Ploreu, ploreu, ninetes,
que el burro està malalt,
té mal a la poteta
i el ventre li'n fa mal.

No pot menjar civada,
sinó pinyons pelats,
no en pot dormir a l’estable,
sinó en coixins daurats.

El burro, pobre burro,
de tant vol(gu)er fer el curro,
de tant provar la sort,
avui sí que l’han mig mort.

Ell tan maco i valent,
astut i deligent,
galant i tan festós,
li han fet malbé tot l’os.

Hi ha hagut una pallissa,
hi ha hagut una trencadissa,
que ja no farà mai més
el burro pels carrers.

Però perquè l’història
vos quedi a la memòria,
del burro us vu(i) contar
la vida que portà.

Quan va néixer, i no és broma,
no tenia cara d’home;
al veure-li les orelles
mirant cap a les estrelles,
el seu pare va exclamar:
-Que burro, que burro que serà!

Perquè estigués força gras,
el varen portar en un mas,
a (u)on donya Truja Garrons
li’n donava biberons.

I després, herba menjant,
el burret es va fer gran;
aixís que va complir el any,
no és re d’estrany,
el varen baixar a la ciutat
per anar a l’universitat;
però allí no el varen vol(gu)er,
perquè tot estava ple.

Això una e(s)cusa va ser,
per burro no el varen vol(gu)er.
Prò no volia sa mare
que fos burro com son pare,
i davant del mestre ruc
va portar son fill volgut.
Amb son fillet a la mà,
així al mestre va parlar:

-Molt bon dia, senyor ruc,
aquí li porto el menut.
Vull d’aquest burro petit
me’n faci un ruc de profit.

-Deixi’l tranquil·la, senyora,
que el tindré sempre a la vora,
i de la a fins a la zeta
jo li ensenyaré de lletra.

A l’escola, cada dia,
hi entrava amb molta alegria,
i del(s) dies que hi va anar,
ni una lliçó va faltar.

Puig no feia mai campanes
per anar a robar avellanes,
ni tampoc amagar esquenes
ni cap joc d’aquestes menes.

Sols anava pe les pedreres
cada dia vint vegades,
i ho feia de bona fe,
sense saber el per què.

I per més que el mestre ruc
l’ensenyava r(o)solut,
(…)

I per fer-lo quedar bé,
no entenia mai re;
enlloc de restar, sumava,
enlloc de parlar, bramava,
i de les lletres que hi ha
només va aprenre la a.

I tant “i, aaa, i, aaa” feia,
que tots els companys distreia,
fins que el ruc, per castigar-lo,
a son pare va enviar-lo,
amb unes orelles d’ase
que feien tronto(i)ar la casa.

(…)
el seu pare li’n va dir:

-Burret, fill del meu cor,
no has pensat mai ambl’amor?
Per viure sens treballar,
te n'hauries de casar.

Busca’t bonica parella,
ni molt jove ni molt ve(i)a,
però sobretot precura
no casar-te amb (a) cap burra.

Jo que tinc experiència,
i conec bé la ciència,
sé que és molt desgraciat
amb qui una burra és casat.

El burro no va dir res,
i en va quedar compromès;
i anar a cercà muller
cada dia pel carrer.

Al saber-ho, les ninetes
sortien arregladetes,
perquè el burro, això és cert,
tenia molt bon tipet.

Un diumenge al dematí,
la gosseta li va dir:
-En mi no t’hi has mai fixat,
ni amb el meu caminar airós,
que he fet patir a més de dos;
amb tu no vu(i) festejar.
El burro va contestar:
-Que potser no te’n recordes,
que sempre (con) parles bordes?

A una girafa rumbosa,
li va dir que era formosa,
més aquesta, amb gran catxassa,
li va donar carbassa.

I tingué tan gran disgust,
que a re trobava el seu gust.
Fins que un dia, el molt soca,
veié passar Donya Oca.

Veié tant sa fermosor,
que sentir un gran mal de cor;
un mal de cor de debó,
no de gana, de dolor.

I llavor(s) d(i)cidí
declarar-se per escrit;
i com que lletra no sabia,
pensà con s’ho faria.

