Fins aquí n'hem arribat,
fins aquí n'hem arribat,
caminant amb molta pena,
caminant amb molta pena.

No venim p'a res de mal,
no venim p'a res de mal,
sinó per dona(u)-(se) alegria,
sinó per dona(u)-(se) alegria.

Tu, company, que vas a davant,
tu, company, que vas a davant,
fes tres pics a la porta,
fes tres pics a la porta.

La Maria de les trenes,
en mirar-la tot passant,
feia defugir les penes
la bellesa d’un instant,
convertit després en cant.

Quin respecte el seu posat
tan senzill, ple de sorpresa!

Resplendia la bondat,
la virtut i la franquesa,
i el cabell tan ben trenat.

Els teus ulls,
els teus ulls són, bonica,
la promesa d’un amor feliç;
i la joia que t’espera,
la saps veure
amb llum de somni en l’encís.

Els teus ulls,
els teus ulls són, bonica,
claredat d’infinit.

-Carai, d’on véns?
-Carai, del camp.
-Carai, què portes?
-Carai, vi blanc.
-Carai, tastem-(el).
-Carai, que bo!
-Carai, tornem-hi!
-Carai, no, no!

El tren de Sant Feliu
que va fins a Girona
ja surt, ja surt del niu,
bufant que esbraona.

I el temps de fer un revolt,
ja passa per Sant Pol,
fugint com una guilla,
només que d’esplicar-ho
ja som a Castell d’Aro, Aro, Aro…

Com corre, com corre el tren,
xum, xum,
com corre, com corre el tren.

Passant Santa Cristina
diu que una gallina
ha fet a mil trossets.

I que si amb un instant
som a la font picant,
que d’aigua té bon nom;
i a mig camí ja n’era
quan es veu Llagostera
al cim d’un gran turó, oh…

Com corre, com corre el tren,
xum, xum,
com corre, com corre el tren.

El tren ja s’ha parat,
perquè diu que reposa
(…)

Un, dos, tres, quatre,
primer ve el segar que el batre,
segarem, baterem,
quina feina que tindrem!
Hem segat, hem batut,
quina feina que hem tingut!

És en Pere Jovinyà
un home intel·ligent;
se’n va a buscar llenya
tot pluja batent,
pluja batent.

Se’n va a La Cot,
ben moll va tornar a Olot,
deixà eixugar la roba
la vora del foc.

Bastos, trumfos…
-Jo tinc l’as!
-Tira’l, tira’l, que guanyaràs!

Baixant de la font del gat,
una noia, una noia,
baixant de la font del gat,
una noia i un soldat.

Pregunteu-li com es diu,
Marieta, Marieta,
pregunteu-li com es diu,
Marieta de l’ull viu.

-Què portes en el cistell?
-Figues de moro, figues de moro.
-Què hi portes en aquest cistell?
-Figues de moro i algun clavell.

Pregunteu-li on està,
a la Rambla, a la Rambla,
pregunteu-li on està,
a la Rambla, a festejar.

Un diumenge al dematí,   a missa a Sant Francisco anava,
i a la Verge del Roser   de bon cor li demanava
que en fes sortir aquell amor,   aquella rosa encarnada.
Ai, com Déu ho ha volgut,   pel camí la n’he trobada.
-Ai, mare, m’hi vu(i) casar,   i amb la meva enamorada.
-Casa-t’hi, casa-t’hi, fill,   casa-t’hi, si tant t’agrada.
Una cosa et vu(i) dir, fill.   -(I)a me la podeu dir, mare.
-Que el casar no vol dir re,   (con) s’és casat, moltes penes es passen.
-També me’ls espass(a)ré io,   hauré de fer com fan els atres.

Si en fos ocellet,
sabés de volar,
i a ca la Dolors
niria a parar.

Seu pare em dirà:
-Què voleu, hereu?
-Vinc pe la Dolors,
si me la voleu dar.

Seu pare contesta:
-Si sou bon hereu,
la Dolors serà vostra,
si me l’estimeu.

(…)
es varen casar,
i al cap d’un any
un nano varen comprar.

Tots tres viuen molt bé,
fins que Déu se’ls va emportar.

(…) la madastra,   que al dematí em fa llevar;
tant si és de nit com de dia,   ella a la font me’n fa anar.
Mentres el càntir s’omplia,   el meu xicot va arribar:
-Si de l’aiga me’n donguessis,   si de l’aiga me’n vo(l)s dar?
-Si de l’aiga vo(l)s que et don(gu)i,   del cavall n’has de baixar.
-Si del cavall vo(l)s que en baixi,   un petó me n’has de dar;
(en)cara que siguin tres i quatre,   fins que l’amor hi serà.
-Què me’n dirà, la madastra?   Què me’n dirà, tardar tant?
-Diga-li que l’aiga era calenta,   i l’has deixada refrescar.