Si en són dos enamorats
a punt de dona(r)-ne el sí. 
Set anys ha estat sense venir; 
ja en trob(a) l’amor sepultada. 

Ja en (a)gafa la guitarra, 
la sepultura se’n va. 
Quan(t) és a la sepultura, 
ja en comença de tocar. 

-Desperta, tu, amor meva, 
que n’és hora de bon cor. 
Si em diguessis tu qui eres 
també t’ho diria jo. 

-Sóc aquella amor passada
que te’n venia a buscar. 
-Si (e)m veies desfigurada, 
de por et faria assustar. 

Si (e)m veies desfigurada, 
de por et faria assustar. 
-A mi no m’assustaries,
ni por tin(d)ria de tu. 

A mi no m’assustaries,
ni por tin(d)ria de tu; 
encara que hagués de venir-hi
dins la sepultura amb tu. 

-Baixant a baix de la porta
trobaràs un cabell, amat, 
el (a)gafes i te l’emportes, 
el ten(e)s ben reservat. 

Al cim de la pedra (en)daurada
tres lletres t’hi vu(i) escriure: 
que el qui en viu enamorat,
sense l’amor no en pot viure. 

I el qui en viu enamorat
tres coses ha de menester: 
enteniment i memòria, 
d(e)ssimular-ho també.

Les noies de Camprodon
gasten pretensions, 
pens(i)n ser molt guapes. 

Quan veuen un pagès
no li’n diuen res; 
li fan mala cara. 

Quan veuen un senyoret
que en porti barret
i sabata baixa. 

I mitjons de fer patir, 
ai, sí!
I corbates de crespó, 
ai, no!

Ai, quin neguit, 
quin neguit, 
no trobar marit!
Ai, quin consol, 
desconsol, 
no trobar qui em vol. 

Ni fent l’ullet, 
ni portant barret,
he pogut trobar
qui decidit
un anell al dit
em volgués posar.

Un jove fuster 
que està al meu carrer
de veres m’estima; 
sols de veure’m tan primeta, 
li faig perdre la xaveta. 

Me’n diu amb raó: 
-Sembles un llistó
de fusta molt bona! 
I quan d’amor se inflama
me’n fa festes i s’exclama: 

-Quima, bella Quima, 
ets més prima que una llima, 
tu ja saps que te s’estima, 
bella Quima; 
Sant Josep ja ho veu ben clar
que el ribot hi va passar, 
Quima, Quima…!

Quima, no siguis tan adusta, 
mira que un home no és de fusta;
Sant Josep ja ho veu ben clar
que el ribot hi va passar, 
Quima, Quima…!

L’ordi (con) neix
quin orgull que gasta;
cap dels tres mesos
se’n puja a l’asta.

L’ordi (con) neix
quin orgull que gasta;
cap dels tres mesos
se’n puja a l’asta.

I els segadors esperen
molant les falcilles.
Si n’esmolen els volants
per a segar les espigues.

Els segadors quan seguen
amb aquests rayos de sol
ja esperen les deu hores
que n’és el llur consol.

N’han tocat migdia,
se’n posen a dinar.
Al detràs d’un cavalló
quina xefla hi fan petar,
hi fan petar, hi fan petar!

N’han tocat la una,
el corn ja sona,
i els segadors s’alcen:
-Tornem-hi, tornem-hi una estona!

La paia ja tremola
com aquell que si en fes vent,
les espigues s’espanten
del veure tanta gent.

I ara el sol se’n va a la posta;
les garbes s’han de lligar,
s’han de lligar, s’han de lligar.

Quina lletra, quina lletra,
quina lletra: ningú riu!

Se’n pot molt ben explicar:
que el que no porti volant,
ja mai pot anar a segar,
i a segar! I a segar!

N’hi ha un valerós soldat
que en vivia descuidat;
del dimoni és lligat,
ell a confessar hi anava.
Del confessor s’hi burlava;
si massa l’en reprimava,
l’en matava continent.

Se’n va dret en un convent,
la campaneta tocà.
Surt el pare gordià:
-Vinc per nar-me a confessar.

Al saber-se, varen dir:
-En Ferriol és aquí
i l’a(n)iran a confessar.

Al saber-se, varen dir:
-En Ferriol és aquí
i l’a(n)iran a confessar.

En respon un frare llec:
-Si me’n deu premissió
d’enten(d)re la confessió,
jo el vol(ai)ré confessar.

Ferriol, amb mi veniu
confessar els vostres pecats,
els presents i olvidats,
tots (a) us seran perdonats
si contrició teniu.

No us vol(d)ria carregar
d’una forta penitència.
Contra el mal vulgueu obrar,
sempre n’haureu de pensar:
lo que no vulguis per tu,
no ho vulguis p(er) un teu germà.

Per nom me’n dic Margarida,
he vingut de l’Empor(d)à.
I a l’hiver(n) teixeixo punta,
i a l’istiu vaig a segar,
tralaralà.

Margarida, Margaridoia,
Margarideta, Margaridó,
aquestes galtes de rosella
se te hi plau fer-t’hi un petó.

