Quan jo n’era petitet,   petitet, jovenet, tenre,
jo sóc infundat l’amor   i amb una hermosa donzella.

                        –No la teniu pas, aquesta, eh?–

I a l’edat del(s) catorze anys,   casar-m’hi volia amb ella;
seus pares no han volgut,   perquè és jove i massa ten(d)re.
I puig que Déu ho (a) volgués,   que el rei n’ha cri(deren) guerres;
jo també me’n sóc anat   i a servir set anys la guerra.
I al(s) setze anys era tinent,   als disset tinent de guerra;
divuit era capità,   i als dinou ja n’era alferes,
i als vint com a coronel,   pro el meu cor mai s’hi alegra.
I puig que el Déu ho volgués   que el rei n’ha cridades guerres;
(a)ixís cum Déu (a) ho ha volgut,   el rei n’ha plegat la guerra.
-Cada un se’n tornarà,   cada ú a les seves terres,
els casats amb les mullers,   el(s) fadrins amb les donzelles.
Jo també me’n som tornat,   me’n som tornat amb la meva;
ja me’n baixo carrer avall,    dret a casa seva anava.
Quan ne som a mig carrer,   sent(i) que en toquen a missa;
jo també me’n sóc anat   per oir la santa missa.
N’encuantro la dolça amor,   i a la porta de l’iclèsia,
amb els rosaris a les mans   i amb els uis baixos en terra.
Amb una estrella que en té al front   i amb allò la’n vaig conèixer;
li’n dic: -Déu la guard, l’amor,   casada, viuda o donzella?
-Casadeta no en som, no,   pro del cert que en som promesa.
Som promesa amb un galant   que és molt lluny d’aquestes terres.
Som promesa amb un galant   que ell per mi bé en passa pena,
jo també en passo per ell;   som fetes moltes promeses.
Som promès de portar dol,   un any o catorze mesos.
Som promès d’anar molt lluny   veure una Santa molt vella.
-I el galant que vós teniu,   (...)
No l’en teniu tan lluny, no,   l’en teniu vós en presència!
Ja se’n gafen per la mà:   -Nem a complir aquestes promeses,
i després ens casarem,   que nostres pares no ho vul(guin).

N’eren tres fadrins d’Espanya,
vénen de finir la campanya.
De lluny, de lluny veuen venir
ai, la filleta del rei Plasí,
de lluny, de lluny veuen venir
ai, la filleta del rei Plasí.

-I en on vas, manta filleta?
I a un te’n vas al bosc, soleta?
I en on vas, manta filleta?
I a un te’n vas al bosc, soleta?
-Galant, galant, no toquis mon cor,
t’hi donaré una bague en or,
galant, galant, no toquis mon cor,
t’hi donaré una bague en or.

-Bague en or i ton corsage,
restarà dintre la boscage,
bague en or i ton corsage,
restarà dintre la boscage.
Quin(a) una se’n varen pensar,
d’anar la nena, anar a matar,
quin(a) una se’n varen pensar,
d’anar la nena, anar a matar.

D’aquí un l’han enterradeta,
n’hi ha eixit una violeta.
-I a on mo(s) n’a(n)irem a allotjar?
Ai, a l’auberge de Perpinyà.
I a un mo(s) n’a(n)irem a allotjar?
Ai, a l’auberge de Perpinyà.

N’a(n)irem a casa de Nerostes,
a casa de la filla morta,
n’a(n)irem a casa de Nerostes,
a casa de la filla morta.
-I ai, hostaler de Perpinyà,
tres bels infants voleu allotjar?
I hostaler de Perpinyà,
tres bels infants voleu allotjar?

-Bon Déu, bé n’hem allotjat d’altres,
bé us hi llotjarem a vosaltres,
bon Déu, bé n’hem allotjat d’altres,
bé us hi llotjarem a vosaltres.

I el més petit de la colla
i a luego va vol(gu)er pagar,
I el més petit de la colla
i a luego va vol(gu)er pagar.

Si se’n fica la mà en bossa,
bague en or li’n cau en sostre.
Hostaler va ser el primer,
la bague en or va recolli(guer),
l’hostaler va ser el primer,
la bague en or va recolli(guer).

-Quina bague en or tan jolita,
ressembla la de la ma filla!

N’hi ha una cova de lladres,
se’n varen a pactar,
se’n varen a pactar.
El un ne diu a l’altre, olà:
-On (t’)a(n)irem a robar? Olà,
on (t’)a(n)irem a robar?

