Noies, no us caseu amb cap teixidor,
tots són vaga(m)undos,
tots són vaga(m)undos,
tots són vaga(m)undos
i donen bastó.

Quan se'n ve el dissabte:
-Noia, d(e)m sopar!
Quan se'n ve el dissabte:
-Noia, d(e)m sopar!
-D(e)m la semanada,
d(e)m la semanada, 
d(e)m la semanada
que me n'aniré a comprar.

Ja se'n (a)ixeca de taula,
ja li tira un plat,
se'n (a)ixeca de taula, 
ja li tira un plat.
Se'n va a la casa de la seva mare
i amb el cap trencat,
se'n va a la casa de la seva mare
i amb el cap trencat.

-Filla, de la meva filla,
què és estat això?
Filla, de la meva filla,
què és estat això?
-M'ha vingut borratxo, 
m'ha vingut borratxo,
m'ha vingut borratxo
que me ha dat bastó.

-Filla, de la meva filla,
em (ha)guessis c(a)regut,
filla, de la meva filla,
em (ha)guessis c(a)regut.
Series casada
i amb un ve(i) (ju)perut,
series casada 
i amb un ve(i) (ju)perut.

-No vu(i) ni m'agrada,
no ho vu(i) no,
no vu(i) ni m'agrada,
no ho vu(i) no. (?)
(…)

N'han baixat tres segadors   d'aquí dalt de la muntanya,
i el més petitet de tots   (i)a en porta la fauç endaurada.
I el lligador d’ort,   i els didals són de plata.
I (a) la filla del rei francès   ja n'és enamorada,
i el va fer anar a buscar   per un criat de la casa.
-Segador, lo bon segador,   si en seg(a)ria un camp de civada?
-Cum l'en seg(a)ria io   si no sé allà ont és sembrada?
-N'és sembrada allà amb un hort   que en allí (i)a hi passa l'aigua.
-Digueu-li que ja n’a(n)iré,   ja a les tres, dos quarts de quatre.
Toquen dos quarts de quatre,   segador mai arribava.
-Segador, lo bon segador.   -Deu vo(s) la(s) guard, la dolça aimada.
I en el punt de la mi(t)ja nit:
-Segador, lo bon segador,   quantes garbes n'heu segades?
-Trenta-vuit o trenta-nou.
-Més n'hagués (a) segat jo,   que la fauç us (ha)gués ficada (?).

I ai, segueu arran,
segueu arran,
segadors de la muntanya,
i ai, segueu arran;
segueu arran,
tres pams enlaire,
i ai, segueu arran.

La noia Rafela
diu que no en beu vi,
la noia Rafela
diu que no en beu vi,
i a sota de la bota
si n'hi té un tupí.

Ja tothom ja ho diu,
ja tothom ja ho sap,
de jove d'aquest poble
no n'hauràs pas cap.

Ella n'és matinera
i a coure l'esmorzar,
ella n'és matinera
i a coure l'esmorzar,
de cabe(i)s a l'olla
(i)a n'hi podeu comptar.

Ja tothom ja ho diu,
ja tothom ja ho sap,
que de jove d'aquest poble
no n'hauràs pas cap.

Ella se'n va a missa
i a missa major.
Goita més els joves
que l'altar major.

Ja tothom ja ho diu,
ja tothom ja ho sap,
que de jove d'aquest poble
no n'hauràs pas cap.

(...) escuela
serà p(u)r un patró.
Caritat, senyores, 
caritat, sisplau,
que en venim de Roma, 
que en portem corona
de Sant (M)icolau.
Visca la pau!  

(I)o en sóc l'Agneta, 
aquella noia joveneta
que en (a) la Barceloneta
fa un quant temps feia l'aleta.

(I)o en recordo
la finura i la figura
d'aquell pantaló(n) (d'anchura)
que marcava la postura.

Deia, així(s) veient-te
se'm representa el temps passat
en què les noies em miraven
i totes cantaven així(s) pel veïnat.

Ai, què m'has dat,
què m'has dat, Miquelet,
fixa't bé que tu de lleig tens un (rato).
Si no ho creus fes-te un retrat(o)
i v(e)uràs que tinc raó.

