Si voleu saber de Llívia
tot(s) els tresors que tenim,
prepareu bé les orelles
i tots cap aquí veniu.

El nom de tote(s) les cases
amb atenció escolteu,
i tindreu una guia justa
per anar per tot arreu.

Tenim bisbe i cardenal
i fins frares i (fraràs),
i un monjo que no (é)s pas negre,
i no hi falta l’escolà.

Per la part de la noblesa
tapoc ens faltarà res;
en farem una parada
ribant a Cal Marquès.

Si el marquès ens dés carbassa
li daríem carbassons,
perquè sense córrer massa
els trobaríem a trompons.

Per passar un consell de guerra
a generala tocarem,
i sens moure gaire brega
(al)gun capità trobarem.

Per anar a guardar les cabres
trobarem un pastoret,
i per música i cadires
a casa el Caterinet.

Tenim cullera i fideu
i una rosta de primera;
i una rosta de primera
si és que us volen convidar.

Si us conviden vigileu,
que n’hi ha un que s’embruta l’olla;
que n’hi ha un que s’embruta l’olla
perquè té el cul de confit.

Si hi ha alguna persona trista,
d’aquelles que per re riu,
la porteu a Cal Rialla,
que allí riurà sens motiu.

De ocells n’hi ha un garbell,
gairebé de tota mena,
tenim gall i moixinet
i no hi manca el passerell.

Tabé tenim gent de c(e)iència
que sempre està estudiant,
i els hi està caient la calva
de tant que estant cavil·lant.

Per feina de fatiga
hi ha el Sapat i el Carrassut,
i si és qüestió de carga
tenim burret i fins ruc.

Per passe(t)jos de primera,
entre ells jo us citaré
un que té molta importància,
que per (a)ixò el poso el primer.

Ple d’ocells que en diuen lloros
que mai han volgut cantar;
el seu nom no cal que el digui,
ja el sabem, és Alcanar.

Tabé hi tenim un nas de llauna,
prò llauna de bona llei,
i sens fer gaire el maula
trobaríem nas de rei.

Si un altre any ho podem veure
i tenim tranquil·litat
us diré tot el què falta,
perquè ara és massa tard.

Les de Bajanda m’agraden,
les de Callastre(s) no tant;
perquè porten la faldilla
del color del davantal.

(...) cançoneta   jo vos vull cantar,
d’una minyoneta   filla de Llançà.
Bona planxadora,   sap cosir i brodar;
la moda francesa   també sap anar.
Si l’han (embrandida)   per un bosc enllà;
quan al bosc ha sét,   cames va a petar.
Metge més a prop   hi va haver-hi d’anar.
-No ploris, minyona,   que et vinc a curar.
La minyona és jove   i es posa a plorar.
-No en ploris, nineta,   que et vinc a curar,
quan seràs curada   també et podràs casar.

Plega la bandera,
que ja ha prou servit;
la’n tens esquinçada
de servir la nit.

Matí de Sant Joan,
sorteig surt a la plaça,
i el jove que l’amassa
se n’hi va sospirant;
i el pobre que treu negre
se’n va a casa plorant.

Ai mare, si ho sabeu,
que en tinc d’anar a la guerra,
valga’m Déu, quina pena,
quin desconsol tan gran,
(ha)ver-ne d’anar a la guerra
a servir el rei vuit anys.

Me’n vaig a despedir-me
del pare i de la mare,
dels germans i germanes,
del meu amor també;
me’n tinc d’anar a la guerra,
no sé si tornaré.

Adéu, vila de Madrid,
puig tens tan rica vista,
no hi ha vila més trista
com és la de Llançà;
ciutat com Barcelona
a Espanya no n’hi ha.

-Totes les margaridetes   se’n volen casar aquest any,
i ai, trista de mi, més trista,   n’h(a)uré d’esperar un altre any.
Tinc el galant a la guerra,   no sé si me’l mataran;
si me’l maten, que me’l matin,   donzelleta m’a(n)iré estant.
La dama surt la finestra,   la França estava mirant;
veu venir cavalleria,    seu galant a tot davant.
-Déu lo guard, donya Maria,   -Déu lo guard, lo don Joan.
Què en porteu, d’aquelles terres   qu(e) us hi heu estat tants anys?
-Us en porto unes joies,   no sé si us agradaran.
No en són d’or ni en són de plata,   ni tampoc de diamant.
Un moro i una mora   n’hi han treballat set anys,
hi han treballat de nit i dia   menos les festes anyals,
com n’és Pasqua i Sant Cogesma,   Nostra Senyora i Nadal.

Don Joan i don Lluís   si n’han tingut gran batalla,
don Joan se’n queda el camp,   don Lluís que ja tornava.
Seu mare (i)a el veu venir   per un camp que verdejava,
que en collia un ram de flors   per curar les seves llagues.
Pro(n)pte (i)a li’n baixa a obrir,   i a obrir-li la portalada:
-Doncs ont eres, i el meu fill,   i el meu fill, ont eres ara?
-Sóc anat a fe(r)-m(e) sangrar,   la sangria m’han errada.
-Mal haja i amb el barber,   que la sangria t’hi ha errada.
-Mare, no di(gu)eu això,   vós mateixa en sou la causa;
no en teníeu si no un fill,   i aquell fé(re)u anar a les armes.
De la batalla del rei,   dels que hi van no en tornen gaires;
sóc anat i sóc tornat,   pro no penso viure gaire.
-Puja, puja, don Lluís,   puja dalt la teva cambra,
que hi trobaràs tu muller   i infants al món (a) hi hagi.
-Io no hi estic de muller,   ni d’infants al món (a) hi hagi;
mare, aneu-me’n a fer el llit,   que jo me’n vull anar a jeure.
Poseu-m’hi els llençons nets,   que no els embrutiré gaire,
poseu-m’hi els coixins nous,   que no els esquinçaré gaire.
Meu cavall l’enterrareu,   i allí al peu de la muralla;
a mi em cobrireu de flors,   meu cavall les meves armes.
Quan la gent (a) hi passaran,   diran: -Déu perdó el teu amo,
que era un pobre cavaller   que ha hagut de morir en batalla.

