Lletra:

La Briana se'n passeja   amunt i avall de la seva cambra,
pentinant sa cabellera   i rentant sa blanca cara.
Un serpent de mils colors   davant d'ella se li apara.
-Ai, valga'm Déu del cel,   i la Verge soberana.
Que la vida se m’acurça,   i la vida se m'acaba!
Un rei encantat ne sou:   -No t'espantis, la Brilana.
Si regalada vols viure,   en seràs tu l’estimada,
seràs reina de Castilla   i princesa de Granada;
i si cas no ho vols ésser,   moriràs a la meva espasa.
La reina ho va sentir tot,   des del saló ont estava.
Una crida en va fer fer   per tot Sivilla i Granada:
que tots els cavallers i condes   hi vagin a presentar-se.
Quan són a mig dinar,   mala vianda els hi han dada;
la reina és (?) amb tots ells,   i aixís mateix els hi parla:
-Tots els cavallers i condes   tenen la muller honrada,
menos el conde de Florís,   que és el conde de la Brilana.
-No digui això, la reina,   és honrada la Brigana!
-Lo que dic no és per ben dir,   no em desdic de la paraula.
Quan el conde sent això,   promptament baixa l'escala;
cap a casa se(u) va anar   a veure la muller més honrada.
-Fuig d'aquí, mala muller;   fuig d'aquí, que ets deshonrada,
que avui al palau del rei   per ta culpa m'han mofada.
Que (?) la maca del rei   me n'han dit mentre dinava.
-Si el rei t'ha dit això,   la veritat (?).
-Tant si mentiu com no,   tu moriràs de l'espasa.
-Conde, antes de mata(r)-m(e),   deixa'm dir quatre paraules:
de les tres filles que io tinc,   la més gran, fés que amb mi parli.
Quan la filla té al davant,   ja li'n dóna una abraçada:
-Filla meva, del meu cor,   ai, filla de mes entranyes,
quan ton pare m’h(a)urà mort   i m’h(a)urà deslliurat l'ànima,
el meu cap l’agafaràs,   el rentaràs amb aigua clara;
porta'l dins a la tovallola,   aquella que io brodava
quan el meu conde de Florí   per esposa em demanava.
Quan estigui el rei dinant,   tu m'hi vas a presentar-me.
-Déu lo guard, senyor rei.   -Benvinguda sigui, infanta.
-Aquí us vinc a fer un present   de la muller més honrada.
-Destapa-la, bona filla,   destapa-la, bona infanta.
-Oh, destapi vostè, el rei,   que io el cor no m'hi abasta.
Destapa la tovallola   i veu el cap de la Brilana:
-Aquesta mort qui l'ha feta,   aquesta mort qui l'ha causada?
-La n'ha c(a)usada la reina,   i l'ha feta el meu pare.
-El teu pare serà mort,   i la reina encarcelada.
I tu (?) estaràs amb mi,   seràs rica i estimada,
seràs reina de Castilla   i princesa de Granada.