Què li'n donarem a la pastoreta?
Què li'n donarem per anar adorar?
Jo li'n donaria una caputxeta
i a la muntanyeta la'n faria anar.

A la muntanyeta no hi neva ni plou
i en la terra plana tot el vent s'hi mou.
Sota l'ombreta, l'ombreta, l'ombrí,
flors i violes i romaní.

-A ont està, la Pepa?   I ont està, l’encant?
-N’és a la riera   a rentar el davantal.
Mentres l'en rentava,   passa el seu galant:
-Què hi fas aquí, Pepa?   Què hi fas aquí tant?
-Rento la faldilla,   també el davantal,
per anar ben maca   el dia de Nadal.
Flor de lliri, lliri,   flor de lliri blau,
flor de lliri, lliri,   flor de lliri blau.

Cada diumenge a la nit 
vaig amb (a) la mare, jovent a ballar.
N'és un sarau molt lluït 
i un jovent alegre que es pot disfrutar.

I en faig moltes bromes amb les meves amigues
però encara més amb el meu ballador.
Mentres les velles n'estaven pesant figues
tots els nois i noies volten pel saló.

Ai, balladora encisera,
de la boca petonera,
i el jovent ho sento a dir,
confegeixi aquests mots, 
no te'ls comprometis tots,
guarda-me'n un per mi!

I un botiguer molt guapot
n'és una baldufa i es posa a ballar,
em diuen què el meu xicot
perquè el diumenge si vaig a ballar.

I en faig moltes bromes amb les meves amigues
però encara més amb el meu ballador.
Mentres les velles n'estaven pesant figues
tots els nois i noies volten pel saló.

Ai, balladora encisera 
de la boca petonera
i el jovent ho sento a dir,
confegeixi aquests mots, 
no te'ls comprometis tots,
guarda-me'n un per mi!

 

Des de Roses a l'Empalme, 
de Figueres a Sant Pol,
sóc la millor sardanista
tant si es vol, com si no es vol.
El meu nom per tot ressona
per xamosa i per ballar,
i a les viles més boniques
i els joves de l'Empordà.

I una sardana,
ben repuntejada,
n'és el ball típic
de tots els balls;
n'és la dansa
que inspira al poble
germans i glòria
i amor constant.

I a la plaça de la vila,
un jorn de Festa Major,
va cridar un brau llenyataire:
-Jo t'estimo de debò.
Si vols ser la meva esposa,
guantaire dels meus amors,
ballaria una sardana
per unir-se nostres cors.

I una sardana,
ben repuntejada,
n'és el ball típic
de tots els balls;
n'és la dansa
que inspira al poble
germans i glòria
i amor constant.

Si m'estimes llenyataire,
si m'estimes de debò,
seré de molt bona gana,
guantaire (?) dels teus amors.

I una sardana,
ben repuntejada,
n'és el ball típic
de tots els balls;
n'és la dansa
que inspira al poble
germans i glòria
i amor constant.

I el meu pare és de Girona,
la mare de Barcelona,
no puc ser més catalana,
doncs sóc vigatana,
sóc filla de Vic.

Des de petita, la mare
va ensenyar-me a ser molt clara;
i el meu pare sempre reia
perquè jo a la gent deia:
-Baldirona em dic.

Io no sóc xerraire
ni sóc embustera.
Io no parlo gaire
ni sóc xafardera.
Io de cara a cara
vos dic la vritat:
doncs sóc catalana,
pels quatre costats, 
ja ho saps.

Me rento sempre ben neta
amb colònia de l'aixeta,
perquè jo amb pintures
ni amb manicures
io no vull tractar.

El davantal m'acomoda,
no vull estalviar la roba,
porto llarga la faldilla
que la pantorrilla
no vull ensenyar.

Io no sóc xerraire
ni sóc embustera.
Io no parlo gaire
ni sóc xafardera.
Io de cara a cara
vos dic la vritat:
doncs sóc catalana,
pels quatre costats, 
ja ho saps.

-Dels oficis d'avui dia,
el millor és ser didot,
sobretot quan se'n pot ser-ne
d'una casa de senyors.
Un passa moltes migrades,
però jo no ho puc pas dir;
mes en canvi no treballo,
es passeja i es va tip,
es passeja i es va tip.
Ells a les criades manen
i fins als senyors i tot;
si vostès em volen creure,
poden fer-se tots didots.

-Ai, quan l'Antònia
aquí em veurà,
ai, de goig boja
es tornarà.
Quina abraçada
jo li daré;
quantes carícies
jo li faré.
Sols de pensar-hi,
la baba em cau,
i si això és guerra
mai vingui pau.
I si això és guerra,
i si això és guerra,
i si això és guerra
mai vingui pau.

(...) era tan bon home
en Pere Gallerí,
s'enduu tota la xeixa,
la xeixa del molí,
carranyic, carranyac,
d'en poc (?),
d'en Pere Gallerí,
quan vares tururut,
quan vares tu morir.