-A la plaça fan ballades,   mare, deixeu-m’hi anar.
-No hi va(igui)s, Caterineta,   que el teu pare ha d’arribar.
-Tant si arriba com no arriba,   jo a ballades vull anar.
I en passa l’espai d’una hora,   que el seu pare va arribar.
-Doncs unt és la Caterina,   que no sigui aquí sopar?
-Caterina és a la plaça,   i a la plaça a conversar.
Ja n’agafa les cordetes,   i un bastó i en altra mà,
i en el replà de l’escala   Caterina s’hi encontrà.
(I)a li’n venta garrotada,   Caterina sospirà;
la segona garrotada,   Caterina desmaià,
la tercera garrotada,   Caterina (i)a finà.
Se(u) mare se la mirava,   lla p(e)r un finestró que hi ha:
-Deixa estar la Caterina,   no la'n cabis de matar.
-Si jo deixo estar la Caterina,   tu les hauràs de parar.
I el dia del seu enterro,   i el seu pare van penjar.
-I antes no em poseu la forca,   tres paraules vull llançar.
Pares i mares que tingueu filles,   percoreu-les bé guardar;
si jo les (ha)gués guardades,   no m’haurien de penjar.

El nen és petit,
i mig adormit
la mare se’l mira.
No el deixa mai sol
i, junt al bressol,
ditxosa sospira.

I mirant-se el seu fill amb amor,
ella pensa, tranquil·la i ditxosa:
-El meu fill val un món i un tresor!
I contenta, amorosa, li canta:

-Fes nones, reiet,
fes nones, fill meu,
que ets un angelet
que m’ha enviat Déu.
Li besa la cara,
li besa el front;
petons d’una mare,
lo més gran del món.

El nen ja és més gran;
la mare, plorant,
li diu cada dia:
-No surtis de nit,
i fuig del brogit,
treballa, estudia.

I tapant-li els defectes que té,
l’aconsella, amorosa, i el guia
pel(s) camins del treball i del bé,
que és lo que ella desitja i ansia.

-Escolta’m, fill meu,
prò jo t’haig de dir
que el meu cor et veu
per molt mal camí.
Qui mal t’aconsella
deu ser algun ningú;
fes cas d’una vella
que sols viu per tu.

Veient-te avorrit,
de tots despreciat,
per què no has vingut
aquí al meu costat?

No abaixis la cara,
aixeca el front;
que et queda una mare,
lo més gran del món.

La desgràcia d’un pobre home,
té una filla per casar,
(e)namorada d’un gitano,
no la’n pot desoblidar.

-Ai, mare, no me’n maregi,
vostè no em maregi a mi,
que el meu cor només delira
un gitano per marit.

-Si n’estàs avesadeta
a dormir en llits tan bons,
casadeta amb el gitano
dormiràs a sota els ponts.

-Ai, mare, no me’n maregi,
vostè no em maregi a mi,
que el meu cor només delira
un gitano per marit.

-Si n’estàs avesadeta
a portar rínxols al cap,
casadeta amb el gitano
el duràs sempre embullat.

-Ai, mare, no me’n maregi,
vostè no em maregi a mi,
que el meu cor només delira
un gitano per marit.

-Si n’estàs avesadeta
a portar-ne rics vestits,
casadeta amb el gitano
els duràs de descosits.

-Ai, mare, no me’n maregi,
vostè no em maregi a mi,
que el meu cor només delira
un gitano per marit.

-Ara ve (?),
tu també hi hauràs d’anar;
mal calçada i mal vestida,
i amb un crio a sota el braço.

-Ai, mare, no me’n maregi,
vostè no em maregi a mi,
que el meu cor només delira
un gitano per marit.

Fa poc temps que a casa el meu notari
vaig anar, serio, per firmar el meu testament.
Perquè, quan jo sigui a l’altre barri,
guardi de mi un bon record tota la gent.

Els diners que tinc al Banc d’Espanya,
que no passen de trenta o qu(a)ranta durets,
seran repartits entre els mils pobres
que en siguin més menuts i més baixets.

Si sobren diners, els emple(i)aran
per fer un vestit al gegant.
No, no, no,
no és hora encara de morir-me jo,
perquè segons el metge a mi em va dir,
fins que mori haig de viure jo.

Quan jo hauré fet l’última ganyota
han de ficar-me a dintre un sarrió de carbó;
enlloc de capellans, vindran monges,
i han de portar-me al cementiri en carretó.

M’han d’enterrar vint metros de fondo,
perquè jo del clot no pogués sortir,
i tothom qui vindrà al meu enterro
serà obsequiat amb un gotet de vi.

Després que hauré mort, no vull funerals,
perquè hauré acabat el(s) rals.
I un cop mort,
i en la terra que els rest(e)s guardarà,
penjaran dalt d’una ceba l’epitafi, que en dirà:
aquí jau,
sens fer mullader i en santa pau,
el gran artista i cantant, en Carbassó,
que va morir del xarrampió,
sí, senyor!