I el meu pare és de Girona,
la mare de Barcelona,
no puc ser més catalana,
que en soc vigatana,
sóc filla de Vic.

De petita la me(u) mare
va ensenyar-me a ser molt clara;
i la gent se me'n reia
quan jo els hi deia:
- Baldirona em dic.

Jo no sóc xerraire
ni en sóc mentidera.
Jo no parlo gaire
ni en sóc embustera.
P(e)rò tots cara a cara
jo us dic la v(e)ritat:
sóc ben catalana,
pels quatre costats.

Jo sempre e(n) rento(c) ben neta
i amb colònia de l'aixeta
i amb les pintures
i les manicures
jo no hi vull estar.

De petita la me(u) mare
va ensenyar-me a ser molt clara
i la gent se me'n reia
quan jo els hi deia:
- Baldirona em dic.

Jo no sóc xerraire
ni en sóc mentidera.
Jo no parlo gaire
ni en sóc embustera.
P(e)rò tots cara a cara
jo us dic la v(e)ritat:
sóc ben catalana,
pels quatre costats.

I a la plaça gran fan ballades, fan ballades,
a la plaça gran la sardana ballaran.

Tothom corre, tothom crida de content
i a la plaça de la vila n'és plena de gent.

I el pagès i pageseta ja se'n van
i una dolça miradeta li diu caminant:
Estima'm mon amor,
com la papalloneta
que busca perfums de olors
i l'hermosa floreta
nascuda dins el bosc.

I es donen la despedida
es donen les dues mans
la veu de l'amor els crida
amb ella va sospirant.

I a la plaça gran fan ballades, fan ballades,
a la plaça gran la sardana ballaran.

Des de Roses a L'Escala,
de Figueres a Sant Pol,
som els millors sardanistes,
tant si es vol com si no es vol.

Nostre nom per tot ressona
per bonica i per ballar,
a les viles més boniques
i als pobles de l'Empordà.

N'és la sardana ben puntejada
i el ball mes típic de tots els balls,
doncs és la dansa que inspira el poble,
germana nostra i ama constant.

I a la plaça de la vila,
un jorn de Festa Major
va dir-me un brau llenyataire:
-Jo t'estimo(c) amb passió.

Si en vols ser la meva esposa,
puntaire dels meus amors,
ballarem una sardana
per unir el nostres cors.

N'és la sardana ben puntejada
el ball mes típic de tots els balls,
doncs és la dansa que inspira el poble,
germana nostra i ama constant.

Si m'estimes llenyataire,
si m'estimes amb passió,
ballem doncs una sardana
per unir el nostres cors.

N'és la sardana ben puntejada
i el ball mes típic de tots els balls,
doncs és la dansa que inspira el poble
germana nostra i ama constant.

Ai, vosaltres gent de Llers,
que sou gent de mala vida,
me n'heu robat el magall
que el tenia amagat a la vinya.

- Si no me'l voleu donar,
jo em valdré de la justícia.
- Jo em burlot de la justícia
i de tots els que van amb ells.

Jo em burlot de la justícia
i tots els que van amb ells,
perquè més de una vegada
els hi he llevat la pell.

Quan jo n'era petiteta
i en plorava de tristor,
la meva mare, pobreta,
me'n cantava una cançó.

A l'hivern a les vesprades,
anava l'àvia filant,
me'n contava unes rondalles
d'una bruixa i un gegant.

I ja no fila ja no l'àvia,
tampoc sento a bressolar,
la mare tampoc no canta
i ben lluny me'n vull anar.

Me'n vaig dalt de la muntanya
a sentir cantar els ocells,
que em tornaran l'alegria
i jo vetllaré per ells.

Tampatantam,
tampatantam,
tampatantam, patantam, patantam.

Tampatantam,
tampatantam,
tampatantam, patantam, patantam.

I un xicot i una xicota
que viuen al Poble Sec,
la xicota es diu Ramona
i el jove es diu en Tonet.

Són dos tipus de presència
que viuen enamorats
i, amb el temps que se festegen,
ja en podrien ser casats, sí!

El dia que es muden
per sortir a passeig,
tothom d'allà al barri
diu que els (a) segueix.

La noia n'és maca
i el noi eixerit
i perquè no els vegin
van a Montjuïc.

I un diumenge per la tarda
que el calor (a)pretava un xic,
van anar a p(r)endre la fresca
cap a dalt de Montjuïc.

I se'ls va fer vespre
i travessant un bardissar,
com que pobrets no s'hi veien
diu que es varen enganxar.

Plora la Ramona,
plora sospirant,
treu-me aquesta punxa
que tinc al davant.

En Tonet corria,
sense perdre temps,
ja li'n treu la punxa
(a)mb un escuradents.

I el dimoni de la punxa
n'ha donat molt que pensar,
perquè cada dia el metge
la té d'anar a visitar.

