Lletra:

El nen és petit,
ja mig adormit,
la mare, se'l mira.
No el deixa mai sol,
junt en el bressol,
joiosa sospira.

I vetllant aquell somni d'amor
ella pensa, tranquil·la i ditxosa:
-I aquest fill val un món i un tresor.
I l 'adorm tot cantant-li amorosa.

-Fes nona reiet,
fes nona fill meu,
que ets un angelet,
que m'ha enviat Déu.
El besa a la cara
i el besa en el front.
Petons d'una mare,
lo més gran del món.

I el nen ja n'és gran,
la mare plorant
li diu cada dia:
-No surtis de nits
i aparta els b(or)gits
treballa, estudia.

I tapant-li els defectes que té,
l'aconsella amb carinyo, i el guia
pel camí del treball i del bé,
que és lo que ella desitja i ansia.

-Perdona'm fill meu,
però t'ho haig de dir
que el meu cor et veu
amb molt mal camí.
Qui mal t'aconsella
deu ser algun (d)ingú
fes cas d'una vella
que sols viu per tu.

Pel vici perdut,
ja no té salut,
ni aquella dona.
L'aprecien i el vol
malalt i tot sol
tothom l'abandona.

-No abaixis la cara,
i aixeca el front,
que et queda una mare,
lo més gran del món!