La filla del marxant diu que n'és la més bella, no n'és tan bella, no, d'altres n'hi han com ella. La birondom, poncella n'era i ara no en som.
La n'han tret a ballar, les balles de setembre, i el fadrinet li diu: -Sou rosa, i no poncella. -Amb què ho coneixeu vós? Amb què ho podeu conèixer? -I amb l'aire de ballar, no neu gaire lleugera. -Poseu els peus molt plans sobre la rajoleta, la cintura us creix, davantal se us aixeca. I el faldallí vermell d'un pam no us toca a terra. -Què em pagarieu vós, de rosa tornar a poncella? -Pagaria cent escuts, pagats d'una bosseta, pagaria un cavall blanc guarnit a la francesa. Que a baix la font del rei si n'hi ha una aiga bella, tota nina que en beu de rosa torna a poncella. Bebeu-ne un got o dos, tres o quatre al darrera. El primer got que en beu (...) -Aneu-vos vós, Joan, quedeu-vos vós, Roseta, deixeu-me el fill a mi, que és la meva filleta.
La història tendeix a ser més llarga i dramàtica que la que recollim aquí. Aquest és un exemple aparegut a "40 cançons populars catalanes" (1909):
La filla del marxant diuen que es la més bella. No es la més bella, no, que altres n'hi ha sense ella. La virondon! La virondon, quina donzella! La virondon!
S'ha cercat aimador a la faisó novella; n'ha donat els amors al peu d'una olivera.
Quan ella va a sarau se'n posa boniqueta, lo faldellí vermell enribetat de negre.
La'n treuen a ballar a la dança primera, i el ballador li diu, lo ballador li deia,
lo ballador li diu: — Amor, sou pesanteta. — En què m'ho coneixeu? Com ho podeu conèixer?
— Bé es prou coneixedor, bé n'es de bon conèixer: poseu els peus més plans, ja no danceu lleugera,
lo cinturó no us clou, lo faldellí us curteja, la cintureta us creix, lo davantal s'aixeca
i el faldellí vermell d'un pam no us toca a terra. ¿Què'n donarieu vós per tornâ a sa manera?
— Galan, si's feia això, vos vestiré de seda, vos compraré un barret amb plomes a l'orella,
vos donaré un cavall guarnit a la francesa, un cavall blanc, valent, que'n volarà la terra,
pagant-vos tot l'ormeig per anar a la guerra. — Voleu venir, amor? Sereu deslliuradeta.
A dintre l'hort del rei n'hi ha una fonteta: tota nina que hi beu de rosa's fa poncella.
— Anem-hi, don Joan, que jo hi voldria beure.— Quan foren a la font, la font aixuta n'era.
De sentiment que'n té, l'infant li cau a terra. — Culliu-ho, don Joan, tireu-ho a la riera.
— La bella, no ho faré, que no són coses meves.— Ella de terra'l cull, lo'n tira a la riera.
Quan lo n'hagut tirat l'aigua torna vermella. — Ai la bella! Què heu fet? Sereu castigadeta!—
Los pescadors del rei són més avall, que pesquen: n'han pescat un infant, bonic com una estrella.
De tant bonic que n'es el porten a la reina. Les guardes ho han vist: l'han feta presonera
— A la presó del rei vós sereu la més bella: vos hi estareu set anys sens veure cel ni terra —
Al cap de los set anys ja n'obren una reixa darrera del reixat la dama's fa en finestra.
— Quan hi podré tornar, ai! a la meva terra? — Ne veu passâ un bailet que n'era de sa terra.
— Bailet, el bon bailet, què fan a aquelles terres? — D'ençà que vós no hi sou hi ha hagudes moltes guerres;
els vaixells van pel mar amb banderes vermelles, amb banderes de sang pera ofegar la terra.
— No hi tornaré pas més, ai, a la meva terra!— La veu un passejant, que s'ha enamorat d'ella.
— Deixeu-me, carceller, parlâ amb la presonera. — Torneu demà al matí, que eixirà a la carrera,
vestideta de blanc, resant el Miserere.— El fill del rei ho sab: la'n vol anar a veure.
A l'endemà al matí, la'n treuen amb bandera: la creu hi va al davant, el butxí va al darrera,
dos frares al costat cantant el Miserere. Les nines del seu temps se'n van corrent a veure-la.
— Ai, nines de Lyó, de mi preneu exemple! Mares, no deixeu mai les filles que festegen.—
La mare la segueix feta una Magdalena. Quan va passar davant, davant de casa seva,
ja n'arrenca un gran crit: — Valga-m Déu, mare meva! Si m'haguessiu casat al cap de la quinzena,
no hauria jo caigut en aquesta baixesa.— Quan baix de la forca es, ella n demana beure
lo batlle i lo veguer n'omplen una escudella — Beveu, Elianor; aquesta es la darrera.
La Isabel Expósito va néixer a les Planes l’any 1921. El seu pare, Lluis Expósito “Xiconic” que fou soldat a la guerra de Filipines i que va col·laborar l’any 1922 al recull de cançons dels mestres Tomàs i Llongueras, li va ensenyar totes les cançons que canta. La Isabel va ser treballadora fabril fins que va deixar la feina per cuidar la seva germana i la seva mare.
Gravació realitzada l'any 2005 per Joan Arnau i Serra.L'enregistrament, la fotografia i tota la informació biogràfica ens l'ha proporcionat ell mateix.
 - Partitura completa.jpg)