Un dia tràgic, la gent més innoble
d'aquesta terra desfeia la pau.
Vingué la guerra, ferotge i sens treva,
al nord, al centre, al su(r)d i al llevant.
I arreu d'Espanya s'alçà una gran lleva
de v(a)luntaris que lluiten cantant. Endavant!

Amb fúria i disciplina
i enfonsarà a l'abisme  
el criminal feixisme,
l'exèrcit popular. Endavant!

Son, son, vine, vine, vine;
son, son, vine que tinc son.

Si la son se n'és anada
sota la flassada,
tornarà a venir 
de sota del coixí.

Son, son, vine, vine, vine;
son, son, vine que tinc son.

El mal de l’amor   és mal de migranya,
bé ho sabia jo   quan en festejava.
Si en festejo un temps   una Marianna,
que de v(a)luntat   bé prou li’n portava.
I ella també a mi,   o bé ho demostrava;
les claus del meu cor   ella les guardava.
Jo els hi vaig donar   una matinada
vinguent de la font,   de la font del Carme;
la font de cristall,   que és una aigua clara,
ni istiu ni l’hivern   no hi cau gelada.

Cantem, cantem, ninetes
que el burro està malalt,
té mal a la poteta
i el ventre li'n fa mal.

No en vol menjar civada
sinó pinyons pelats,
no en vol dormir a l'estable
sinó amb un matalàs. 

La vella xaruca
volia fer testament.
Tenia una neboda
que l'estimava (a)gradablement.

Ja li'n diu: “Noia,
vés-te'n pel barri
a mirar si trobes 
algun notari".
 
"Diga-li que vingui 
ben pro(n)tament
que jo desitjo 
fer testament”.

- Déu lo guard, senyor notari.
- Déu lo guard, vella xaruca.
- Escolti bé, senyor notari
i a les paraules que li'n diré:

Deixo(t) a la meva neboda, de testament:
un sitrell sense oli i sense ble,
i un drap de llana per fregar el pis,
que ja servia des de l'any sis.

A l'any 1940
hi va haver a Olot un aig(u)at, un aig(u)at,
el Fluvià es passejava 
pels carrers de la ciutat.

Sant Joan les Abadeses
i Sant Pere Pescador, Pescador,
si mai més ho tornem veure,
ja sabem tots què hem de fer,
i fer l'arca de Noè.


 

I una nena molt maca i pitera
que és una estanquera
i que hi ha a Tarragona,
i en fa (a)nar enrenou a molts joves
i a tots dóna prova 
d'amor una estona.

Tots el(l)s se'n van i a l'estanc
per la noia tot fent-li el baboia
li diuen que és maca.
I ella bé que per sota el taulell
al mosset li'n fica
un puro a la butxaca.

I el puro que el jove guarda
i aquí, m'era a la butxaca.
I ell prou de bona gana voldria
i entregar-lo a l'estanquera.

I al costat d'una nena m'estava
i ella em preguntava
si duia pitillos.
(I)o veient-ne la balladora
que era fumadora
li vaig dir formal.
-"Mira, de pitillos no en porto
però fumar estira
que aquest és de ral".

Li va pagar-li un fàstic
fins que ........        (s'oblida d'aquests versos)
......................
I ara des de llavores
s'estima més fumar pipa.

Tan alteta n'has pujada
i a regar les clavellines;
g(o)rda-te'n de les espines
d'aqueixes manetes fines.

Tan alteta n'has pujada,
(i)o n(u) sé c(u)m baixaràs;
baixaràs de('n) branca en branca
sobre el(s) meus braços cauràs.

I en aquesta santa casa
si n'hi ha un llorer forit,
que a la cara de les nenes
els àngels (a)hi són escrits.

Tu que estàs acotxadeta
sense patir d'aire (gaire?) fred,
jo m'estic a la serena
i les dents me'n fan cric-crec.

Per bona v(a)luntat teva
me'n volguessis baixar a obrir,
faria i un ric present
dintre al costat del teu llit.

I una matinada fresca,
oilailà, quina fresca hi feia,
vaig anar al bosc a caçar,
oilailà, quina fresca hi fa.

No en trobo caça ni una   que io li pogués tirar,
si no una pastoreta,   que en talaia el bestiar.
(I)a l'enc(ue)ntro dormideta,   no la'n goso(c) despertar,
(i)a en cullo un ram de violes,   al pitet los hi vaig posar;
les violes eren fresques,   pastoreta es despertà.
-Unt (a) n’aneu, lo gran jove?   Què us hi pensàv(e)u trobar?
-Venia pe la vostra amor,   i per demà (?) la'n voleu dar.
-Demaneu-la en els meus pares,   (…)
si per cas ells us (a) la donen,   per mi ben donada serà,
si ells us (a) la donen,   demaneu-la en el tio capellà.

El dia de Sant Jaume
n'és dia assenyalat,
se n'ha gornit un tracte
d'una nina i un soldat,
taririt, tat-tit, tat-tit, tat-tat!

Se'n van anar en el quarto   i al llit se'n van tirar,
sa mare els hi atrapa:   -Què hi feu, los desgraciats!
-No en digueu res al pare,   que (i)a ens hem arrenglat;
guanyo quatre pessetes,   us en daré la meitat.
-No te'n vull res, no, filla,   que bé prou que t'han costat.
De fortunes cum aquestes,   io no en puc trobar mai cap.
-Què en voleu trobar, vós mare,   que el porteu massa arrugat,
farem córrer les boles   i el taco de billar.