-la, lai-trum. 

Ara ve l’hivern,   sempre en plou i neva,
pobres traginers,   que van de carrera.
Matxos que maneu,   gasten gran fatxenda;
porten davantal,   manteta i coberta.
Si els han agafat   i a la presó els menen,
si s’han escapat   per una finestra.
Que ningú no ho veu,   si no una donzella
que en prenia el sol   al fonse d’una era.
N’ha fet un gran crit   (e)n a l’escarcellero:
-Els presos se’n van,   ja en passen la serra,
Moreu va davant,   Jordi va radera.
Moreu se girà:   -Jordi, no segueixes!
-No puc caminar,   ni trepitjar en terra,
i els peus m’hi fan mal   de dur les cadenes,
grillons en els peus   i a les mans cadenes.
Si jo hi pogués tornar   i en aquelles terres,
faria una amor   de una donzella
que en prenia el sol   al fons(e) d’una era.
N’ha fet un gran crit   (e)n a l’escarcellero:
-Els presos se’n van,   ja en passen la serra.

(...) tres fadrins
de la valentona,
baixen l’Empordà,
robar una minyona,
ai, robar una minyona.

(Con) ne són allà,   les portes són closes;
tot tustant, tustant,   les portes se n'obren.
Si l’enc(ua)ntren sola,   sola que es pentinava.
La pinteta és d’or,   l’escarpidor és de plata.
-Diries, Isabel, teu pare   i la te(u) mare?
-N’han anat l’Urgell,   m’hi hauran casada,
i amb un ve(i), ve(i)ot,   no el vu(i) ni m’agrada.
-Diries, Isabel,   si en vo(l)s ser robada? 
-Robada en vu(i) ser jo,   si el lladre m’agrada,
-Sota del balcó   voràs la cavalcada,
són trenta de peu;   de cavall, coranta. 
Sobre un xivall blanc   si la n’han muntada,      

       -Un xic en francès...-

i amb un manteu blanc   la n’han abrigada.
(Con) són un tros enllà,   (en)c(ue)ntren el seu pare:
-I unt aneu, minyons,   amb aquesta dama?
-Qui baix l’Empordà,   ens (a) l’han regalada. 
Un tros més enllà,   enc(ue)ntren la seu mare, 
-Un vas, Isabel,   un vas, desgraciada? 
-I amb aquests minyons,   que m’hi han robada!
-Baixa, baixa, Bel,   tornem-se’n a casa. 
Respon un dels criats:   -Bé en serà gordada.
En un tros més enllà,   la Bel sospirava:
-Què en sospires, Bel,   què en sospires ara?
-Tinc que sospirar   la vida de casa;
per dinar capons,   per sopar pollastres.
I a casa el bon vi,   i de la bona aigua. 
-No en sospiris, Bel,   mateix serà a casa;
per dinar algun ai,   sopar una ceba agra.
(Con) no en tin(d)ràs vi,   n’hauràs de beure aiga, 
de casa a la font   n’hi ha una diada;
de la font a casa   n’hi compten una altra.

Tinc una clavellina,   molt regalada està;
al dematí me’n llevo,   la’n baixo a regar.
Mentres que la’n regava,   i un jove va passar:
-Déu lo guard, l’hortelana,   voleu llogar hortelà?
-El pagès que no sembra,   mosso no pot llogar.
-M’hi vol(d)ríeu dar una rosa   d’aquest roser que hi ha?
-Preneu-se’n tres o quatre,   tantes com n’hi haurà.
-Jo no en vu(i) sinó una,   de les millors que hi ha:
l’amor de l’hortelana,   si me la’n voleu dar.
-L’amor de l’hortelana,   promesa n’és temps ha
amb un de Barcelona;   no sé si tornarà.
Que si cas que ell no torna,   per ben vostre serà.
-Ai jo, per falla d’altres,   no m’hi vull pas casar.
I a l’hort de mon pare   i un taronger n’hi ha,
carregat de taronges,   que altra fruita no hi ha.
I en dic en el meu pare   per (con) les collirà;
ell me’n fa de contesta:   -Quan la saó hi serà.
La saó és arribada,   jo me n’hi vaig anar,
pugí d’en branca en branca,   i al cim ne vaig pujar.
En cull(i) les madures,   les verdes, deix(a)-ho estar.

Que de verd, n’era verd,
la fuia d’aulivera,
que de verd, n’era verd,
la flor del julivert.

El pare m’hi ha casada   la setmana passada
amb un ve(i), ve(i)ot,   que no el vu(i) ni m’agrada.
N’és borni d’un ui   i coix d’una cama;
no en pot pujar ara al llit   que no hi hagi una escala.
(U)na cadira, un escambell,   i encara no hi abasta.
Li’n foto cossa al cul:   -Puja, en nom del diable!
Quan l’en tinc a dins el llit   les puces el pessigaven.
L’en gafo ben (a)braçat,   vora el foc lo port(are);
(con) el tinc vora el foc,   el gat l’esgarrapava.
L’en gafo ben (a)braçat,   al carrer lo port(are);
quan el tinc al carrer,   els gossos el mossegaven.
L’en gafo ben (a)braçat,   vora el riu lo portava;
(con) el tinc vora el riu,   l’aiga se l’emportava.
Ell baixa riu avall;   jo riu amunt pujava.
Pugí al cim d’un roc   per veure com nedava;
ne reganya unes dents,   sembla un ca de ramada!
(E)m volia posar a plorar,   i el riure m’escapava;
(e)m volia posar de dol,   m’hi soc posat de gala.
Vaig amb el campaner   per fer tocar les campanes;
el campaner és prou boig,   en toca una guitarra.
Ens posem a ballar,   en ballem una sardana;
si n’hem ballat un ball   a la moda francesa.
Si n’hem ballat un altre   i a l’empordanesa,
larala, lalala, larala, lala, la, la.

Jo que en sóc la més petita   n’hauré d’esperar un altre any;
tinc el galant a la guerra,   no sé si me’l mataran.
Si me’l maten, que me’l matin;   petita ànsia em donaran.
Trec el cap a la finestra   i a dins França estic mirant:
veig venir cavalleria,   i el meu galant va davant.
Jo li’n port(i) una cadira   per baixar-ne de cavall.
-Déu la guard, la Margarida.   -Déu lo guard, lo Don Joan.
Què en porteu d’aquelles terres,   que hi heu demorat tant d’anys?
-Vos en port(i) unes joies,   no sé si agradaran;
no són ni d’or, ni de plata,   ni tampoc de diamant,
sinó una cinta daurada,   no l’han fet els cristians,
sinó un m(ue)ro i una m(ue)ra   que hi han treballat set anys,
sense fer-ne mai cap festa,   sinó les més pr(e)ncipals;
l’una n’és Pasqua Florida,   santa Cogesma i Nadal.

Sota de l’aulivera, auliva,
sota de l’aulivera un ram.