Lletra:

A dintre el bressol,
un bell infant plora.
La mare ha marxat,
ni se l'ha mirat,
com tant se li'en dóna.

Aquell fill per ella és un destorb,
que per ell no sent més que desprecis.
Ell és sols una farsa d'amor
per fer caure a ses mans algun neci.

I passa la nit
i en el cabaret,
mentre(s) que el petit
s'escanya de set.
Quan torna a deshora,
l'infant (s)'ha rendit,
té el dit a la boca
i al fi s'ha adormit.

Home ja és l'infant
del treball a(i)mant.
I sap que sa mare
al món ha viscut
com arbre perdut,
i que no té un pare.

I a la dona que ell parla d'amor
el desprecia perquè és fill del vici.
I a la mare diu foll de dolor
per ta culpa és ma vida un suplici.

Visquent en el front 
de tan gran patir
per què venir al món?
Jo no em vaig morir?
La dona que a(i)mava
per mi sent horror.
Per tu culpa mare
tinc sagnat el cor.

Malalt ha caigut
i resta abatut,
la mare no el deixa.
L'amor per un fill
davant del perill
ella sentí créixer.

I al mirant-lo lluitar amb la mort
la mundana crida amb gran follia:
-Salva, Déu, en el fill del meu cor
i després pren amb paga ma vida.

Sonriu el malalt
i diu feblament:
-Sentint-te, ja el mal
no em dóna turment.
Ben lluny de ta vida,
(d)ingú no ho sabrà
i el fill que et perdona
sols per tu viurà.