Te'n recordes
d'aquell dia que la tia
va invitar-nos a Sandia
i a donar un tomb pel tramvia,

Tot a (l'assiento)
me miraves, atinaves (?)
i pessigaves sense (tiento).

Tu me miraves i te callaves
i suspiraves però anaves fent.
És "que una chica al meu costado
decía ser soldado lleno de ilusión.

Ai, què m'has dat, 
què m'has dat, Miquelet,
diuen totes les que perden la xaveta.
(I)a m'ho deia la mareta,
quan (i)o n'era petitet.

La quise como nadie tal vez la haya querido,
y la adoraba tanto que hasta celos sentí.
Por ella me hi(zo) bueno, honrado y buen marido
y en hombre de trabajo mi vida convertí.

Y al cabo de algún tiempo de unir nuestros destino(s)
nacía un varoncillo, orgullo de mi hogar;
y era mi dicha tanta ver (?) mi camino,
ser padre de familia, honrado y trabajar.

Pero una noche de Reyes,
cuando a mi hogar regresaba,
comprobé que me engañaba
con el amigo más fiel.
Ofendido de mi amor propio
lleno de ira y coraje,
que yo vencer el ultraje,
y sin compasión los maté.

Que cuadro compañero, no quiero recordar,
me llena de vergüenza, de odio y de rencor,
de qué vale ser bueno, si aparte de vengarme
clavaron en mi pecho la flecha del dolor.

Por eso compañero, hoy es noche de Reyes,
los zapatos el nene afuera los dejó.
Espera un regalito y no sabe que la madre
por falsa y por canalla, su padre la mató.

La sardana que ha nascut a l'Empordà
tot Catalunya l'ha volguda puntejar;
puix ballar-la amb il·lusió no cansa mai
perquè és la dansa que tenim pel nostre espai.

L'hermosa donzella li diu al promès
que c(u)m la sardana en el món no hi ha res;
quan fan les ballades no hi pot faltar
el que es diu en català.

Cançó gentil que alegres l'esperit,
joliu record (i)o guardo dins mon pit
i em plau sentir ta dolça i forta veu per tot arreu
puix Catalunya ben cofoia i que n'està, oidà.

Fem rotllo tots plegats que a la plaça (i)a hi cabem
i així(s) agermanats i a la cobla seguirem
si la sardana és la dansa dels amor (?).

Ballant-la tots plegats, -- (?) junts tots els cors
puix joiosa porto al pit (i)o el meu ramell
tant si l'ofrena ve d'un jove com un vell
i l'a(c)cepto si voleu de més bon grat
com de roselles i ginesta està format.

Són flors catalanes que em plauen a mi
puix són de ma terra que és tot un jardí
per cims i per planes per tot n'hi ha
i un ramell quin goigs que fa.

Cançó gentil que alegres l'esperit,
joliu record (i)o guardo dins mon pit
i em plau sentir ta dolça i forta veu per tot arreu
puix Catalunya ben cofoia i que n'està, oidà.

Demà és festa si (a) Déu plau,
comprarem un gipó blau
i mit(x)etes de cotó
per (a)nar adorar a nostr(o) senyor.

Nostr(o) senyor es va llevar,
a(m)b la mà dreta es va senyar.
Va cap a missa, 
trob(a) les tres maries:
- Tres maries què hi feu aquí?
- Bategem el fill de Déu.
- Quin nom li voleu posar?
- Nom, sobrenom:
Salvador de tot el món.

- Qui li ha posat aquesta corre(t)geta?
- Sant Bartomeu.
- Qui li en treurà?
- La mare de Déu.

Vine, vine Pere,
una cosa jo et vull dir:
Obre les portes del cel
i t(e)nca les de l'infern.
Els salvats hi passaran,
condemnats ja no podran,
cridaran, ploraran.

- Ai mare, quin dia hi són anat (i)o?
-- de Déu qui els (a) sap i no els (a) diu
el seu cor se li ---
Qui els (a) sap i no els ensenya
i el seu cor li'n passa pena.
Qui els (a) sent a dir i no els aprèn
el dia del judici hi serà present.

