I ara ve el Sant Diumenge,
Sant Diumenge del Ram;
les taules són parades
de palmes i de rams,
de palmes i de rams.

A cada cap de taula   si n’hi havia un banc.
Un cap (a) hi seu Sant Pere   i a l’altre Sant Joan.
I al mig de dos deixebles   Jesús (a) hi fa un gran plan;
Jesús demana beure,   beure li van donant
de sutge i vinagre,   quin fel tan amargant.
Mentre(s) Jesús bevia,   terra tremola tant.
-De què tremoles, terra?   De què tremoles tant?
Ja els hi enviaré un càstig,   que se’n recordaran;
torrents i les fonts vives,   tots s’hi eixugaran.
Les pedres precioses   pel mig se partiran,
les criatures xiques,   que nades no seran,
al ventre de llurs mares   Jesús reclamaran,
La Verge preciosa   als peus li està plorant:
-Jesús, lo bon Jesús,   no vulgueu tant de dany,
ja ve la Corantena,   la gent confessaran;
també Pasqua florida,   la gent combregaran,
penran el cos de Cristo,   perdó demanaran.

Quina cançó cantarem,
que tots la sapiguem?
La dels (quan)trabandistes.
A Banyuls varen anar,
de tabaco a carregar
tota una companyia.

Cum són gent que van i vénen,
cum són gent que vénen i van;
cum són gent que van i vénen,
i amb prou gent se’n tornaran.

A Banyuls varen anar
de tabaco a carregar
tota una companyia.
I en passant a Fortià
a luego va a picar
quella malvada espia.

Cum són gent que van i vénen,
cum són gent que vénen i van;
cum són gent que van i vénen,
i amb prou gent se’n tornaran.

I en passant a Fortià
a luego va picar
quella malvada espia.
A Figueres se’n va anar
a trobar el capità:
-Som vist (quan)trabandistes.

Cum són gent que van i vénen,
cum són gent que vénen i van;
cum són gent que van i vénen,
i amb prou gent se’n tornaran.

A Figueres se’n va anar
a trobar el capità:
-Som vist (quan)trabandistes.
-Vós que els heu vistos passar,
no diríeu quants n’hi ha
que hi van de companyia?

Cum són gent que van i vénen,
cum són gent que vénen i van;
cum són gent que van i vénen,
i amb prou gent se’n tornaran.

Vós que els heu vistos passar,
no diríeu quants n’hi ha
que hi van de companyia?
-Trenta-dos en som comptats
que van molt ben armats,
trabucs i carrabines.

Cum són gent que van i vénen,
cum són gent que vénen i van;
cum són gent que van i vénen,
i amb prou gent se’n tornaran.

Trenta-dos en som comptats
que van molt ben armats,
trabucs i carrabines.
I en passant a Galliners,
allí foren els quefers
amb els (quan)trabandistes.

Cum són gent que van i vénen,
cum són gent que vénen i van;
cum són gent que van i vénen,
i amb prou gent se’n tornaran.

Capità es posà al davant:
-Minyons, anem avant,
farem carnisseria!
I en passant a Galliners,
allí foren els quefers
amb els (quan)trabandistes.

Cum són gent que van i vénen,
cum són gent que vénen i van;
cum són gent que van i vénen,
i amb prou gent se’n tornaran.

Guerra n’hi ha alçada
l’amor contra mi,
l’amor contra mi,
les forces se m’hi acaben;
m’hi cal a rendir.

I el cucut cantava
i a dalt del teulat,
a dalt del teulat:
-Tu, cucut, no x(a)rris
lo que ets vist de mi.

Tu, cucut, no x(a)rris
lo que ets vist de mi,
lo que ets vist de mi;
jo t’hi daré panses
vespre i dematí.

I una matinada
(e)ssent el sol eixit,
(e)ssent el sol eixit
llargo la ramada
per un camp florit.

La ramada és llarga,
no la’n puc regir,
no la’n puc regir;
(a)questa matinada
un niu som trobat.

(A)questa matinada
un niu som trobat,
un niu som trobat
al peu d’una rima
i al fons(a) d’un prat.

