(...) les criades,
el senyor Ramon
enganya tot el món.

Les pobres criades
(con) se’n van al llit,
tururut, tururut,
la camisa curta i el cul eixorit.

Baixant de la Font del Gat,
una noia i una noia,
baixant de la Font del Gat,
una noia i un soldat.

Pregunteu-li com se diu,
Marieta, Marieta,
pregunteu-li com se diu,
Marieta de l’ull viu.

Pregunteu li en un va,
a la rambla, a la rambla,
pregunteu li en un va,
a la rambla a festejar.

Jo en sóc la criticada Marieta,
que en retreu aquell cant de picardia
i si no hi (ha)(v)és anat i en a la Font del Gat
encara hi tornaria i amb el mateix soldat.

La Font del Gat pues era un lloc dels meus divertiments
allà on jo sempre veia si el soldat era valent.
I un dia que ens van veure que ens fèiem un petó,
aquella mala llenga va treure la cançó.

Baixant de la Font del Gat,
una noia, una noia,
baixant de la Font del Gat,
una noia i un soldat.

Baixant de la font del gat,
una noia, una noia,
baixant de la font del gat,
una noia i un soldat.

Pregunteu-li com se’n diu,
Marieta, Marieta,
pregunteu-li com se’n diu;
Marieta de l’ull viu.

Pregunteu-li allà on s’està,
a la rambla, a la rambla,
pregunteu-li allà on s’està,
a la rambla a festejar.

Una matinada fresca,
trumlailà, quina fresca hi feia,
si me'n vaig anar a caçar,
trumlailà, quina fresca hi fa.

No en trobo caça ninguna,   que io li'n pogués tirar,
si no una gentil pastora,   que en guardava el bestiar.
Si la'n trobo dormideta,   i a sota d'un olivar,
(i)a en cullo un ram de violes,   les hi poso(c) a la mà;
les violes n'eren fresques,   la pastora es despertà.
-Què us hi pensàv(e)u gran jove?   Què us hi pensàv(e)u trobar?
-La vostra amor, donzelleta,   si me la'n volíeu dar.
-Demaneu-la en el meu pare   i també en el meu germà,
que si ell vos (a) la'n donen,   per ben donada serà.

Quan el pare no té pa,
la canalla, la canalla;
quan el pare no té pa,
la canalla fa ballar.

Quan el pare no té vi,
la canalla, la canalla,
quan el pare no té vi,
la canalla fa dormir.

Les ninetes d'El Maiol,   i aquelles que en són galanes,
n'han vingut a espigolar   i una fresca matinada.
Quan ve l'hora d’esmorzar,   (i)a en replega les manades;
i una diu que en té nou,   l'altra les hi han robades.
I a radera el ga(r)ba(i)ó,   i a plorar se n'és posada;
pensant que ningú la veu,   (t)on galant (t)e la mirava.
-De què plores, dolça amor?   De què estàs tan disgustada?
-Bé en tinc què plorar-ne io:   m'han robades les manades.
-No en ploris, la dolça amor,   io te'n donaré una garba;
si d'això no n'hi ha prou,   a(n)irem al graner de casa.
Si d'això no n'hi ha prou,   seràs la jove de casa,
que la mare prou ho vol,   i el meu pare molt li agrada.

(…) d’alegria,
en fan festa els cristians,
i en fan festa els cristians
i els moros de moreria.

En fan festa els cristians
i els moros de moreria;
se'n van a fer una cacera,
se'n van a fer una cacera
i a terra del rei d'Auliva.

La platja que ells ne trobaren,   trobaren una captiva;
l'entregaren a la reina,   la reina de moreria.
-Li don(gu)i feina, senyora,   li don(gu)i feina per viure.
-Quina feina li'n daré?   Quina feina li'n daria?
-Li faci rentar los panyos   i aquí baix a la marina,
que aquests colors que ella en fa   promptament els perderia;
que si el rei moro la veia,   d'ella s'enamoraria.
En va passar un cavaller,   que de llunys terres venia.
-Déu la guard, la linda dama,   la dama de moreria.
Vol venir, linda senyora,   en vol venir en ma companyia?
-Ni per ser bon cavaller,   io fiada no en veuria.
-Serà fiada, senyora,   com si fos germana mia.
Quan en són un tros enllà,   veuen la terra d'Auliva.
-Auliva, l’amada Auliva,   tants anys que no et (ha)via vista.
-Qui coneixia, senyora,   i aquí a la terra d'Auliva?
-N’hi en conec el pare rei,   i la reina, mare mia.
-Si això en fos veritat, senyora,   serieu germana mia.
-N’és veritat, bon cavaller,   com el sol que ens il·lumina.
-Ai, mare la meva mare,   aquí teniu vostra filla;
pensant-me trobar esposa,   n'he trobat germana mia.

