Te quiero, dijistes,
tomando mis manos
entre tus manitas
de blanco marfil;
y sentí en mi pecho
un fuerte latido,
después un suspiro
y luego el chasquido
de un beso febril.

Muñequita linda,
de cabellos de oro,
de dientes de perlas,
labios de rubí;
dime si me quieres,
como yo te adoro,
si de mí te acuerdas
como yo de ti.
A veces escucho
un eco divino
que vuelto en la brisa
parece decir:

Sí, te quiero mucho,
mucho, mucho, mucho,
tanto como entonces,
siempre, hasta morir.

Amapola, lindísima amapola,
no seas tan ingrata,
tú, tan sola.
Para verte y amarte, vida mía,
igual que ama la flor
la luz del día.

Amapola, lindísima amapola,
no seas tan ingrata
y quiéreme, Amapola,
Amapola, cómo puedes tu vivir
tan sola?

Viva Espanya,
penjats amb una canya,
si la canya cau,
Espanya adéu-siau.

La-ra, la-ra-la, la-ra-la, lo-li,
lori lo-li, lo-li, lori lo-li, lo la.

Les noies de l’Empordà
són poques i ballen bé,
per cinc cèntims s’arremanguen
i per deu s’ho deixen fer.

Ai quin drapaire
més romancer,
n’és molt amic de la lluna;
i si aquí busqueu fortuna,
els papers mullats porteu,
mullats porteu.

Digueu, digueu, drapaires,
n’heu perdut l’enteniment,
i això n’és una cosa
que ho sap tot el jovent,
lala là, lala là.

Ai quin drapaire
més romancer,
n’és molt amic de la lluna;
i si aquí busqueu fortuna,
els papers mullats porteu.

Yo ya me voy
al puerto donde se halla
la barca de oro que viene a conducirme,
yo ya me voy,
solo vengo a despedirme,
adiós, mujer, adiós para siempre, adiós.

No volverán tus ojos a mirarme
y tus oídos no escucharán mi llanto,
yo ya me voy,
solo vengo a conquistarte,
adiós, mujer, adiós para siempre, adiós.

Són dos
que se n’enraonen
per anar a segar
el camp de civada.

Quan n’han (ha)gut segat
una quinzenada:
-Què els hi comprarem
a les nostres dones?
Mitges i sabates,
davantal també,
perquè estiguin alegres
quan arribarem.

Quan arriba a casa
ja en desfà el paquet,
com si en fos a plaça.
-Vine aquí, tu, dona,
i mira si et va bé,
que pararem cantina (?)
no ens faltarà re(s).

Ninetes que esteu al llit
i en terra poseu els peus,
sortireu a la finestra,
escoltareu les nostres veus.

Ninetes que esteu al cel (?),
i en terra poseu els peus,
sortireu a la finestra,
i escoltareu les nostres veus.

A la taverna d’en Mallol
s’hi canta i s’hi balla,
a la taverna d’en Mallol
hi ha hagut punyalades
i no se’n torna un sol.

A la taverna d’en Mallol
hi ha hagut punyalades;
a la taverna d’en Mallol
els diners que hi entren
no se’n torna un sol.

A la plaça hi han sardanes,
digues si hi voleu anar,
a la plaça hi han sardanes,
digues si hi voleu anar.

Sents, ja en sona la tenora,
ja en refila el flabiol;
au, aneu-hi, que ja és hora,
no m’hi deixis anar sol.
Vine, vine amb mi,
i escolta les paraules que et vull dir:
puntejant poc a poquet,
m’has parlat de l’amor,
són més dolces les paraules
de que tu m’estimaràs.

Mentre la cobla alegrement
els cants airosos trenca al vent…
A la plaça hi han sardanes,
amor i vida t’oferiré;
ballarem nostra sardana,
les mans unides i el cor també.