La vista baixa, mig vergonyosa;
ja li con(s)testa bé un segador:
-Les roselles es malmeten,
per sempre més perden el bo.

Per la festa d’aquell poble
i a la plaça es van trobar,
tot ballant una sardana
la mà li va demanar,
tral·laralà.

Margarida, Margaridoia,
Margarideta, Margaridó,
aquests galtes de rosella
se te hi plau fer-t’hi un petó.

La vista baixa i mig vergonyosa,
ja li contesta bé un segador:
-Fes-me’n un a cada galta
que jo sóc la teva amor.

Quant un fadrí se'n va a demanar   una noia si li volen dar,
si li'n fan de contesta   que no té tal intent;
que la miona és jove   i no li'n passa del temps.
La miona sent això,   s'aixeca i fa seva r(a)ó:
-Deixeu-m'hi casar, pare,   puig que en a mi em ve bé;
que si no tinc vianda,   aixís no la perd(e)ré.
(Qua)n el seu pare sent això,   s'aixeca i n'agafa un bastó.
En diu en a la filla,   li'n diu resoltament:
-T'hi llevaré la vida,   si no mudes d'intent!
(Cont) el fadrí sent això,   s'aixeca i fa seva r(a)ó,
i en diu en a la noia:   -I anem passant el temps,
que quan ne serà hora,   los dos ens casarem.
(Qua)n el seu pare sent això   casa la filla promptament.
Pensant-se acomodar-la,   li n'ha sortit al revés;
pares que en teniu filles,   preneu exemple d'aquest.
Els perdicadors perdiquen   que es casin a gust seu,
que us trenquin el respecte   encara que no vulgueu.

Jo en tinc una raiel
de la primera planta,
de la flor ver(d)adera
que no es pot ignorar.
I això és un ram de gràcia
que porta el festejar.

T(e)resa se’n diu per nom
la que el meu cor estima.
Sabríeu medecina
per un mal que jo tinc?
I això sia l’(en)causa
que sempre vaig i vinc.

Sabríeu medecina
per un mal que jo tinc?
I això sia l’(en)causa
que sempre vaig i vinc.

Ella em passa al costat;
no em mira, ni em repara.
Ella em passa al costat;
no em mira, ni em repara.

I això sia l’(en)causa
que la’n festegen molts.
I a mi em dona a compen(d)re
que la lluna és el sol.

Si jo n’era pintor
que sapigués pintar-la,
la’n pintaria jo
i a dintre la me(u) cambra.

De veure la pintura
m’hi alegraria jo;
de veure l’estimada
i la prenda del meu cor.

Un petó no va mai sol quan va de veres, 
per (a)ixò diuen que els petons, com les cireres, 
després d’un ne vénen molts; 
noies, si no voleu pols, 
noies, si no voleu pols, no aneu a l’era. 

Però qui nega un petonet quan te’l supliquen, 
de sorolls i de ton cor així s’explica: 
-Jo t’estimo de debò, 
nena, deixa’t fer un petó. 
I molt baix a cau d’orella sento això: 

-Deixa que et besi, nineta, 
la cirereta de ta boqueta, 
i aquesta roja cirera
tan petonera, tan encisera. 

(Con) la nit de Sant Joan n’és arribada
no hi ha noia que no estigui enamorada. 
Aquell jove que la vol, 
donar-ne per amb ell sol, 
per a dir-li ple d’amor a l’estimada: 

-Jo te dono, nena hermosa, i és de veres
que faria més petons que té cireres, 
de detrás del cirerer, 
i quan jo no pogués més
te diria que tu boca me’ls tornés. 

I què ha de fer una nineta
tota soleta i joveneta,  
si un petó fa, estant distreta, (?)
i a la boqueta i un canalleta.

(Con) la nit de Sant Joan n’és arribada
no hi ha noia que no estigui enamorada. 
Aquell jove que la vol, 
donar-ne per amb ell sol, 
per a dir-li ple d’amor a l’estimada: 

-Jo te dono, nena hermosa, i és de veres
que faria més petons que té cireres, 
de detrás del cirerer, 
i quan jo no pogués més
te diria que tu boca me’ls tornés.

I un pastoret alegre,
fill (l)legítim (a) de Vic,
tot guardant el ramat de cabres
i en passa el temps divertit.

Pastoret, pastoret,
pastoret, criden les dones;
pastoret, pastoret,
deixa’m el f(r)obiolet.

I un diumenge estant de gresca,
sense fer ni més ni més,
va fer un ob(r)igat de flauta
del(s) músics de Granollers.

Pastoret, pastoret,
pastoret, criden les dones;
pastoret, pastoret,
deixa’m el f(r)obiolet.

Ara diu que les veïnes,
diu que s’hi han apagat,
perquè el pastoret es troba
i amb l’(e)st(ur)ment espatllat.

Pastoret, pastoret,
pastoret, criden les dones;
pastoret, pastoret,
deixa’m el f(r)obiolet.