Una cançoneta nova
vos la diré, vos la diré,
del pardal quan s’acotxava
sots l’oranger, vos la diré,
del pardal quan s’acotxava
sots l’oranger.

El pardal quan s’hi acotxava,
feia remor, feia remor,
per veure si ho sentiria
la seva amor, feia remor;
per veure si ho sentiria
la seva amor.

La seva amor està en cambra
i no en sent res, i no en sent res,
si no els mossos de la casa
o els traginers, i no en sent res;
si no els mossos de la casa
o els traginers.

De la finestra més alta
li’n vaig parlar, li’n vaig parlar:
-Les onze hores són tocades,
vés-t’hi a acotxar.

-No m’acotxo pas encara,
vaig de camí, vaig de camí.
Tinc feta una prometença
i a Sant Magí, vaig de camí;
tinc feta una prometença
i a Sant Magí.

Quan a Sant Magí vaig ser-ne,
vaig suplicar, vaig suplicar
que em deixés tornar a mes terres
per festejar.

Si n’eren mare i filla,   dalt del balcó s’estan,
la filla en broda seda,   la mare en broda estam.
Mentre n’estan brodando   en passen tres galants;
ja saluden la filla,   la mare ja no tant.
La filla es posa a riure,   la mare, sospirant.
-De què en sospireu, mare?   De què en sospireu tant?
-Ai filla, la me(u) filla,   mira, t’hi enganyaran.
-No m’hi enganyaran, mare,   que enganyadeta m’han,
i al cap de los nou mesos   en tindrem un infant;
i el donarem a dida   i el farem criar set anys.

Ai, Pepa dormidora,
per què en dormies tant?
Tu t’hi has adormida
i en braços del galant.

Si se n'han cridat les guerres,
de la vila som, de la vall d'Ornera,
que a la guerra s'ha d'an(e)r,
de la vila som de la vall d'Orner;
que a la guerra s'ha d'an(e)r,
de la vila som, de la vall d'Orner.
I Don Jaume, cavaller,
de la vila som, de la vall d'Orner,
i Don Jaume, cavaller,
de la vila som, de la vall d'Orner.

