A dintre el bressol,
un bell infant plora.
La mare ha marxat,
ni se l'ha mirat,
com tant se li'en dóna.

Aquell fill per ella és un destorb,
que per ell no sent més que desprecis.
Ell és sols una farsa d'amor
per fer caure a ses mans algun neci.

I passa la nit
i en el cabaret,
mentre(s) que el petit
s'escanya de set.
Quan torna a deshora,
l'infant (s)'ha rendit,
té el dit a la boca
i al fi s'ha adormit.

Home ja és l'infant
del treball a(i)mant.
I sap que sa mare
al món ha viscut
com arbre perdut,
i que no té un pare.

I a la dona que ell parla d'amor
el desprecia perquè és fill del vici.
I a la mare diu foll de dolor
per ta culpa és ma vida un suplici.

Visquent en el front 
de tan gran patir
per què venir al món?
Jo no em vaig morir?
La dona que a(i)mava
per mi sent horror.
Per tu culpa mare
tinc sagnat el cor.

Malalt ha caigut
i resta abatut,
la mare no el deixa.
L'amor per un fill
davant del perill
ella sentí créixer.

I al mirant-lo lluitar amb la mort
la mundana crida amb gran follia:
-Salva, Déu, en el fill del meu cor
i després pren amb paga ma vida.

Sonriu el malalt
i diu feblament:
-Sentint-te, ja el mal
no em dóna turment.
Ben lluny de ta vida,
(d)ingú no ho sabrà
i el fill que et perdona
sols per tu viurà.

La dona de tothom
que va rodant pel món
sols vol riure i canta,
vol lluir, vol gosar
de la vida i del món,
la dona de tothom.

Sols té quinze anys, jove i bonica,
els seus afanys han de ser rica,
d'anar al treball no li'n parleu,
se'us enriuria,
al front del mirall la trobareu
tot el sant dia;
i i algú amb bona fi l'aconsella,
tot cantant li respon, respon ella:

La dona de tothom
que va rodant pel món
sols vol riure i canta,
vol lluir, vol gosar
de la vida i del món,
la dona de tothom.

Quan té vint anys, viu molt ditxosa,
els seus a(i)mants la fan famosa,
d'admiradors i pretendents
en té a dotzenes,
li donen l'or que ella inconscient 
llença amb mans plenes;
i si algú estudiant l'aconsella,
tot cantant i rient respon ella:

La dona de tothom,
que és el juguet del món,
sols vol riure i cantar
de la vida i del món,
la dona de tothom.

Als cinquanta anys
com que ja és vella
els seus a(i)mants no fan cas d'ella,
té els cabells blancs,
trist lo mirar,
molt mala mina,
i els desenganys vol olbidar
prenent morfina;
i la gent (con) la veu tan caiguda,
així diu tota compadescuda.

La dona de tothom,
és el juguet del món.
Quan és jove llueja,
(en) ser vella sofreix
despreciada del món,
la dona de tothom.

El nen és petit,
ja mig adormit,
la mare, se'l mira.
No el deixa mai sol,
junt en el bressol,
joiosa sospira.

I vetllant aquell somni d'amor
ella pensa, tranquil·la i ditxosa:
-I aquest fill val un món i un tresor.
I l 'adorm tot cantant-li amorosa.

-Fes nona reiet,
fes nona fill meu,
que ets un angelet,
que m'ha enviat Déu.
El besa a la cara
i el besa en el front.
Petons d'una mare,
lo més gran del món.

I el nen ja n'és gran,
la mare plorant
li diu cada dia:
-No surtis de nits
i aparta els b(or)gits
treballa, estudia.

I tapant-li els defectes que té,
l'aconsella amb carinyo, i el guia
pel camí del treball i del bé,
que és lo que ella desitja i ansia.

-Perdona'm fill meu,
però t'ho haig de dir
que el meu cor et veu
amb molt mal camí.
Qui mal t'aconsella
deu ser algun (d)ingú
fes cas d'una vella
que sols viu per tu.

Pel vici perdut,
ja no té salut,
ni aquella dona.
L'aprecien i el vol
malalt i tot sol
tothom l'abandona.

-No abaixis la cara,
i aixeca el front,
que et queda una mare,
lo més gran del món!

Espardenyes blanques, l'anell al dit,
l'americana, l'americana;
espardenyes blanques, l'anell al dit,
l'americana fa molt bonic.

Sabates rosses i el pentinat,
l'americana, l'americana;
sabates rosses i el pentinat,
l'americana fa molt mudat.

L'àvia en canta una cançó
tota plena d'esperança.
La cançó és la d'un ocell
abandonat pels seus pares.

Diu l'àvia que en feia un vent,
que tot el món tremolava
i el pardalet va morir
l'enterraren fullaraca. 

L'àvia en canta una cançó
tota plena d'esperança.
La cançó és la d'un ocell
abandonat pels seus pares.

A la vora del camí,
del camí d’anar a l’escola,
se n'aixeca un pomeró
que n’està tot ple de pomes.

No tremolis, pomeró,
que no et tocarem cap poma;
senyor mestre ens ha ensenyat
a respectar lo que no és nostre,
i a estimar els gentils fruiters
que alegren el cor dels homes.

I un carreter català
molt alegre i divertit,
en trobà una mula jove
fent la carrera de Vic.

Com que la mula era jove,
no en sabia seguir el pas
la'n gafa i la'n puja al carro
pensant: "Tu la domaràs".

Com que la mula era guita,
coça ve i coça va,
com més coces en tirava,
més alegre el carreter.

Cap d'unes quantes setmanes,
va haver d'anar a hospital,
per veure si'n trobaria
cura per aquell seu mal.

La cura que li'n donaren:
-Tot això s'ha de tallar.
A la Mar(e) de Déu suplicava:
-I això deixeu-m'ho estar.

Aquesta n'és la ventura
que en tenim els carreters;
tots en portem dos rellotges
i mai sabem l'hora que és.

Carreters de La Bisbal,
prengueu exemples de mi;
si'n trobeu cap mula jove,
deixeu-la estar pel camí!

Per les muralles de Barcelona,
una minyona me'n vaig trobar;
quan li'n vaig veure la cara tan fina
la medecina jo li'n vaig dar.

Jo li'n dic: -Nena, tu seràs meva
si els teus pares a hi vénen bé.
Si no hi vénen, que se'n conformin,
jo la paraula l'en trencaré.

Ja me s'acosta la bona mossa
en gafa el rellotge i l’(u)n posa a la mà;
ella estrenyia tan com podia
fins que el vidre en va ser trencat.

I quan el vidre en va ser trencat,
cal rellotger l’(u)n varen portar.
El rellotger en veure el rellotge:
-I aquest rellotge, cura no hi ha.

-Vosaltr(o)s, joves que en porteu rellotge,
no us hi deixeu pas posar la mà;
una vegada, tot no volguent creure,
la minutera em varen trencar.