-I a l’hostal de la Peira,   que prou diners (a) hi ha.
Se’n vesteixen de dama,   cap allà se’n varen anar.
-Ai, amo, lo nostre amo,   dames voleu allotjar?
-Si n’hem allotjades d’altres,   bé us hi podrem allotjar.
-Ai, amo, lo nostre amo,   què hi haurà per sopar?
-Hi haurà perdius i gotlles,   un capó per barrejar.
(Con) les dames són tipes,   parlen de descansar.
-Gafa’n el llum, criada,   vés-les a acompanyar,
i a la cambra més alta,   o la de més enllà.
La criada és tan tuna,   pel forat de la clau les espià;
porten calces verme(i)es,   pistoles al costat.
La criada és prou fina,   l’amo ho va anar a explicar:
-Ai, amo, lo nostre amo,   què heu anat a allotjar?
I en ves d’allotjar dames,   n’heu allotjat soldats.
Porten calces verme(i)es,   pistoles al costat.
Ai, amo, lo nostre amo,   lego anar a descansar.
La criada és tan tuna,   a l’escon s’hi va quedar.
Mi(t)ja nit s’alcen les dames,   cap a baix varen baixar;
en porten una atxa encesa,   una atxa d’una mà.
Passen d’en cambra en cambra,   qui dorm, bé dormirà;
qui vetlli, vetllaria,   qui dorm, bé dormirà.
Passen cap a la cuina,   la criada hi varen trobar;
en troben la criada,   que s’hi afanya a ronxar.
Entremig de carn i ungla,   la comencen de punxar,
i amb agulles vermelles,   bé la’n varen ben punxar.
Com més fort la’n punxaven,   més ella va ronxar.
Se’n salten a defora,   se’n posen a xiular;
la criada és tan tuna,   la porta els hi va tancar.
-Obre la porta, criada,   sopar t’hi volem pagar.
-Sopar ja vo(s) l’en doni, l  a porta no s’obrirà!
-Obre la porta, criada,   cent duros t’hi v(o)lem dar.
-Ni per cent ni cent-cinquanta,   la porta no s’aubrirà.
-Dona’ns-hi l’atxa encesa,   aquella atxa d’una mà.
-L’atxa vo(s) la’n daria,   si la’n podia apagar.
-Tir(a)-hi sal i vinagre,   que prou s’apagarà.
-Tra(v)eu la mà del forat de la porta,   l’atxa us hi vull donar.
I en ves de dar’ls-hi l’atxa,   cop de destral li va donar.
Adéu, hostal de la Peira,   bé te’n po(d)ràs recordar;
t’has salvada la vida,   i l’hostal de cremar.
De tres fadrins que en tenes,   li’n podes nar a triar;
si cap d’ells no t’hi agrada,   amb mi es po(d)rà casar.

Si n’eren tres tambors,
vénen de finir la campanya.
Si n’eren tres tambors,
vénen de finir la campanya,
rau-rau,
vénen de finir la campanya,
rau-rau, pataplau.

I el més petit de tots   porta un ram de rosetes.
Filla del rei francès   se n’ha enamoradeta.
-Tambor, el bon tambor,   m’hi vol(d)ríeu dar una rosa?
-Questes roses les vu(i),   les vu(i) per penre esposa.
-Tambor, el bon tambor,   demaneu-ho en el meu pare.
Si el meu pare us l’en don(a),   serà ben donadeta.
-Quin grau ne ten(e)s tu,   per casar-te amb la me(u) filla?
-El(s) graus que jo ne tinc,   la caixa i les ba(g)uetes.
-Tambor, tambor, tambor,   vés-te’n d’aquestes terres,
que si cas no te’n vas,   te’n declaro la guerra.
-Ai rei, lo senyor rei,   en tinc per mi defensa,
tres-mil homes tinc en camp,   per mi tots ne peleien.
Si quests no n’hi ha prou,   ho enviaré al meu pare.
-Tambor, tambor, tambor,   quin és el vostre pare?
-El meu pare si n’é(s)
el rei de Portugal,   també de (I)nglaterra.
-Tambor, el bon tambor,   casa’t amb la me(u) filla.
-Ai rei, lo senyor rei,   no n’és pas prou jolia,
perquè en el meu país,   n’hi ha pla de més jolies.  

