Una minyona alta i bufona,
per balladora se'n pot ben mirar,
tan bon punt entra a la saleta,
la botineta la'n fa relliscar. Oh, iaià!

Qua(n)sevol jove que balli amb ella
de botineta no en podrà portar,
perquè si n'hi(n) dava una aixafadeta,
com que és tan dreta,
molt mal n'hi(n) farà. Oh, iaià!

Un dia un jove ballava amb ella
una aixafadeta li'n va donar.
I a més (a) córrer a casa seva
(a) la seva mare ho va anar-ho a explicar. Oh, jajà!

La seva mare amb els ulls plorosos
casa del metge la(n) va acompanyar.
I com que el metge n'era un xic jove
quan la(n) va veure riure es va posar. Oh, jajà!

No hi pots anar noia, no hi pots anar noia,
no hi pots anar noia, tu a ballar.
Perquè n'hi ha un jove que te'n vegila
i a la distreta et podia aixarpar (?). Oh, jajà!

(Un soldat) ve de la guerra,
troba una pastoreta:
- Pastora, Déu li dó un bon jorn,
voldríeu llogar amb un jove pastor?

-Vós de pastor, no en feu la mida,
porteu espasa i car(r)abina
i al coll porteu vostre japó (?)
ja mai heu fet aires de pastor, no.

-Vós tampoc, la d(i)m(o)sel·la,
no en feu aires de pastoreta,
la que sou(s) com el ge(s)samí,
les pastoretes no en són així.

-D'on veniu, gentil minyona,
d'on veniu, ombreta bona,
ombreta d'un verd joliu
floreix i no en grana el romaní.

La pastora n'és escusada
que son pare la n'ha cridada.
- Veniu demà lo bon matí,
que allà a les deu hores ja en seré aquí.

Les deu hores (i)a en són tocades,
la pastora no hi és anada;
el soldat prou que hi és anat,
la pastoreta el (ha)via enganyat.

Li'n faré fer una capelleta
del color de la pastoreta;
tota la gent que hi passaran
de les amoretes ne parlaran.
Tota la gent que hi passaran,
de les amoretes ne parlaran.

N'era de nits i no en plovia
i de núvols no se'n veien,
però amb els llampecs que en feien
semblava que pl(a)uria.

N'era un vespre ben sopat
que al teatre me n'anava
i, al moment que en passava
per la plaça d'en Sagarra,

puix no sé que davant meu
hi anava una senyoreta,
semblava una modisteta
amb tot el posat seu.

Amb un paquet a sota el braç,
lleugereta com van totes.
Van començar a caure gotes
i a allargar un xiquet el pas.

Com que en queia molta aigua,
a mi em feia molta pena
(i)a me'n (a)costo(t) i li dic:
-Nena, miri que en cau molta d'aigua...!

-I no puc permetre (i)o
que es mulli el bonic cos seu,
sota del paraigua meu
s'hi pot ficar-s'hi sens por.

-No me'n travessi el cor
amb aquestes mirades;
si em vol donar carbassa
digui-m'ho de una vegada.

Al passar per un carrer,
ella n'entra en una fonda
(i)o li'n dic: - Aquí s'està?
I ella em diu: - Perdó monsieur,
moi no comprends pas.

Com que no la vaig entendre,
vaig pensar espera't aquí,
que no fos cas que et (ha)gués dit:
"s'esperés una miqueta".

La nineta se m'ha fos
i el que queia era molta aigua
i tip d'aguantar el paraigua
vaig pensar: toca el dos!

Fàbriques de tabac(o), larumlarum.
Fàbriques de tabac(o), larumlarum.
Ventanes mutxes larum,
ventanes mutxes larum,
ventanes mutxes larumlarum, larumlarum.
Ventanes mutxes.

Dice que està prenyada, larumlarum.
Dicen que està prenyada, larumlarum.
Naninlino, larum,           
Larinlina, larum,
Larinlino, larumlarum, larumlarum.
Larinlino.

Cap de les nueves meses, larumlarum.
Cap de les nueves meses, larumlarum.
Parí un xiquillo larum,
parí un xiquillo larum,
Parí un xiquillo larumlarum, larumlarum.
Parí un xiquillo.

Xiquillo li pregunta, larumlarum.
Xiquillo li pregunta, larumlarum.
-Quién és mi padre, larum,
quién és mi pare, larum,
quién és mi padre, larumlarum, larumlarum.
Quién és mi padre?

Su madre le responde, larumlarum. 
Su madre le responde, larumlarum. 
-Los m(e)litares, larum,
los melitares, larum,
los melitares, larumlarum, larumlarum.
Los melitares!
  