(...) que els petons i les cireres,
després d’un ne vénen molts.
Noies, si no voleu pols,
noies, si no voleu pols
no aneu a l’era.

Però qui nega un petonet quan te'l supliquen,
que si no (?) amb tot el cor així s'expliquen:
-Jo t'estimo(c) de debò,
nena, deixa’t fer un petó,
i més baix a cau d’orella sento (i)o.

Deixa que et besi nineta
la cirereta de ta boqueta;
i aquesta roja cirera,
tan petonera, tan encisera,
més petons, nena, et faria
que fruits tindria cap ci(d)rerer.

Quan la nit de Sant Joan n'és arribada,
no hi ha noia que no estigui enamorada;
sens (?) el jove que la vol,
pugui estar-hi amb ella sol,
per dir-li ple d'amor a l'estimada:

-(I)o t'adoro, nena hermosa i és de veres,
i et faria més petons que les ci(d)eres.
I el mé(s) gros dels ci(d)erers i, quan ja no pogués més,
pregaria que ta boca me'ls tornés.

Què té de fer una nineta
tota soleta i joveneta,
si un petó et fa estant distreta
i a la boqueta d'un canalleta
(i)o si ets jove volia,
li'n tornaria en tot el meu cor.

Són fetes en gran primor
les costes de Montserrat,
per les gales de Maria
de vostr(o) fillet amat.
Preciosa i moreneta,
la verge de Montserrat.

Si n'hi havia un pastoret
que pujava allí tot sol
per guardar-se -- anyellets,
pujava de Monistrol.
Cabridets i anyellets
formen un preciós ramat.
Preciosa i moreneta,
la verge de Montserrat.

I un dissabte i a la tarda
gran cantúria va sentir,
tan harmoniós so(nido)
li aparecia diví,
sens veure persona humana,
quedà tot embalassat.
Preciosa i moreneta,
la verge de Montserrat.

So(s)près ell d'aquest misteri,
i en dóna part al rector
i aquest al bisbe de Manresa
per ser-li'n superior.
Units sia amb companyia
lo anaren a averiguar.
Preciosa i moreneta,
la verge de Montserrat. 

Feta allí la d(e)ligència,
sentiren bé la cantúria
i trobaren escondida
la morena verge i pura
a (u)n ara és venerada
i en son soberano altar.
Preciosa i moreneta,
la verge de Montserrat. 

Si aneu a la (ic)lèsia
la veureu c(u)m s'hi està:
és tota sobre en daurada
però infundeix majestat.
Si bé que n'és moreneta
però mai cansa de mirar.
Preciosa i moreneta,
la verge de Montserrat.

Setanta-i-quatre llànties
que cremen davant l'altar,
totes són de plata fina
menos una que n'hi ha,
és la llàntia d(e) un rei moro,
que aquí no hi pot cremar.
Preciosa i moreneta,
la verge de Montserrat. 

Una nit la van encendre
i un àngel del cel baixà.
- I apagueu aquesta llantia
o sinó Montserrat s'ensorrarà,
és la llàntia de Napanto,
que aquí no hi pot cremar.
Preciosa i moreneta,
la verge de Montserrat. 

Hi ha gran comunitat de monjos
i oh i també d'escolans
que amb música i amb cant(o)
i alaben a Déu i els sants
i a (na) la verge Maria
d'ençà que la van trobar.
Preciosa i moreneta,
la verge de Montserrat.

Tretze en són les ermites
i tretze los ermitants,
que de tant humils que són
i els aucells van a ses mans.
Tenen vida solitària,
l'esp(e)rit de Déu elevat.
Preciosa i moreneta,
la verge de Montserrat.

Tots anys a vuit de setembre
sembla una pro(f)essó
de Catalunya i de França
i oh i també de l'Aragó.
De la gent que allí (a) hi va
i anar-la i a visitar,
(per si) gales de Maria
de vostr(o) fillet amat.
Preciosa i moreneta,
la verge de Montserrat.