(…) io tenia pocs anys
el pare em duia amb la barca,
i em deia: -Quan siguis gran,
no et fiïs mai de la calma,
no et fiïs mai de la calma,
que és mare del temporal.

Bufa, mestral,
bufa ben fort,
hissem la vela
i anem a port.

Mentres anàvem navegant,
el pare mai no callava:
-Es penes que estem passant,
en passaràs moltes d’altres,
en passaràs moltes d’altres.
Mentre anàvem navegant.

Bufa, mestral,
bufa ben fort,
hissem la vela
i anem a port.

La mar semblava un mirall,
la lluna plena brillava;
la barca no en feia un pam,
i jo vogant m’esforçava,
i jo vogant m’esforçava,
la barca no en feia un pam.

Bufa, mestral,
bufa ben fort,
hissem la vela
i anem a port.

Quan arribàrem a port,
allà hi trobàrem la mare;
ella ens estava esperant,
sense saber un paràvem,
sense saber un paràvem,
ella ens estava esperant.

Bufa, mestral,
bufa ben fort,
hissem la vela
i anem a port.

Bufa, mestral,
bufa ben fort,
mareta meva,
(i)a som a port.

Baixant de la font del gat,
una noia, una noia,
baixant de la font del gat,
una noia i un soldat.

Pregunteu-li com se diu,
Marieta, Marieta,
pregunteu-li com se diu,
Marieta de l’ull viu.

-Què portes en aquest cistell?
-Figues de moro, figues de moro.
-Què portes en aquest cistell?
-Figues de moro i un clavell.

-El clavell, per qui serà?
-Per la mare, per la mare.
-El clavell, per qui serà?
-Per la mare, per nar a dansar.

Fum, fum, fum,
xemeneia amunt,
trobarem un escolà,
ens darà peixet i pa,
i una carbasseta
per passar aquest(a) Santa Nit;
trobarem bous i vaques,
sabatons amb sabatons;
correu, minyons,
que la teta fa torrons,
en Manel els ha tastat,
diu que són un poc salats,
ai el brut,
ai el porc,
ai la cara de pebrot.

Jo te l’encendré,
el tio, tio fresco,
jo te l’encendré,
el tio de paper.

No me l’encendràs,
el tio tio fresco,
no me l’encendràs,
el tio de detràs.

Caga, tió,
caga turró,
pel pare i per la mare
i per mi no.

Caga, tió,
caga turró,
pel pare i per la mare
i per mi no.

Una donzella de la costa de llevant,
a l’adentrar-se en l’aigua clara, a l'horitzó
sentia en somnis les paraules de l’amant
que va deixar-la sola i trista sense (?).

-On és el meu amor,
que no el tinc en la mirada?
Què s’ha fet del jurament
i l’encís de ses paraules?
Ai, amor, per què has fugit de mi?

Un dia, amb ses paraules, ell li va dir,
li deia a l’estimada sense amor.

Al cel brillaven milers d’estrelles,
era de Pasqua l’hermosa nit,
al vent llençaven les caramelles
cançons alegres entre el borgit.

Quan el meu nòvio, que era el solista
de l’aliança del poble nou,
seriós lluïa sa veu d’artista
i estava el barri ple com un ou,
petons anava tirant-li jo
i jo escoltant amb molta il·lusió:

-Per tu, tan sols per tu, xamosa nina,
d’amor ardent el meu cor sent un goig diví,
que n'és tan gran l’estimació que a mi em domina,
ja ho comprendràs quan estaràs soleta amb mi,
soleta amb mi.

Fins aquí n’hem arribat,
fins aquí n’hem arribat,
caminant amb molta pena,
caminant amb molta pena.

Tu, company, que en vas davant,
tu, company, que en vas davant,
dona’n tres pics a la porta,
dona’n tres pics a la porta.

No volem pa re de mal,
no volem pa re de mal,
només donar-vos alegria,
només donar-vos alegria.

Fins aquí n'hem arribat,
fins aquí n'hem arribat,
caminant amb molta pena,
caminant amb molta pena.

No venim p'a res de mal,
no venim p'a res de mal,
sinó per dona(u)-(se) alegria,
sinó per dona(u)-(se) alegria.

Tu, company, que vas a davant,
tu, company, que vas a davant,
fes tres pics a la porta,
fes tres pics a la porta.

La Maria de les trenes,
en mirar-la tot passant,
feia defugir les penes
la bellesa d’un instant,
convertit després en cant.

Quin respecte el seu posat
tan senzill, ple de sorpresa!

Resplendia la bondat,
la virtut i la franquesa,
i el cabell tan ben trenat.

Els teus ulls,
els teus ulls són, bonica,
la promesa d’un amor feliç;
i la joia que t’espera,
la saps veure
amb llum de somni en l’encís.

Els teus ulls,
els teus ulls són, bonica,
claredat d’infinit.