Jo no sé conèixer
(a)quests petits (au)cells,
(a)quests petits (au)cells
no sé si són cardines
o bé passerells.

(A)questa matinada
trobi un amic meu,
trobi un amic meu,
me’n diu i m’ho conta,
me’n diu: -Amic meu!

Les teves cardines
te les casaran,
te les casaran.
-Si es casen, que es casin,
a mi res no em fan.

Si es casen, que es casin,
a mi res no em fan,
a mi res no em fan,
qui canti que canti,
canti pas per mi.

Si canti, que canti,
canti pas per mi;
canti per l’amor meva,
n’és molt lluny d’aquí.

La mestressa i el cabrer,
la mestressa i el cabrer
fan un joc que jo no el sé:
Mm-mm, ai, ai,
això no m’agrada gaire,
mm-mm, ai, ai,
això no m’agrada mai.

Fan un joc que jo no el sé,
fan un joc que jo no el sé,
fan el llit i el tornen fer.
Mm-mm, ai, ai,
això no m’agrada gaire,
mm-mm, ai, ai,
això no m’agrada mai.

Fan el llit i el tornen fer,
fan el llit i el tornen fer,
l’amo arriba de mercat.
Mm-mm, ai, ai,
això no m’agrada gaire,
mm-mm, ai, ai,
això no m’agrada mai.

L’amo arriba de mercat,
l’amo arriba de mercat:
-Mestressa, què és això estat?
Mm-mm, ai, ai,
això no m’agrada gaire,
mm-mm, ai, ai,
això no m’agrada mai.

Mestressa, què és això estat,
mestressa, què és això estat?
-Això n’haurà estat el gat!
Mm-mm, ai, ai,
això no m’agrada gaire,
mm-mm, ai, ai,
això no m’agrada mai.

-A ont està la Pepa,   que hi estigui tant?
-N’és a la ribera   a rentar el davantal,
per anar bonica   la nit de Nadal.
Mentres el rentava,   passa el seu galant:
-Què hi fas aquí, Pepa,   què hi fas aquí tant?
-Rento les fandilles,   també el davantal,
per anar bonica   la nit de Nadal.
L’agafa i la munta   i la’n puja a cavall;
la sella n’és verda   i el silló n’és blau,
i el(s) carrers de Lleida   i els passa plorant.
-De què plores, Pepa,   de què plores tant?
-Ploro pels meus pares   quan ho sab(a)ran,
buscaran la Pepa   i no la trobaran;
en són gent sentida,   d’això es moriran.
-Si es moren, que es morin,   ja els enterraran,
les campanes gross(a)   ja les tocaran,
i les campanes xiques   les repicaran.

Flor de lliri, lliri,
flor de lliri blanc.

El dematí de Sant Joan   n’és un dia d’alegria,
meu(s) companys m’hi estan dient:   -Joan, per què no t’hi alegres?
-Cum m’hi alegraria jo:   m’hi han casada l’amor meva,
l’han casada lluny d’aquí,   perquè els meus ulls no la’n vegin.
L’han casada a Sant Martí   que per mi n’és un desterro.

Mon amor, adéu-siau,
i amb salut ens tornem veure,
ens tornem veure amb salut;
jo fadrí i tu donzella.

I una cançoneta nova   bé la sentireu a dir;
treta n’és d’una minyona,   per ella tinc de morir.
Me’n priva de menjar i beure,   la nit no em deixa dormir.
I un dia l’encontro sola,   soleta en el seu jardí,
que collia violetes   per l’amoreta i per mi.
Mentre que les en collia   i ella llença en gran sospir:
-Tres galants tinc a la sala   que tots volen el meu sí.
-Dona’ls-hi el sí, Marieta,   no quedis pas per a mi;
i que jo me’n vu(i) fer frare,   frare d’un gros monestir.
(Con) ne seràs casadeta   bé m’ho sab(a)ràs a dir.
M’enviaràs una n(e)ta   cum ho passes amb el marit,
jo te n’enviaré una altra,   cum ho passi al monestir.
I un dia, oint la missa,   i una carta veig venir;
la missa mai s’acabava   per la carta anar a llegir;
la missa s’és acabada,   jo la carta vaig llegir.
La primera ratlladeta   per l’amoreta i per mi,
la segona ratlladeta   i a dins del quarto entrí;
la tercera ratlladeta   ja se’n cau a sobre el llit.

