Lletra:

Me n'han dada penitència:   set dies del mar passar.
Cum n'anava prou de pressa,   amb tres hores el vaig passar.
Me’n vaig casa la meu tia,   la tia de Montalbà, 
i amb un peu tustí la porta:   -Hola, hola, aquí qui hi ha? 
-Don Lluís, senyora tia,   Don Lluís de Montalbà.
No em diríeu, la me(u) tia,   la meva mare què en fa? 
-La teva mare, Lluïso,   soterrada n’és temps ha. 
-No em diríeu, la me(u) tia,   i el meu pare quina en fa? 
-I el teu pare, Lluïso,   pres del(s) moros n’és temps ha. 
-No em diríeu, la me(u) tia,   la meva esposa què en fa? 
-La teva esposa, Lluïso,   s’hi és tornada a casar. 
-No em diríeu, la me(u) tia,   i en a quin carrer s’està?
-I al carrer d’Argenteria,   al portal més prop del mar. 
-Ai, baixeu-m’hi la guitarra,   la que en solia tocar; 
m’aniré tocant cantando,   a veure si em coneixerà. 
I al primer cop de guitarra,   Don Joan s’hi despertà: 
-Desperta’t, Donya Maria,   sentiràs un bel cantar. 
Jo no sé si és cant d’àngels,   o els peixos dintre la mar. 
-Ai, això no és cant d’àngels,  ni el(s) peixos dintre la mar;
(a)ixò són les amors primeres:   no es poden (des)o(lv)idar. 
-Si això són les amors primeres,   prompte els aniré a matar. 
-Si tu mates Don Lluïso,   amb mi hauràs de començar.
No passa l’espai d’una hora,   Donya Maria finà,
no en passà l’espai d’una altra,   Don Lluïso mort està.