Un soldat de Cuba que s'escrivia 
(en a) la promesa, desesperat,
ai nois, no la tenc pensada, nineta aimada, 
visc avorrit.
(I)o em casaré i amb una negra
i amb tres dies seré ric.
I ella plorant (i)a li'n contesta, fill del cor,
si tu et cases amb una negra
i amb tres dies seràs mort.

I per blancor només veuràs
que un dissident.
I per menjar no fan servir
no les forquilles, doncs cincs dits.
Que tot sovint, que tot sovint 
maten dits....

Una vella en tinc a casa
que només en té un queixal,
cada dia se la renta
i amb pixat de l'orinal.

I una vella en tinc a casa
que només en té una dent,
cada dia se la renta
i amb cinc cèntis d'aigardent.

Una vella en tinc a casa
que en filava sense llum,
es pensava filar llana
i es filava els pèls del cul.

La filla del marxant   diu que n'és la més bella;
no n'és tan bella, no,   d'altres n'hi han com ella.
La n'han tret a ballar,   les balles de setembre,
i el fadrinet li diu:   -Sou rosa, i no poncella.
-Amb què ho coneixeu vós?   Amb què ho podeu conèixer?
-I amb l'aire de ballar,   no neu gaire lleugera.
-Poseu els peus molt plans   sobre la rajoleta,
la cintura us creix,   davantal se us aixeca.
I el faldallí vermell   d'un pam no us toca a terra.
-Què em pagarieu vós,   de rosa tornar a poncella?
-Pagaria cent escuts,   pagats d'una bosseta,
pagaria un cavall blanc   guarnit a la francesa.
Que a baix la font del rei   si n'hi ha una aiga bella,
tota nina que en beu   de rosa torna a poncella.
Bebeu-ne un got o dos,   tres o quatre al darrera.
El primer got que en beu (...)
-Aneu-vos vós, Joan,   quedeu-vos vós, Roseta,
deixeu-me el fill a mi,   que és la meva filleta.

La birondom,
poncella n'era i ara no en som.

Una cançó vull cantar,   no hi ha molt que s'és cantada,
d'una minyona que hi ha,   al Pla de Sant Miquel s’estava.
L'he festejada un gran temps,   l'hereu Coll també hi anava.
N'hem tingut grosses raons   per un dia de ballades.
Trist de mi, jo el vaig matar,   mes perdó, Déu, us demano;
me'n som (ar)rencat a fugir   i amb unes terres estranyes,
que n'hi havia si no llops   i altres animals salvatges.
M'ha pegat enyorament   de tornar-me'n cap a casa;
ja no falta qui ho veié,   la justícia ja em demanen.
Ja me n'han pres i lligat   i a la presó me portaren,
si n'hi donen paper blanc,   com és estil de penjar-los,
i el dissabte al dematí,   trist de mi me fusillaren.

I ara bé ho veieu, fadrins,
les noies de què són causa.

Quan jo n'era petitet,   petitet i un jove tendre,
me'n poso(c) a festejar   amb una hermosa donzella.
I a l'edat de los deu anys,   l'amor he posat amb ella,
i a l'edat dels dotze anys,   casar-me volia amb ella.
Sos pares no ho han volgut,   perquè n'era massa tendre;
puig que Déu (a) ho ha volgut,   el rei n'ha cridades guerres.
I a quinze anys m'hi fan anar   i a setze ja n'era alferes,
i a disset capità,   i a divuit tinent de guerra,
i per ser-ne oficial,   el meu cor mai viu alegre.
I el meu cor sempre me'n diu,   i el meu cor sempre me'n deia:
-Mira, te la casaran,   aquella hermosa donzella.
Puig que Déu (a) ho ha volgut,   se n'han plegades les guerres.
S'han tancats tots els cuartels,   cada un a sues terres;
i els casats amb les mullers,   i els fadrins amb les donzelles.

N'han baixat tres segadors,   n'han baixat de la muntanya,
i han anat a l’Empordà   per segar la terra plana.
Quan ne són a mig segar,   i un amargament plorava:
-Què en teniu, bon segador,   de què en sospireu vós, ara?
Teniu el mal de l'amor   o teniu mal de migranya?
-Jo en tinc el mal de l’amor,   Déu en guard cap de vosaltre(s).
La se(u) mare ho ha sabut,   i pronte envia una carta:
que se'n deixi estar el segar,   que se'n torni a la muntanya.
I en gafo(t) el sarronet,   les faucetes ben plegade(s),
i en gafo(t) el sarronet,   me'n torno(c) a la muntanya.
Quan ne sóc a mig camí,   m'encontro l'enamorada.
Ja li'n diu: -Bon dia, amor,   i a unt aneu, vós ara?
-Io vos tinc de dir, Joan,   que fa dies som casada.
Ell se n'arrenca el punyal   i li venta punyalada.
-I ara me les pagaràs,   les xanxes que m’enviare(s).

Ai, serena de la nit,
fresques són les matinade(s).