       -N’hi ha de més boniques!-

Me n'han dada penitència:   set dies del mar passar.
Cum n'anava prou de pressa,   amb tres hores el vaig passar.
Me’n vaig casa la meu tia,   la tia de Montalbà, 
i amb un peu tustí la porta:   -Hola, hola, aquí qui hi ha? 
-Don Lluís, senyora tia,   Don Lluís de Montalbà.
No em diríeu, la me(u) tia,   la meva mare què en fa? 
-La teva mare, Lluïso,   soterrada n’és temps ha. 
-No em diríeu, la me(u) tia,   i el meu pare quina en fa? 
-I el teu pare, Lluïso,   pres del(s) moros n’és temps ha. 
-No em diríeu, la me(u) tia,   la meva esposa què en fa? 
-La teva esposa, Lluïso,   s’hi és tornada a casar. 
-No em diríeu, la me(u) tia,   i en a quin carrer s’està?
-I al carrer d’Argenteria,   al portal més prop del mar. 
-Ai, baixeu-m’hi la guitarra,   la que en solia tocar; 
m’aniré tocant cantando,   a veure si em coneixerà. 
I al primer cop de guitarra,   Don Joan s’hi despertà: 
-Desperta’t, Donya Maria,   sentiràs un bel cantar. 
Jo no sé si és cant d’àngels,   o els peixos dintre la mar. 
-Ai, això no és cant d’àngels,  ni el(s) peixos dintre la mar;
(a)ixò són les amors primeres:   no es poden (des)o(lv)idar. 
-Si això són les amors primeres,   prompte els aniré a matar. 
-Si tu mates Don Lluïso,   amb mi hauràs de començar.
No passa l’espai d’una hora,   Donya Maria finà,
no en passà l’espai d’una altra,   Don Lluïso mort està. 

Me’n fan seguir els estudis   p(e)r apen(d)re’n de llegir.
I el mestre que m’ensenya   (e)namorat s’és de mi.
Me’n diu a cau d’oreia:   -Noia, et vo(l)s casar amb mi?

       -És maca, per (ai)xò, eh?-
       -S’ha acabat, ja?-

-Jo en som massa xiqueta,   no et sabria servir.
-Tu faràs cum les altres    com m’hi veuràs venir.
Pararàs taula blanxa,   del bon pa i del bon vi.
Petita l’han casada,   l’Escriveta jolie,
petita l’han casada,   sol(a) no s’hi sap vestir;
seu marit l’ha deixada   per deixar-la engrandir.
-Mare, la meva mare,   gordeu l’escriva jolie.
Seu marit va ser fora,   rei m(ue)ro se l’emport(é);
rei m(ue)ro se l’ha enduta   en a l’Escriva jolie.
I al cap de los set años,   seu marit va tornar:
-Què n’heu fet de l’Escriva,   de l’Escriva jolie?
Què n’heu fet, de l’Escriva?   No la’n veig per aquí.
-Rei m(ue)ro se l’ha enduta   en a l’Escriva jolie.
-Me’n deu llecència, madre,   en busca de l’Escriva jolie?
-Vés-te’n, vés-te’n en busca,   en busca l’Escriva jolie.
Ja se’n vesteix de pobre,   de pobre pelegrí,
se’n va d’en porta en porta,   en busca l’Escriva jolie;
se’n va al p(a)lacio del rei moro,   Escriva va baixar a obrir.
-Vol fer critat, senyora,   en el pobre pelegrí?
-Torneu demà, el bon home,   torneu demà al matí,
que jo seré mestressa   del bon pa i del bon vi.
Rei m(ue)ro se l’escolta   en a l’escriva jolie.
-Fes-li critat, Escriva,   en al pobre pelegrí,
fes-li critat, Escriva,   del bon pa i del bon vi.
(Men)tres el pelegrí en bevia,   Escriva en fa un gros sospir.
-Què en sospireu, senyora?   Què en feu aquest sospir?
-I ai, pelegrí, el bon home,   vós sou el meu marit.

       -El va conèixer.-

-S(e) en vo(l)s venir, l’Escriva,   te’n vo(l)s venir amb mi?
-Ai, pelegrí, el bon home,   ja en fóssim pel camí!
-Baixeu baix a la quadra,   selleu el millor rossí,
jo ja me n’a(n)iré al quarto,   i a penre’n de l’or fi.
Ella d’or si'n va penre   hasta que el cor li’n va dir.
Rei m(ue)ro se’n talaia,   Escriva va haver fugit.
-No me’n reca l’Escriva,   ni tampoc el rossí;
lo que porta a la falda,   i els anellets al dit.

Escriveta galan(t)a,
i Escriveta jolie,
Escriveta galan(t)a,
la flor de ge(t)samí.

I a París n’hi ha una dama,   n’és bonica cum el sol;
té la cabellera rossa   que li arriba als talons.
Se(u) mare la’n pentinava   amb una pinteta d’or,
se(u) tia li’n fa les trenes,   els cabells d’en dos en dos.
Cada trena una perla,   cada perla un anell d’or.
Son germà se la mirava   i amb un ull molt piadós.
-No en fóssim germans, Maria,   ens casaríem tot(s) dos.
Se’n gafen mano per mano   i a missa se’n van los dos.
A l’entra(r)-ne de l’iclèsia,   els altarns relluen tots,
capellà que en diu la missa,   n’ha perduda la lliçó.
(Con) ne diu Dominus vobiscum:   -Quina dama que en veig jo!
L’escolà que la’n servia, diu:   -Per mi la’n vol(d)ria jo!
Ai, les monges que al cor canten,   totes criden: -Què és això?