Tan dolça és la despedida
que tan val(d)ria morir,
tu robes el cor als homes
i a mi em fas penar i morir.

Quan(t) el soldat ve de la guerra
ne troba una pastorel·la:
-Pastorel·la, bon jour, bon jour,
voleu llogar un jolie pastor?

-Vós de pastor no en feu la mina,
porteu es(c)asa i carrabina;
i al coll porteu vostr(o) xarpó,
no en feu pas aires de pastor, no.

-Ni tampoc vós, la dimosel·la,
no en feu aires de pastorel·la;
sou blan(x)a com un llessamí,
i les pastorel·les no són pas així(s).

Vols te’n venir, gentil pastora,
vols te’n venir una horeta sola?
I a l’ombreta d’un verd jolie
floreix i no grana el romaní.

La pastora s’hi és e(s)cusada,
que el seu pare la n’ha cridada:
-Veniu demà al dematí,
que a les onze hores jo seré aquí.

El soldat prou (a) hi ha anat;
la pastorel·la l’ha ben enganyat.

-A ont eres ahir a la tarda,
cul brut, mal brut, Mariüt,
a on eres ahir a la tarda?
-N’era al riu rentant salada,
bon Déu, senyor el meu marit,
n’era al riu rentant salada.

-Qui eren aquells que t’hi ajudaven?
-N’eren les meves camarades.
-Les teves camarades no porten pas calces.
-N’era que anava retrossada.
-Les teves camarades porten pas mostaixa.
-N’era el fus i la filosa.
-Les teves camarades porten pas barba.
-És que anava untada de mores.
-Si te’n refotré per la finestra!
Cans i gats faran la festa.

Quan a Cadis (a)rribarem,
no ens faran grans arribades;
no ens faran so de tabals,
de canons i escopetades.
Vinga vi!
Quan la tropa n’és cansada,
vinga vi!

No ens faran so de tabals,
de canons i escopetades.
I (a)llavor(e)s pensarem
amb els nostres pares i mares.
Vinga vi!
Quan la tropa n’és cansada,
vinga vi!

(A)llavor(e)s pensarem
amb els pares i mares,
els casats amb les mullers,
els fadrins amb les aimades.
Vinga vi!
Quan la tropa n’és cansada,
vinga vi!

Els casats amb les mullers,
els fadrins amb les aimades.
Oh, Reina de Montserrat,
ara és hora d’ajudar-nos.
Vinga vi!
Quan la tropa n’és cansada,
vinga vi!

Oh, Reina de Montserrat,
ara és hora d’ajudar-nos.
Si per cas ens ajudeu,
us vindrem a visitar-vos.
Vinga vi!
Quan la tropa n’és cansada,
vinga vi!

Si per cas ens ajudeu,
us vindrem a visitar-vos,
i a(n)irem amb peu descalç
per (a)queixes altes muntanyes.
Vinga vi!
Quan la tropa n’és cansada,
vinga vi!

Anirem amb peu descalç
per (a)queixes altes muntanyes,
i el(s) diners que en portarem
farem dir misses cantades.
Vinga vi!
Quan la tropa n’és cansada,
vinga vi!

Del(s) diners que portarem
farem dir misses cantades;
cantaran els escolans,
oi, també monjos i f(l)ares.
Vinga vi!
Quan la tropa n’és cansada,
vinga vi!

Cantaran els escolans,
oi, també monjos i f(l)ares;
cantaran els capellans,
també cantarem nosaltres.
Vinga vi!
Quan la tropa n’és cansada,
vinga vi!

Cantaran els capellans,
també cantarem nosaltres.
Ara és hora, catalans,
ara és hora d’ajudar-nos.
Vinga vi!
Quan la tropa n’és cansada,
vinga vi!