La sardana de l’avellana,
pica de peus i balla de gana;
la sardana d’en Ripoll,
mata la puça i deixa el poll.

Bruixa patarruixa,
cara de marduixa,
que te moriràs
i t’estirarem el nas.

Una vegada hi (ha)via un rei
que tenia un gra al clatell,
i li varen rebentar
(a)mb una escarpa i un martell.

Igual que la gavina
pel mar va costejant,
així(s) vaig fent ma via,
cantant, sempre cantant;
vol(d)ria que el(s) meu(s) càntics
tinguessin un ressò,
el mar de Costa Brava
n’és mar encisador.

N’és L’Escala una perla que el mar guarda,
i a tothora li reflexen els colors.
Una perla (de) les ones emporianes
incrustaren, fent-(els) immortal tresor.

L’Escala és el timó de l’Empordà,
que navega tot cantant vers mar enllà.

Aquí la vida és bella,
aquí la vida és pau;
L’Escala és una joia,
L’Escala és una nau.
Oh, terra benaurada,
del mar i del cel clar,
oh, mare benaurada
de Víctor Català.

N’és L’Escala una perla que el mar guarda,
i a tothora li reflexen els colors.
Una perla (de) les ones emporianes
incrustaren, fent-(els) immortal tresor.

L’Escala és el timó de l’Empordà,
que navega tot cantant vers mar enllà.

Altre jorn, Pasqua florida
fa reviure nostre cor,
altra volta el jorn convida
fer ofrenes a l’amor.
La ocellada en sa niuada
i les flors en son capell,
bé pregonen la diada,
que en natura tot és bell.

Jorn de Pasqua,
jorn de vida,
per tot goig,
arreu plaers;
visca la Pasqua,
Pasqua florida,
amb cantúries,
amb cantúries pels carrers.

Eixa nit és nit de joia,
tot respira amor i fe,
canta el jove per sa noia
explicant-li son voler.
Nostre càntic d’alegria
entonat durant la nit,
per vosaltres rebut sia
amb plaer indefinit.

Jorn de Pasqua,
jorn de vida,
per tot goig,
arreu plaers;
visca la Pasqua,
Pasqua florida,
amb cantúries,
amb cantúries pels carrers.

La font n’és mitja hora lluny,
el camí n’és igual que un pont,
i el(s) dies de tramuntana
els homes van a la font.

Perquè les dones, com hi ha món,
diu que don(en) gust de mirar,
amb les fa(n)dilles a l’aire
i amb un càntir a cada mà,
i amb un càntir a cada mà.

Estrellita marinera,
dame razón de tu amor,
y que iluminas
el silencio de la noche.

Y sé que mi amor se va
pa(ra) la frontera del Norte,
de que me cierto
para ponerme a llorar.

Y un nombre traigo
en el corazón grabado,
y tu recuerdo
en el pecho ap(r)i(ch)(i)onado.

Pero, chinita del alma,
me le trai(s) entusiasmado,
y hasta en el sueño
par(a)(ece) que me t(e) oigo hablar.

Al Uruguay, guay, yo no voy, voy
porque tengo naufragar.

Y un extraño caso a mi m(e) ha pasado,
para tus nervios se han soltado.
Y un doctor famoso qu(e)se cons(o)ltar,
por las narice(s) me quis(e) tocar.
Quien viere protesté, lo mando al Uruguay,
y entonces me le contest(ó): -Mando que a París,
si es que me es igual.

El Uruguay, guay, yo no voy, voy,
porque tengo naufragar.

I els pares de la pubilleta
no els volen deixar-los casar
perquè ella és una gran pubilla
i ell és un gran pobre pelat.

Però, però ella se’l mira,
se’l mira amb ulls de compassió;
s’estim(en) doncs (?) de la maneta (?)
i pe la pubilleta
serà el teu amor.

Quan sigu(in) burlats, siguin burlats,
siguin burlats;
s’estimen més l’amor
que un tresor.

I en els vint anys, jo vaig bonica,
i el(s) seus a(p)anys són de ser rica,
en el treball no n’hi parleu
que se’n riuria;
i al mirall la trobareu,
tot el sant dia.

La dona de tothom,
n’és un joguet del món,
sols vol riure i cantar,
vol lluir i gozar
del despreci del món;
la dona de tothom.