-La'n deixaré a la me(u) mare,   que me la'n guardi ben bé;
que la'n t(e)nqui a dalt d'un cuarto,   que li ensenyi del mitger.
Si el mitger no li agrada,   la n’ensenyi de brod(e)r.
Si el brod(e)r no li agrada,   no li’n faci pas fer res.
(Con) Don Jaume va ser fora,   porqueirola la’n fan ser,
si la’n fan ser porqueirola,   de trenta-(i)-un llodriguer(s).
I al cap de los set años,   i Don Jaume va torn(e)r,
en passa per la muntanya   per a veure el besti(e)r.
Si n’en(qua)ntra un pastorillo:
-Pastoret, bon pastoret,   quest bestiar de qui é?
-Quest bestiar és de Don Jaume,   Déu lo guardi d’aquí ont és.
Ja en sent una veu molt clara,   li n’apareix la muller:
-No em diríeu, bon pastorillo,   aquesta veu de qui és?
-N’és la muller de Don Jaume,   Déu lo guardi d’aquí ont és.
Gira la brida al xivallo,   amb la porqueirola se n’an(é).
-Déu la guard, la porqueirola.   -Déu lo guard, lo cavaller.
-No em diries, porqueirola,   de qui són los llodrigers?
-Llodriguers són de Don Jaume,   Déu lo guardi d’aquí ont és.
-No em diries, porqueirola,   si em convides del bren(e)r?
-No pot ser, lo caballero,   no el po(d)ria pas pass(e)r.
Em fan menjar pa de falgueres,   alguna gla per barrej(e)r.
Se’n fica la mà a la potxa,   ja li’n treu del pa blan(què).
-Mengi, mengi, porqueirola,   que mengi del pla blan(què).
-No en pot ser, lo caballero,   no m’ho tinc per costum(er).
-Vamos, vamos, porqueirola,   i a tancar los llodriguers.
-No en pot ser, lo caballero,   no és hora d’anar a tan(que)r;
en tinc de fer set fos(s)ades,   i encara no en tinc les tres.
En tinc de fer un feix de llenya,   i encara no sé unt és.
I amb la punta de l’espasa,   li’n fa petar un vellaner;
amb la fressa de la rama,   li n’esquiu un llodriguer.
-Ai, trista de mi, més trista,   questa nit jo em moriré.
-No t’hi espantis, porqueirola,   per alguna cosa jo hi seré.
-Déu la guard, la linda hostessa.   -Déu lo guard, lo cavaller.
-Què hi haurà, la linda hostessa,   què hi haurà per mi sop(e)r?
-N’hi haurà perdius i gotlles,   un capó per barrej(e)r.
-Qui vindrà, la linda hostessa,   qui vindrà i amb mi a sop(e)r?
-Vagi una de les me(u)s filles,   que de modos prou ne té.
-Que hi vingui la porqueirola,   que de modos prou ne té.
-Vamos, vamos, porqueirola,   vamos amb mi sop(e)r.
-No en pot ser, lo caballero,   no en pot ser, lo cavaller;
em fan menjar sota la taula,   cum si fos un ca llebrer.
-Vamos, vamos, porqueirola,   vamos amb mi sop(e)r.
Qui vindrà, la linda hostessa,   qui vindrà i amb mi cotx(e)r?
-Que hi vagi la porqueirola,   que hi ha anat per el sop(e)r.
-Vamos, vamos, porqueirola,   vamos amb mi cotxer.
-No en pot ser, mon caballero, no m’ho tinc per costum(er);
em fan dormir a la cen(d)rera,   cum si fos un gat cen(d)rer.
I en (al) entrar del cuarto,   vol saltar pel finestr(er);
Don Jaume va ser prompte,   la sobta pel fandiller.
-Ai, trista de mi, més trista,
set años que he guardat l’honra,   questa nit la’n perderé.
-No em diries, porqueirola,   Don Jaume quin senyal té?
-Té una enveja en el pecho,   que amb allò el coneixeré.

-Que una enveja… no sabrà què é. Una taca, que ve de naixement. Diu: "en el pit, que amb allò el coneixeré; / despulli pel costat esquerra / que amb allò el coneixeré". I allavons ja es varen entenre.
-Ja es varen conèixer.
-Sí.
-Llavòrens ja el va conèixer.
-Sí, llavons ja el va conèixer. Diu:-

L’endemà com va ser dia,   se(u) sogra la’n va crid(e)r,
-Vamos, vamos, porqueirola,   i a engegar los llodriguers.
Per no vol(gu)er-hi anar a dormir-hi,   no t’hi po(d)ràs aixe(que)r.
-Hi vagi una de les vostres filles,   cum set anys la me(u) muller;
si no en foss(i)u la me(u) mare,   vos hi faria penj(e)r.
(Con) ne sent aqueixes paraules,   en terra morta caigué;
i en terra caigué morta,   sens poguer retorn(e)r.

Un dia m’hi passejava   tota voreta d’un pont,
n’enquantri una pastora   bonica com el sol.
Jo amb (a) dolces par(o)les   li’n demano l’amor.
-No pot ser, el ga(r)ant jove,   i això no pot ser no,
que el meu pare m’hi ha promesa   i amb un altre aimador.
Quan ell sent aquestes paraules   en terra ne cau mort.
-Aixequeu-(se), ga(r)ant jove,   no us ho prengueu tan fort.
que tinc una me(u) germana,   bonica n’és c(u)m jo;
si ella vos hi agrada,   us casareu tot(s) dos,
si ella no us agrada,   ens casarem jo i vós.

Jo t’hi tingués, pastora,
jo t’hi tingués, amor,
jo t’hi tingués tancada
dins de un jardí de flors.

