N'era un jove de rica família
que al sortir del taller m'esperava
i al passar per la rambla al migdia,
per fer-me contenta, clavells me comprava.

Per primera vegada el vaig veure
un diumenge a Be(t)lem al matí;
quan anava a sortir de la porta
em va dir: -Ai jove, vostè em (v)a patir.

Aquell dia les portem de Be(t)lem
van omplint el meu cor l'esperança
i aquell somni daurat d'alegria
va realitzar-se que em prometia aquell amor.

Al poc temps, ell així em va parlar-me:
-Em sap greu, però és precís que no et vegi;
tu no ets del meu braç, modisteta,
i a casa no volen que amb tu festegi.

Aquell dia les portes de Be(t)lem
van ferir greuement el meu cor,
i a Be(t)lem vaig passar aquella tarda,
davant de la Verge resant fins al tard.

Un dilluns del taller (i)o venia
...... 
i, al passar pel Be(t)lem al migdia,
vaig veure dos nuvis radiants d'alegria.

El goig d'ells a mi em va fer plorar
...... 
tota blanca la núvia somreia
i aquell era el jove que vaig estimar.

Al front, la barretina,
la caritat al cor;
toquem la bandolina
i cantem la pàtria amor.

(U)n van ocells cantaires?
Vénen del Canigó
cantant sos dolços aires,
l'amor del Rosselló.

Del Canigó, la cima,
tot l'any l(au) cel somriu;
lo nostre cor estima
com els (au)cells fan niu.

De França i d'Espanya,
uns i altres som germans,
no trenca una muntanya
l'amor dels catalans.

Per visitar Catalunya,
va venir molt d(i)cidit
i un ministre molt simpàtic
que hi ha a les corts de Madrid.

Li varen fer una xiulada,
i al moment que va arribar,
que de tant fort que xiulaven
diu que el varen ben (ei)xordar.

Quan el ministre ho va veure
tota la ciutat condal,
tots els que el naven a rebre,
pel camí naven xiulant.

Tots els deu seu partit
diu que petaven de dents
va dir en als seus empleats:
-Feu callar aquests instruments.

I els gossos petaners,
per evitar les raons,
varen sortir per la rambla
ballant el ball del bastons.

Quan el ministre ho va veure,
va dir a n'els seus faritzeus.
-Veient que això s'embolica,
val més que ens en nem a Reus.

I sense perdre temps,
tot seguit varen marxar
i el tren con els va veure
també es va posar a xiular.

I varen empendre el viatge
tot fumant un cigarret
i aixís passaven el rato
sense sentir cap xiulet.

Cap a Reus se dirigien
i un quart antes d'arribar
ia varen sentir l'orquestra
que els començava a xiular.

Sant Antoni Gloriós
antes que no prenguem mal
val que toquem el dos. 

I en varen ribar a Madrid
i tot aquell borgit (?)
(…)

Ja se'n van cap a les Corts
i varen dir-ne en els seus fillets
i aquí us portem de Catalunya
tot un vagó de xiulets.  

Els governants civilistes
varen prometre a la nació
que ens darien el programa
d'aquella (re)generació.

I aixís tots plegats cridàvem:
-Aclarim-ho tot seguit,
totes aquelles injustícies
del castell de Montjuïc.

Tots varen quedar mirant,
quan varen regenerar
pagant molts impostos nous
i el tabaco molt més car.

I si en volem garnar (?)
com que no en tenim diners,
i a garrots i cops de sabres
ens empaiten pels carrers.

Tenen paga retirada,
molts exèrcits i trombons,
tant (?) com caputxes,
més de cinc mil sarrions.

I empleats de totes classes
que tots tenen què cobrar;
i per mantenir tant(s) dropos,
som(s) molt pocs per treballar.

Si aneu pe la ciutat,
mireu per qui i per lla
i no veureu sinó empleats.  

Per cobrar els deu ralets
se passegen dia i nit
tots aquests gossos de presa,
borden (?) els llops de Madrid.

I aquests maleïts Borbons
tirant del montón
la ruïna d'Espanya.

I apoderats de les claus,
fent el poble esclau
ells s'hi divertien.

Per (ai)xò Espanya
declara la llei
que ja no volem rei
ni cap sangonella.

Perquè si algú
en demanava la llibertat
ja n'era afus(i)llat
de nits o de dies.

O tancat en un penal
com un criminal,
i allà s'hi podria.

Se sent una veu
que es comprèn molt bé;
i una veu que no es cansa,
que ve del Montjuïc,
que n'és el Ferrer,
demana venjança.

Que ditxosos són els pares,
que ditxosos han de ser
de tenir roses a casa
sense tenir cap roser.

El roser és el meu pare,
la rosa és la meva mare
i tu ets la poncelleta,
la dolça margarideta
que algun dia te colliré,
que algun dia te colliré.

Xiribiribim,
cinc cèntis tinc
que la mare me'ls ha dat
per comprar un gat.

Com el tenia,
me fugia;
quan m'agafava,
m'esgarrapava.

A l'hereu d'aquesta casa
i en té un noi(?) molt pietó(s).
I el que toca la corneta
n'és enamorat de vó(s).

De corrandes n'he cantades
molt més que us en cantaré
i aixequeu-me la camisa
i a dessota què tindré.

I a l'hereu d'aquesta casa
no n'hi en voldria cap mal,
si no una xicra ronya i pigota
i ta(m)bé mal de queixal.

A l'hereu d'aquesta casa
crec que tots no el coneixeu,
n'ha caigut de peus a l'aig(u)a
porta un gat que no s'hi veu.

En surt un toro, en surten dos,
banderilleros i picadors,
en surt l'artista dalt del cavall,
se'n fot de morros i ensenya el tall.

En surt el guenyo tot emprenyat,
se'n treu la pipa i es posa a fumar. (se'n treu la pixa i en fa zig-zag)

Un consell volem donar
'tots els que us volgueu casar:
No en sigueu tontos vailets,
no us deixeu engatussar.

De dones moltes n'hi han,
igualment que de tomate(s).
Les dones i les tomate(s)
sols serveixen per penjar.

Perquè si l'ensopegues
molt xafardera
i li'n 'grada creticar,
la casa seva, la casa d'ella
i un infern en semblarà.

I si algú li'n vol fer veure
el seu mal comportament,
dirà que n'és desgraciada
la culpa és del casament.