Lletra:

Don Joan i don Lluís   si n’han tingut gran batalla,
don Joan se’n queda el camp,   don Lluís que ja tornava.
Seu mare (i)a el veu venir   per un camp que verdejava,
que en collia un ram de flors   per curar les seves llagues.
Pro(n)pte (i)a li’n baixa a obrir,   i a obrir-li la portalada:
-Doncs ont eres, i el meu fill,   i el meu fill, ont eres ara?
-Sóc anat a fe(r)-m(e) sangrar,   la sangria m’han errada.
-Mal haja i amb el barber,   que la sangria t’hi ha errada.
-Mare, no di(gu)eu això,   vós mateixa en sou la causa;
no en teníeu si no un fill,   i aquell fé(re)u anar a les armes.
De la batalla del rei,   dels que hi van no en tornen gaires;
sóc anat i sóc tornat,   pro no penso viure gaire.
-Puja, puja, don Lluís,   puja dalt la teva cambra,
que hi trobaràs tu muller   i infants al món (a) hi hagi.
-Io no hi estic de muller,   ni d’infants al món (a) hi hagi;
mare, aneu-me’n a fer el llit,   que jo me’n vull anar a jeure.
Poseu-m’hi els llençons nets,   que no els embrutiré gaire,
poseu-m’hi els coixins nous,   que no els esquinçaré gaire.
Meu cavall l’enterrareu,   i allí al peu de la muralla;
a mi em cobrireu de flors,   meu cavall les meves armes.
Quan la gent (a) hi passaran,   diran: -Déu perdó el teu amo,
que era un pobre cavaller   que ha hagut de morir en batalla.