Després de molt pensar,
una màquina es comprà,
creient, i és cosa de riure,
que una màquina es pot escriure
sense conèixer les lletres,
tan sols picant les tecletes.

Cum que escriure no pogué,
no li va gosar dir mai res,
fins un dia s’enterà
que hi niria a ballar
per la festa major,
a l’emb(a)lat del cantó.

Aixís que el jorn arribà,
el traje nou es posà,
i entrà a casa del barber
perquè l’afeitessin bé.

Un cop net i enclenxinat,
es dirigí cap a l’emb(a)lat;
a la banda dels animals
tocaven el primer vals.

Veié l’oca distingida
sentada amb una cadira,
i li va demanar amb aplom
per ballar el xarleston.

Quan eren a mig ballar
el cangur se li va acostar:
-Que no saps que ja fa un mes
que amb la oca sóc promès?

I davant de la gentada
li donà una gran patada.
Tocant de la part dolorida,
el burro s’aixeca i crida:

-Sa(t)s ara lo que et vaig a dir?
Que això no acabarà així. No!
El cangur va contestar:
-Això ara te s’inflarà.

La sang se l’encengueren
de l’una a l’altra part,
i dalt del ring feren
de boxeo un gran combat.

El burro ja fugia
del cangur talment,
perquè amb un cop de puny
li va fer saltar vint-i-una dent(s).

Guaiteu, ninetes formoses,
poseu-li un bon pegat,
de ungüent de lliris roses
i rave (?).

Traieu-lo a pes de braços
del seu estable humit,
i amb vostres matalassos
podeu guarn(eu)-li un llit.

Li han dat una pallissa
que ha estat fatal;
ploreu, ploreu, ninetes,
que el burro està molt malalt.

A la voreta del mar
n’hi ha una donzella,
n’hi ha una donzella,
que en brodava un mocador,
la flor més bella,
la flor més bella.

Quan en fou a mig brodar,   li’n manca seda;
gira els ulls envers la mar,   veu una vela.
Veu venir un mariner,   a prop de terra.
-Mariner, bon mariner,   que en porteu seda?
-De quin color la voleu,   blanca o vermella?
-Vermelleta la vull jo,   n’és per la reina.
-Pugeu a dalt de l'(arnau),   que trieu d’ella.
Se’n puja a dalt de l'(arnau),   la nau pren vela.
-Mariner, bon mariner,   torneu-me en terra;
que tres germanes que som,   sóc la més bella.
Una é(s) casada amb un duc,   l’altra és princesa,
i jo, pobreta de mi,   seré marinera.
-No en sereu marinera, no,   que en sereu reina,
que jo sóc el fill del rei   de l’Inglaterra.

Per a Sant Ferriol
ballarem si Déu vol.
El que tocava el cornetí
ha perdut el frubiol.

Una ve(i)a l’ha trobat,
l’ha ficat a dintre un sac,
l’ha lligat amb quatre betes
i l’ha engegat a fer punyetes.

A la bauma dels pastors
aquest vespre me n’anava,
i he sentit com m’hi acostava.

-Els pastors deien: -Que has sentit?-

I amb molt de fressa, fressa, fressa (…)

       -(I)a no me’n recordo…-

(Si n’)eren mare i filla,   n’han renyit fortament;
la filla en cau malalta,   mala de sentiment.
Els condes la’n van a veure,   condes i altra gent,
també n’hi va sa mare,   (con) no hi ha més remei.
-Ai, filla, la me(u) filla,   de quin mal vos doleu?
-Ai, mare, la me(u) mare,   penso que bé ho sabeu.
Metzines me n’heu dades,   que en cremen el cor meu.
-Ai, filla, la me(u) filla,   tens de fer testament.
-Ai, mare, la me(u) mare,   la me(u) part ja la'n tinc fet.
Set castells tinc a dins França,   tots set són poders meus,
tres els deixo(c) als pobres,   quatre (amb) un germà meu;
els vestits i les joies,   a la mare de Déu.
-Ai, filla, la me(u) filla,   per a mi què em deixeu?
-Ai, mare, la me(u) mare,   us hi deixo(c) l’espòs meu,
que és l’aixada i la pala,   per quan m’enterrareu.

Que el meu cor sempre (ne) olora
per un ram de clavells,
per un ram de violes,
(de) lliris i pensaments.