I ara ve l’hivern,   sempre plou i neva.
Matxos que maneu,   ga(tx)en gran fatxenda.
Matxos van davant,   traginer darrera,
i d’en tant en tant,   i un cop de botella.
Si els hi han agafat   i a la presó els menen,
si s’hi han escapat   p(e)r una finestreta.
Que ningú els ha vist,   sinó una donzella
que en prenia el sol   sota d’una era.
(I)a en fa i un gros crit   i a l’escarcellera:
-I els presos se’n van,   ja en pugen la serra.
Moreu va a davant,   Jordi va a darrera.
Moreu se’n girà:   -Jordi, no em segueixes!
-Los peus m’hi fan mal   de dur les cadenes.
Si jo puc tornar   i en aquelles terres,
l’amor faré jo    d’aquella donzella.

Ara us cantaré
una americana
de molt bona gana,
noies solteres,
oïu, oïu;

      -si sou solteres ja ho sabreu-

les més pintades
i sandungueres
(a)nem a tocar-les
del voraviu.

Ne volem noies
treballadores,
que de jornal
guanyen cinc rals.
Entre potingues,
pintes i polvos,
elles s’hi gasten
un dineral.

Cotilles a la parisienne,
i mitges a l’esc(o)cesa,
i sabateta a l’inglesa
i un pentinat molt flamenc.
Això dona i s’ha sapigut
que el jove que s’hi casa
passa a la història de cal cornut;
això dona per resultat
que el jove que s’hi casa
li surten tres bonys al cap.

(...) se enamora,
cuando el deseo lo enloquece,
cuando por una nena ingrata
suspira y late el corazón,
para decirle que me quiera,
para l(e)grar sus besos,
me basta sólo de(s)granar
esta canción:

Tango de amor
que mi vivir alegraste con tu son,
tango de amor,
nadie podrá tu encanto resistir.
Yo puse en ti tanta pasión
y tanta inspiración,
que al fin logré, con mi cantar
colmarte de ilusión.

Tango de amor
que mi vivir alegraste con tu son,
quizá una vez suspire la traición,
pero jamás querrá
mi bandoneón enmudecer
y él log(r)ará rendir
el corazón de otra mujer.

Tango de amor,
tango de amor.

No vuelvo a amar
con tan profundo anhelo,
ni a cautivar mi vida en las pasiones.

No vuelvo a amar
a tan crueles corazones;
no vuelvo a amar
jamás, jamás, jamás.

Porque el amor
es un ave pasajera,
que adormece y entorpece el pensamiento.

No vuelvo a amar
ni a sentir lo que ahora siento,
no vuelvo a amar,
jamás, jamás, jamás.

(...)
te traté de maravilla,
con más mimo que una flor.

Un altar hice en mi alma
para tus ojos de cielo,
corazón de terciopelo,
para mí se hizo tu amor.

Pero con tanta ternura
no se llega a ningún lado,
en cariño he de ser duro
como piedra de afilar.

Y llorar por hacia dentro,
sin que sepan que has llorado,
porque si no, estás bien perdido
y ya te puedes retirar.

Qué pena,
que en esta encrucijada
me vuelvas la mirada,
sabiendo que me muero.

La culpa quién la ha tenido
de esta amarga sinrazón?
Tú, que no me has entendido,
tal vez yo, que no he sabido
encontrar tu corazón.

Mi capullo enfermó,
mi alegría se fue,
y con él se perdió
mi cariño más fiel.

(...) de sangre tan caliente
que mi capullo putero
y mis cojones valientes;
si una puta me insultaba,
ah! Mi voz se enardecía
y mi pico se empinaba,
y en su coño se metía.

Mil veces mi pico
se hinchó de joder,
mil veces mi leche
hizo su placer;
pero un día,
un día fatal
mis pobres cojones
van al hospital.

En la sala cirugía,
destinada a picadores,
desinsitis (?) y bubones,
sífilis y purgaciones,
pasa el médico revista,
en la mano los cojones,
mirando las purgaciones.

Si sale la gota
con mucho apurar,
el médico aplica
la gran inyección;
y luego, si no estás cura(d)o,
te cortan la picha
y estás arregla(d)o,
chimpón.