I adiós, Anna Maria,
robadora de l’amor,
i adiós.

Sota el pont de Lion   la lluna hi clarejava;
no é la lluna, no,   Caterina que hi rentava.
N’han passat tres galants,   la n’han (a) saludada.
Respon el més grandet:   -Valga’m Déu, quina dama!
Respon el mi(t)jancer:   -Jo la tingués en cambra!
Respon el més petit:   -Voleu callar, xerraires?
Que si fadrina n’és,   ben serà marmonada;
que si casada n’és,   serà garrotejada.
Se(u) sogra n’és a l’hort,   tot això s’escoltava.
Se’n va a trobar el seu fill,   que n’és a la llaurada:
-No en diries, el meu fill,   Caterina ont és ara?
-Caterina és al riu,   que renta la bugada,
-No l’ha rentada, no,   tota jo la'n som rentada,
menos un llençol o dos,   que el sabó m’hi faltava.
Ja se’n deixa estar els bous,   i en gafa la guyada;
la'n gafa per un braç,   per morta l’ha deixada.
Caterina, l’amor,   al llit se n’és anada;
se(u) sogra hi ha anat, (...)
-Caterina, l’amor,   com n’ets tan delicada?
P(e)r un petit bufetó   al llit te n’ets anada.
-(A)ixò no és bufetó,   ni tampoc bufetada;
desbrigueu-ne el llençol,   ai, també la flassada,
i en aquí veureu   la sang com es regala.
-Caterina, l’amor,   quin testament fas ara?
-El testament que jo faig,   del magall i la pala:
el meu marit penjat,   la sogra escorterada,
i el meu vestit bo,   el dareu a la criada,
i tot lo demés,   torneu-ho tot a casa.

La dolça dama
de Lion.

Els presos n’eren trenta,
tots trenta a la presó;
ells canten i s’alegren,
la vida mia,
dictant una cançó,
la vida amor.

La filla del rei se’ls escolta   detràs del seu balcó;
els presos se’n talaien,   retarden la cançó.
-Canteu, canteu, los presos,   no quedeu per mi, no.
-Cum cantarem, senyora?   No en podem de tristor.
Demà és un sant dissabte,   ens hi han de penjar a(n) tots.
-Jo en vull dir en el meu pare,   si m’hi vol(d)rà fer un do. 
I ai pare, lo meu pare,   un do us demano(c) jo. 
-I ai, filla Margarida,   quin do vol(d)ries tu? 
-I ai pare, lo meu pare,   les claus de la presó. 
-Ai filla, Margarida,   quest do no l’hauràs, no.
Demà és un sant dissabte,   que els hem de penjar en (a) tots.
-Ai pare, lo meu pare,   no en pengeu l’aimador. 
-Ai filla, Margarida,   quin é el teu aimador?
-I ai pare, lo meu pare,   el més petit de tots. 
-Ai filla, Margarida,   serà el primer de tots. 
-I ai pare, lo meu pare,   pengeu-m’hi a mi i tot; 
tota la gent que hi passi,   diran: -Déu te perdó. 
Déu te perdó, Marg(a)rida,   a tu i el teu aimador. 

Si n’eren tres dallaires
que en dallaven un prat;
n’hi ha una polla rossa,
petita i bonica,
els hi'n porta l’esmorzar,
petita com va.

De tan lluny cum la’n veuen   se’n posen a xiular;
-Xiuleu, xiuleu, dallaires,   jo us port(ic) l’esmorzar.
I el més petit dallaire   ja no en pot esmorzar.
-Què en té el petit dallaire,   que no en pot esmorzar?
-Que si en té mal d’amores,   o mal del festejar.
-Jo no en tinc mal d’amores   ni mal del festejar;
n’hi ha una polla rossa,   a mi em fa morir i penar.
Jo en vu(i) dir en el seu pare   si me la’n vol donar,
que si no me la’n donen,   jo la’n faré robar
pels miquelets d’Aulesa,   o bé els de Puigcerdà,
que si aquests no hi abasten,   i d’altres n’hi haurà.
Adéu-siau, petiteta,   color d’una rosa tens,
a qui en té color de rosa,   no li’n falten pretendents.
I al baixant de l’escala   n’en(qua)ntra el seu germà.
-I on vas, germana meva?   Que t’hi van a enganyar.
-Els miquelets d’Aulesa   m’hi vénen a buscar,
tinc vint-i-cinc camises,   me les vu(i) emportar.