Lletra:

(...) tres fadrins
de la valentona,
baixen l’Empordà,
robar una minyona,
ai, robar una minyona.

(Con) ne són allà,   les portes són closes;
tot tustant, tustant,   les portes se n'obren.
Si l’enc(ua)ntren sola,   sola que es pentinava.
La pinteta és d’or,   l’escarpidor és de plata.
-Diries, Isabel, teu pare   i la te(u) mare?
-N’han anat l’Urgell,   m’hi hauran casada,
i amb un ve(i), ve(i)ot,   no el vu(i) ni m’agrada.
-Diries, Isabel,   si en vo(l)s ser robada? 
-Robada en vu(i) ser jo,   si el lladre m’agrada,
-Sota del balcó   voràs la cavalcada,
són trenta de peu;   de cavall, coranta. 
Sobre un xivall blanc   si la n’han muntada,      

       -Un xic en francès...-

i amb un manteu blanc   la n’han abrigada.
(Con) són un tros enllà,   (en)c(ue)ntren el seu pare:
-I unt aneu, minyons,   amb aquesta dama?
-Qui baix l’Empordà,   ens (a) l’han regalada. 
Un tros més enllà,   enc(ue)ntren la seu mare, 
-Un vas, Isabel,   un vas, desgraciada? 
-I amb aquests minyons,   que m’hi han robada!
-Baixa, baixa, Bel,   tornem-se’n a casa. 
Respon un dels criats:   -Bé en serà gordada.
En un tros més enllà,   la Bel sospirava:
-Què en sospires, Bel,   què en sospires ara?
-Tinc que sospirar   la vida de casa;
per dinar capons,   per sopar pollastres.
I a casa el bon vi,   i de la bona aigua. 
-No en sospiris, Bel,   mateix serà a casa;
per dinar algun ai,   sopar una ceba agra.
(Con) no en tin(d)ràs vi,   n’hauràs de beure aiga, 
de casa a la font   n’hi ha una diada;
de la font a casa   n’hi compten una altra.