Se'n puja dalt d'un arbre   per veure'n francolí;
la branca n'era tendra,   se li va tombar, tombí.
Les noies de la vila   el van a recibir,
li diuen un parenostre,   que es cabi de morir.
Si se n'anà a l’infern,   mai més ne podrà eixir;
si se n'anà a la Glòria,   que en guardi un lloc per mi.

Cap a la part del Pirineu,
vora els serrat d'arran del mar,
s’obre una plana riallera,
n'és l’Empordà!

Digueu, companys, per on hi aneu;
digueu, companys, per on s’hi va.
Tot és camí, tot és drecera,
si ens dem la mà!

Salut, noble Empordà! 
Salut, palau del vent!
Portem el cor content i una cançó!

Pels aires s’alçarà,
pels cors penetrarà,
penyora es nirà fent
de germanor,
i una cançó!

Dalt de la muntanya hi ha un pastor,
dintre de la mar hi ha una sirena.
Ell canta al matí que el sol hi és bo,
i ella en canta a nit de lluna plena.  
Ella en canta: -Pastor, me fas neguit.
Canta el pastor: -Me fas neguit, sirena.
 
-Si en sabessis el mar lo que és bonic!
-Si en sabessis la llum de la carena!

La sirena es féu un xic per enllà,
un xic per enllà el pastor de la muntanya,
fins que arribaren al bell mig del pla
i d'acord plantaren la cabana,
n'és l’Empordà!
 

Vora, voreta la mar,
l'Ignès se'n va a treballar,
quan l'alba apunta;
i sos ulls, en plor desfet,
va mullant lo coixinet
on fa la punta.

I en plora a son aimador
que sembrà en son cor tendre
dolça esperança,
son plorar és amarg i ardent
no n'és d'arrepentiment,
és d’enyorança.

Fa cinc anys que ell va marxar
la vila d'Arenys de Mar
i a sa promesa;
la pobresa l'espordir, 
i a Amèrica partí
cercant riquesa.

-Quan aquí retornaré
a ton amor compliré,
deia, i marxava.
Ella amb puríssim amor:
-Aquí t'espera mon cor,
deia, i plorava.

I esperant amb fe constant
amb anhel va treballant,
que res li sobra.
Té de minvar sos fatics,
té de fer puntes pels rics
perquè ella és pobra. 

A Arenys de Mar ha arribat
aqueix matí un potentat.
ve de L'Havana;
n'era fill d'un mariner
i ve casat amb muller,
n'és (a)mericana.

Quan sa arribada ha sabut,
l'Ignès en terra ha caigut
d'un desmai presa;
cinc anys l'ha plorat absent,
i avui plora el mancament
de sa promesa.

Retorna en si del desmai,
plena de dol i esglai,
plora i gemega.
-Filla meva, viu per mi,
sa mareta li va dir;
sa mare és cega.

La filla ofega en son cor,
el desengany i l'amor
les penes junta;
(...)

La muller del potentat
a casa l'Ignès ha entrat
fa poca estona.
-Per l'infant que ha de venir
el niuet m'has de guarnir,
bona minyona.

De ta cara habilitat,
moltes proves m'han donat
ja tes companyes;
fes-ne puntes i entredós
per adornar el fill hermós
de mes entranyes.

Amb mon or podràs minvar
la pobresa que en ta llar
tant es revela. 
L'Ignès al sentir això,
sent una mortal fredor
que el cor li gela.

I es mira la post de pa,
ni un sol mos n'hi veu ja,
i dubta encara.
Veu uns ulls a la foscor,
buits de llum i plens de plor
els de sa mare.

-Mare meva, diu amb fe,
sols per vós treballaré,
ja el cor em sobra;
tinc d'ofegar mos fatics,
tinc de fer puntes pels rics,
perquè sóc pobra.

Dia i nit ha treballat
i ja la feina ha acabat,
per la senyora;
treballant de dia i nit,
ha deixat lo niu guarnit
la cosidora.

A bateig van repicant,
i els veïns per veure'l van
tots a la porta;
un toc de mort els sorprèn,
i al veïnat ne van dient:
-L'Ignès és morta!

Pobra màrtir de l'amor!
Ja del cel, Nostre Senyor
les portes li obre;
ja no tindrà més fatics,
ni en farà puntes pels rics,
ni en serà pobra.

(...) americana
de molt bona gana;
nines obreres, oïu, oïu,
les més bufones i capritxoses,
volem tocar-les del voraviu.

(A) hi ha minyones treballadores
que de jornal guanyen sis rals;
polvos i pintes i porqueries,
ja en necessiten un dineral.

Cotilles a la parissiè, parissiè
i mitges a l'escoces(s)a
i un pentinat molt flamenc
i sabateta a l'inglesa.

Sabeu què en donen per resultat?
Que l'home que avui es casa
li surten tres bonys al cap.

(...) bufones,
el cor s'estrenyen d'allò més fort,
i quan mudades semblen monades
i despullades un burro mort.

Sabeu què en donen per resultat?
Que l'home que avui es casa
li surten tres bonys al cap.