Totes les veïnes deien:
-Això no és pas re(s) de nou,
i la pobra Ramona es queixa
que la punxada li cou.

Ta mare....
deia en els veïns,
segur que la punxa
li ha quedat a dins.

Les veïnes deien
no us heu d'espantar,
que si la té a dintre
ja li sortirà.

I jugant a joc de bitlles,
la Ramona i en Tonet,
quasi tot dos s'enfadaven
perquè ell no tirava dret.

La Ramona furiosa
al moment s'hi va quadrar,
va fer sis rondes de punyo
a(m)b el bitllot a la mà.

L’orquesta de La punyalada
tocava un tango dolç i fi,
i jo vaig (a)nar a(n) el ball aquell
per ballar i poguer-me divertir.

Em vaig fer amic amb una nena
guapa i rossa com un fil d’or,
i al veure-la tan encisera
tot de seguit vaig declarar-li el meu amor.

Mentres aquell tango ballàvem
amb frases dolces com la mel,
vaig procurar fer-la meva
i ella em jurà ser fidel.

I al cap de molt poques setmanes,
ja vaig anar-la a acompanyar
i allà a les platges de Sant Elm
nostres passos vàrem encaminar.

I allà a sota de una penya
contemplant el mar immens,
nostres llavis s'ajuntaren
i tot seguit vàrem perdre els coneixements.

I ella se'n torna tota roja
i jo vermell com un pebrot
i per més que ho intentéssim
cap gosava dir-se un mot.

Però la nena més refeta
s’alça i baixet em diu:
- Anem, que el sol se’n va a la posta
i som molt lluny de Sant Feliu.

I en arribar l'altre diumenge
aquella nena em va deixar;
jo recordo el jorn aquell
que amb prou feines podia caminar.

Vaig anar un quants de temps en crosses
siguent la burla de la gent,
sentint que tot baix murmuraven:
- Li ve d’un tango que li ha anat molt malament.

Des de llavors quan sento música,
em ve una mena de tristor
perquè recordo aquell tango,
causa de ma perdició.

No voldria que cap més rossa
em tornés carregar els neulers.
Fora tangos ni romanços,
jo no vull ballar mai més.

Ballarem la sardaneta,
com tenim ja de costum
d'empunyar unes manetes
dintre, dintre nostres punys.
D'empunyar unes manetes
dintre, dintre nostres punys.

Apa, minyons, 'nem a ballar
que ja ha arribat la festa
i el gran ball de l'Empordà.
Lalalà, lalalà.

Vosaltres, nenes hermoses
que a la plaça aneu voltant
presumint les vostres formes
quan trobeu algun galant.

Apa, minyons,
enganxem-se tots a la sardana
que és la joia més gran que hi ha;
balls bonics com els de Catalunya
cap més puesto els a saben ballar, ballar, ballar,
cap més puesto els a saben ballar.

La festa ja n'és arribada
tots els camps són plens de flor
ja l'espiga n'és granada
ja glategen nostres cors;
el rossinyolet de l'arbreda
de la voreta del riu
i alegre la femelleta
que couant està en son niu
sí, en son niu, sí, en son niu.

De vosaltres tendres nenes
demanem un cop de mà
que aconselleu a n'els joves
que es deixin de tot jugar.
Principalment al canari
que en sol picar de debò
i les raons que ell en porta
solen ser de gran valor
De gran valor, de gran valor! 

Tinc una polvera
tota de marfil,
que em va regalar-me,
que em va regalar-me
l'amic del Brasil.

Quan a la xicota
jo li vaig ensenyar,
i quan la va veure
i quan la va veure
se'n va enamorar.

Ella sí que m'agafa la brotxa
i em va dir-me que jo l'emp(or)vés;
jo em cansava però ella me deia:
-Fes-m'ho més, fes-m'ho més, fes-m'ho més!

Jo sóc el fill de ningú,
i en el món ningú m'empara;
jo sóc el fill de l'hospici,
golfo perdut, fill del vici
per no conèix(re) una mare.

Quan va despertar,
prop d'ell va trobar
una creu de brillants rodejada.
Li haurien comprat
però ell l'ha tornat
a una vella senyora endolada.

Que donant-li diners li ha dit:
- Té fill meu, per comprar-te un vestit,
a ta mare tu els has de donar.
I aquell noi vergonyós contestà:

Jo sóc el fill de ningú,
i en el món ningú m'empara;
jo sóc el fill de l'hospici,
golfo perdut, fill del vici
per no conèix(re) una mare". 
 
Sentint el relat d'aquell desgraciat,
la senyora se'l mira i sospira:
- Si en vols fer bondat, mare ja has trobat,
tu seràs el consol de ma vida.

I aquell noi que anava pel carrer
se n'ha fet tot un home de bé.

Preneu aquesta cançó 
dels fills que ningú els empara;
si algú els criés o bé els guiés,
els hi volgués fer de mare,
foren honrats algun dia.