La Briana se'n passeja   amunt i avall de la seva cambra,
pentinant sa cabellera   i rentant sa blanca cara.
Un serpent de mils colors   davant d'ella se li apara.
-Ai, valga'm Déu del cel,   i la Verge soberana.
Que la vida se m’acurça,   i la vida se m'acaba!
Un rei encantat ne sou:   -No t'espantis, la Brilana.
Si regalada vols viure,   en seràs tu l’estimada,
seràs reina de Castilla   i princesa de Granada;
i si cas no ho vols ésser,   moriràs a la meva espasa.
La reina ho va sentir tot,   des del saló ont estava.
Una crida en va fer fer   per tot Sivilla i Granada:
que tots els cavallers i condes   hi vagin a presentar-se.
Quan són a mig dinar,   mala vianda els hi han dada;
la reina és (?) amb tots ells,   i aixís mateix els hi parla:
-Tots els cavallers i condes   tenen la muller honrada,
menos el conde de Florís,   que és el conde de la Brilana.
-No digui això, la reina,   és honrada la Brigana!
-Lo que dic no és per ben dir,   no em desdic de la paraula.
Quan el conde sent això,   promptament baixa l'escala;
cap a casa se(u) va anar   a veure la muller més honrada.
-Fuig d'aquí, mala muller;   fuig d'aquí, que ets deshonrada,
que avui al palau del rei   per ta culpa m'han mofada.
Que (?) la maca del rei   me n'han dit mentre dinava.
-Si el rei t'ha dit això,   la veritat (?).
-Tant si mentiu com no,   tu moriràs de l'espasa.
-Conde, antes de mata(r)-m(e),   deixa'm dir quatre paraules:
de les tres filles que io tinc,   la més gran, fés que amb mi parli.
Quan la filla té al davant,   ja li'n dóna una abraçada:
-Filla meva, del meu cor,   ai, filla de mes entranyes,
quan ton pare m’h(a)urà mort   i m’h(a)urà deslliurat l'ànima,
el meu cap l’agafaràs,   el rentaràs amb aigua clara;
porta'l dins a la tovallola,   aquella que io brodava
quan el meu conde de Florí   per esposa em demanava.
Quan estigui el rei dinant,   tu m'hi vas a presentar-me.
-Déu lo guard, senyor rei.   -Benvinguda sigui, infanta.
-Aquí us vinc a fer un present   de la muller més honrada.
-Destapa-la, bona filla,   destapa-la, bona infanta.
-Oh, destapi vostè, el rei,   que io el cor no m'hi abasta.
Destapa la tovallola   i veu el cap de la Brilana:
-Aquesta mort qui l'ha feta,   aquesta mort qui l'ha causada?
-La n'ha c(a)usada la reina,   i l'ha feta el meu pare.
-El teu pare serà mort,   i la reina encarcelada.
I tu (?) estaràs amb mi,   seràs rica i estimada,
seràs reina de Castilla   i princesa de Granada.

I a la voreta del mar
n’hi ha una donzella,
n’hi ha una donzella,
que en brodava un mocador;
n'és per la reina,
n'és per la reina.

Quan ne fóra a mig brodar,   li’n falta seda;
(i)a en veu venir un mariner   de llunyan(e)s terres.
-Mariner, bon mariner,   si (e)n porteu seda?
-De quina seda voleu,   blanca o vermella?
-Vermelleta la vull (i)o,   que en brodo(c) ella.
-Pugem a dalt de l’(arnau),   trobarem d'ella.
Quan dalt de l'(arnau) va ser   (…)
Mariner es posa a cantar   cançons molt belles;
i amb el cant del mariner   s’és (a)dormideta.
Quan ella se'n despertà,   trob(a) llunyan(e)s terres.
-Mariner, bon mariner,   porteu-me en terra,
que les aigües de la mar   me'n donen pena,
me'n donen pena i dolor,   i gran tristesa.
De tres germanes que som,   sóc la més bella;
l’una es casada amb un duc,   l’altra és princesa,
i (i)o, pobreta de mi,   sóc marinera.
-No en sou marinera, no,   que en sereu reina,
la reina de Portugal   o d’Inglaterra.

L'any mil vuit-cents quranta-vuit,
varen passar a recollir el fruit;
de Perpinyà, la Ciutadela,
si n'eren cinc-cents germans.
Oh, quina pena tan trista
pels pobres republicans.

La canalla fan gran crits,
les dones gran sentiment;
aconsoleu-vos entre totes,
i encara que parti(gue)m
(i)a vin(d)rà la Mariagna,
si som(s) vius (i)a tornarem.
(I)a vin(d)rà la Mariagna,
si som(s) vius (i)a tornarem.

La canalla fan gran crits,
les dones gran sentiment;
aconsoleu-vos entre totes
i encara que parti(gue)m,
(i)a vinr(d)à la Mariagna,
si som(s) vius (i)a tornarem.