Muntanyes regalades   són les del Canigó,
que tot l'istiu floreixen,   primavera i tardor.
Mon pare m'ha promesa,   amb un pobre pastor:
-Deu-me l'amor, minyona,   deu-me la vostra amor.
Ell(s) viuen a muntanya,   jo visc al Rosselló;
ells cotxen sus la palla,   jo cotx(i) sus cotó.
Ells mengen pa moreno,   jo men(gi) de flecó;
ells mengen carn de cabra,   jo en men(gi) de moltó.

Jo que no l'aimo gaire,
jo que no l'aimo, no,
jo que no l'aimo gaire
la vida del pastor.

A la ciutat de Lleida
n'hi ha una gran presó;
de presos mai n'hi manquen,
petita, bonica,
prou n'hi porta el baró,
lireta, liró.

N'hi ha trenta-tres presos,   canten una cançó;
la nina els escoltava   darrera el finestró.
El(s) presos la van veure,   pararen la cançó.
-Canteu, canteu, bon(s) presos,   canteu bonica cançó.

Què li donarem a la pastoreta?
Què li donarem per anar a ballar?
Jo li donaria una caputxeta
i a la muntanyeta la faria an(n)ar.

A la muntanyeta no hi neva ni plou
i a la terra plana tot el vent ho mou.
Sota l'ombreta, l'ombreta, l'ombrí,
flors i violes i romaní.

A Aragó n'hi ha una dama   que és bonica com un sol;
té la caballera rossa,   li arriba fins als talons.
Sa mare la pentinava   amb una pinteta d'or;
cada cabell, una perla,   cada perla un ram de flors.
Son pare la porta a fira,   a la fira de Lió,
de tants anells que li compra,   li cauen de dos en dos.
Quan entraren a l’esglèsia,   toquen a missa major;
al pendre aigua beneita,   les piques es tornen flors.
Son germà se la mirava   amb aquell ull tan hermós:
-Si no et fos germà, Maria,   ens casaríem tot(s) dos.
Capellà que en diu la missa,   n'ha perduda la lliçó,
escolà que li ajudava   no n'hi sap donar raó.

Ai, adiós, Anna Maria,
robadora de l'amor,
ai, adiós.

Sóc pobre i no envejoc
la vida del ric
perquè me la passo
molt més divertit.

El matí em 'xeco,
i me'n vaig a la font,
me rento la cara
i em marxa la son.

I el ric no ho pot fer així,
perquè no és llevat;
jo salto i jo ballo
i amb més llibertat.

Les petites formiguetes a l’(i)stiu,
quan el blat ja n'és segat, i lligat i apilonat,
surten molt apressadetes del seu niu,
xiu-xiu-xiu.
Busquen, busquen espiguetes
cap aquí, cap allà,
que per tot arreu n'hi ha.

(I)a en veig el sant diumenge,   el sant diumenge del Ram,
en pararem les taules   de palmes i de rams;
de llor i olivera,   quin ciri tan galant.
A dalt d'aquella sala   si hi ha un banc molt gran,
l'un cap hi seu Sant Pere,   l’atre hi seu Sant Joan;
al mig dels dos deixebles,   Jesús està plorant.
-De què ploreu vós, pare,   de què ploreu vós tant?
-Bé en tinc que plorar, Pere,   bé tinc que plorar tant,
són tres de companyia,   la mort me'n van buscant;
l'un és el malvat Judes,   l'altre és el baratant,
l'altre és el barataire,   sempre està baratant;
barata a lo Sant Pare,   per trenta diners d'arjant.
El gafen i se'l juguen   la nit del dijous sant;
n’hi'n donen fel i vinagre,   quin beure tan margant.
Mentres bon Jesús bevia,   tot nava tremolant,
el(s) rius i les rieres,   el(s) blats que hi han pels camps;
les pedres precioses   pel mig se partiran.
Respon la d(u)lça mare:   -No els hi vulguis tant de mal,
ara ve la corantena,   tots se'n confessaran;
compraran un(s) rosaris,   també los passaran,
i si tot això feien,   tots (i)a se salvaran.

.................... amor,
un que no hi entengui gaire,
diga-li que l'amor és un aire
que s'enflama dintre el cor.

A dintre el cor s'enflama,
a dintre el cor hi fa niu;
que per més que el foc s'apagui,
sempre hi queda aquell caliu.

Dos ocells amb una espiga
no s'hi poden sostenir;
dos joves amb una nena,
no s'hi saben avenir.

Si l'espiga és molsuda,
els ocells s'hi sostinran;
si la nena és carinyosa
tots els joves la volran.

(A) la carretera de Sarrià
n'hi ha una noia, n'hi ha una noia;
(a) la carretera de Sarrià,
n'hi ha una noia que no sé què hi fa.

Io ia li dic: -Què hi fas aquí?-.
- Esperot un jove, (es)perot un jove.
Io ia li dic: -Què hi fas aquí?-.
- Esperot un jove que ha de venir. 

Io ia li dic: -No l'esperis pas,
que ha anat a toros, que ha anat a toros.
Io ia li dic: -No l'esperis pas,
que ha anat a toros a torejar.

Io ia l'agafot amb un braçat,
i me l'emporto amb un camp de blat.

Sols té quinze anys, jove i bonica,
els seus refranys són de ser rica,
del treballar no n'hi parleu,
se'us enriuria,
(i en) el mirall la trobareu
tot lo sant dia;
i si algú l'avisa o l'aconsella,
tot cantant i rient respon ella:

La dona de tothom
va correguent pel món
sols sol riure i cantar,
(vol lluir i (b)osar
de la vida i del món),
la dona de tothom.

Con té quinze anys, viu molt ditxosa,
els seus galants l'han fet l'amosa,
D'admiradors i pretendents
en té a dotzenes,
li donen l'or que vol
i se'n consellen sa mans plenes;
i si algú l'avisa o l'aconsella,
tot cantant i rient respon ella:

La dona de tothom
va correguent pel món
sols sol riure i cantar,
vol lluir i (b)osar
de la vida i del món,
la dona de tothom.

(Con) té cinquanta anys,
(c)asi és vella,
els seus galants no en fan cas d'ella,
té cabells blancs,
molt mala vida;
(con) la (f)ent la veuen tan caiguda    
i els hi diu tota compa(r)escuda:  

La dona de tothom,
és un juguet del món,
quan (t)'és jove llueix,
quan (t)'és vella sofreix
dels desprecios del món,
la dona de tothom.