Si n’hi (ha)via una cabrera
que en talaiava les cabres;
n’hi ha perduda la més guapa,
i un bouer li ha trobada.
-Tu, bouer, torna’m la cabra,
que la’n pagaràs molt cara.
-Què em donaràs, pe la paga?
-Un petó i una abraçada.
-D’això no en tinc pas prou encara,
jo en vu(i) un tupí d’ (?).
-Aixís tu fas cum la mainada;
tenen pa, volen formatge.

So del furbiol,
so del furbiol m’agrada,
so del furbiol.

A l’horta del meu pare   un taronger n’hi ha,
n’és carregat d’aronges,   i altra fruita no hi ha.
Pregunto en el meu pare   per (con) les collirà,
me’n torna de contesta:   -(Con) la suor hi serà.
La suor n’és arribada,   jo que me n’hi vaig anar,
pujo de branca en branca   i al cim vaig arribar.
Mentres les en collia,   un jove va passar:
-Em diries, hortelana,   si en voleu llogar hortelà?
Tot pagès que no sembra,   mossos no en pot llogar.

Que de verd n’era verd,
la fuia d’aulivera,
que de verd n’era verd,
la flor del julivert.

La pubilla molinera
se n’ha anat a festejar;
sota el pont de la riera
i el seu pare li’n va trobar.

I alça, i alça, i alça, nena,
(a)ixeca, (a)ixeca, (a)ixeca la cama,
que et veurem la lligacama,
(a)ixeca, (a)ixeca, (a)ixeca el peu,
que et veurem el garrameu.

Tot ballant la maniera
som perdut la xarretera,
tot ballant el rigo(r)don,
som perdut el cinturón,

I alça, i alça, i alça, nena,
(a)ixeca, (a)ixeca, (a)ixeca la cama,
que et veurem la lligacama,
(a)ixeca, (a)ixeca, (a)ixeca el peu,
que et veurem el garrameu.

Tot ballant la maniera
som perdut la xarretera,
tot ballant el rigo(r)don,
som perdut el cinturón.

I alça, i alça, i alça nena,
(a)ixeca, (a)ixeca, (a)ixeca la cama,
que et veurem la lliga-cama,
(a)ixeca, (a)ixeca, (a)ixeca el peu,
que et veurem el garrameu.

Tant (?) la maniera,
tant per davant com per darrera,
tot ballant el rigo(r)don,
tant (?) el cinturón.

I alça, i alça, i alça, nena,
(a)ixeca, (a)ixeca, (a)ixeca la cama,
que et veurem la lligacama,
(a)ixeca, (a)ixeca, (a)ixeca el peu,
que et veurem el garrameu.

-I unt eres ahir a la tarda,
cul brut, mal brut, Mariüt,
i unt eres ahir la tarda?
-Ai senyor, el bon Déu del meu marit,
si n’era a rentar la salada.

-Qui eren aquells que t’hi ajudaven?
-Eren les meves camarades, que m’ajudaven.
-Les teves camarades porten pas calces.
-Era que en naven retrossades.
-Les teves camarades porten pas barba.
-N’era el fus i la filosa que en filaven.
-Si t’agafo i et (a)rrenco un pam de testa!
-I de què faràs dels (ar)restos?
-Te’ls fotré per la finestra!

I en aquesta porta som(s),
i en aquesta porta som(s),
per donar-vos alegria,
per donar-vos alegria.

I encara que anem de nits,
i encara que anem de nits,
no en som gent de mala vida,
no en som gent de mala vida.

Som(s) uns servidors de Déu,
som(s) uns servidors de Déu,
i de la Verge Maria,
i de la Verge Maria.

I a l’amo d’aquesta casa,
i a l’amo d’aquesta casa,
i un do li’n vull demanar,
i un do li’n vull demanar.

Si me’n vol donar la noia,
si me’n vol donar la noia,
que aquest any m’hi vu(i) casar,
que aquest any m’hi vu(i) casar.

No en parlo per la petita,
no en parlo per la petita,
tapoc parlo per la gran,
tapoc parlo per la gran.

Cum sóc mosso de soldada,
cum sóc mosso de soldada,
penré la que em donaran,
penré la que em donaran.