De Roses a l’empalme,
de Figueres a Sant Pol,
sóc la millor sardanista,
tan si es vol com si no es vol.

Lo meu nom per tot ressona,
pels amors i per ballar,
i a les viles més boniques
són el(s) mos(sos) de l’Empordà,
de l’Empordà.

I a la plaça de la vila
un dia festa major,
jo en conec un llenyataire
jo l’estimo de debò.

Tu seràs la meva esposa,
tant si es vol com si no es vol;
lo meu nom per tot ressona,
pels amors i per ballar,
i a les viles més boniques
són els mos(sos) l’Empordà.

A L’Escala tot sent vila
i habitar-hi tanta gent,
no hi ha ni una sola casa
que tinguin el numbro cent.

Tot el més que hi pot haver
és un cap gros amb estora (?)
pintat de verd, pintat de verd.
(...)

Empúries n’és un poblat,
ans era una gran ciutat,
i diuen que s’hi troben
joies de l’antiguitat.

Però algú diu que s’hi ha engrescat,
pensant fer-hi una gran sort,
i ha trobat nanses de càntir
i ganyes d’algun peix mort.

Soy la reina de los mares,
señoras, lo van a ver,
tiro mi pañuelo al suelo
y lo vuelvo a recoger.

Que sí, que no,
que caiga un chaparrón
y se mojen los cristales
de la esta(s)ión.

Madre, la Tarana
tiene un vestido chulo
que se lo ha ganado
remenando el culo.

La Tarana, sí,
la Tarana, no,
la Tarana, madre,
sí la bailo, yo.

Un soldat i una raspeta
varen nar una tarda al cine,
i ell li deia: -Francisqueta,
tienes una piel muy fina.
-De todos los soldados
que jo he conegut,
tú eres el más guapo
i el més pelut!

El cocherito, leré,
me dijo anoche, leré,
que si quería, leré,
montar en coche, leré.

Y yo le dije, leré,
con gran salero, leré:
-No quiero coche, leré,
que me mareo, leré.

A L’Escala hi ha una font
que per cert n’és mitj(a) hora lluny,
i el(s) dies de tramuntana
els homes van a la font.

I a les dones, com hi ha món,
diu que en donen ús de mirar,
amb les fa(n)dilles a l’aire
i amb un càntir a cada mà,
i amb un càntir a cada mà.

I anant la cosa magra,
i al no guanyar diners,
veureu el(s) sardanistes,
que aniran lleugers.

I al mig d’una sardana,
tot fent-ne saltirons,
al mig d’una sardana
els hi cauran els pantalons.

Ja ens anirem a defora muralla,
ja ens anirem a la vora del mar,
veurem el(s) nois com juguen a la sorra
i els mariners quan tiren l’art (?).

Ja criden: -Nena, vine,
que això és sardina vi(u)a,
si algun verat hi ha,
tira que tira, que seguirà,
tira que tira, que seguirà.

Baixant de la font del gat,
una noia, una noia,
baixant de la font del gat,
una noia i un soldat.

Pregunteu-li com se diu,
Marieta, Marieta,
pregunteu-li com se diu,
Marieta de l’ull viu.

Jo en sóc la criticada Marieta,
que en retreu aquell cant de picardia;
si jo no hi (ha)gués anat
allà a la font del gat,
encara hi tornaria
amb el mateix soldat.

I aquell que no comprengui
lo que és l’estimació,
que rigui tant que vulgui
i canti la cançó.

Baixant de la font del gat,
una noia, una noia,
baixant de la font del gat,
una noia i un soldat.

Pregunteu-li com se diu,
Marieta, Marieta,
pregunteu-li com se diu,
Marieta de l’ull viu.

Al rector de Cadaqués
li diuen Mossèn Miquel,
i a sota de la sotana
n’hi té un bestiar de pèl.

Lailarai lai, lai, lai, larai,
lai, lai, lai, laralai, lai, lara,
lailarai lai, lai, lai, lai,
lai, lai, lai, laralai, lai la.

Fa cinc anys que ell va deixar
la vila d’Arenys de Mar
i sa promesa;
la misèria el va rendir,
i a l’Amèrica ha partit
cercar riquesa.

-Quan de la mar revindré,
la promesa et complir,
deia, i marxava.
I ella, amb puríssim amor:
-Aquí t’espera el meu cor,
deia, i plorava.

(A)gafa el(s) boixet(s) i el coixí,
se’n va a la voreta del mar,
a fer-ne punta.
I ella, amb el seu plor desfet,
va mullant el coixinet
que en fa la punta.

(A)quest matí n’ha arribat
n’arriba un (a)potentat,
ve de L’Havana;
diu que és fill d’un mariner,
que se n’ha cercat muller,
i americana.

Quan la nova s’ha sabut,
l’Ignès en terra ha caigut,
en desmai presa (?).
Sa mareta li va dir:
-Filla meva, viu per mi,
ta mare és cega.

-Ai, mare, per vós viuré,
i per vós treballaré,
mare estimada.
Muller de l’(a)potentat
casa de l’Ignès ha entrat
fa poca estona.

-De l’infant que ha de venir
un niuet m’has de guarnir,
bona minyona;
que de la teva bondat
moltes proves m’han donat
les te(u) companyes.
Que en fas puntes i entredós,
per adornar el fill hermós
de mis entranyes.

Treballant a dia i nit,
va deixant el llit guarnit,
la cosidora.
Si li’n pregunteu què fa,
i amb veu trista us respon(d)rà:
-Fai(g) mi mortalla.

A bateig van repicant,
i els veïns, per veure-ho,
van tots a la porta;
i un toc de mort(s) us so(s)prèn,
una veu que va dient,
per el poble va corrent:
-L’Ignès és morta!

Pobre martir de l'amor,
des del cel Nostre Senyor
les portes li obri;
no en tindrà més (a)fatics,
ni en farà feines pels rics
ni en serà pobra.