Una matinada fresca,
oiaià, quina fresca hi feia, 
vaig anar p(e)r un bosc enllà,
oiaià, quina fresca hi fa.

No en trobo(t) ca(s)a ninguna,   que jo li’n pogués tirar,
sinó una gentil pastora,   que en guardava el bestiar.
Si la trobo(c) dormideta,   no la’n goso(t) despertar;
si en cullo un ram de violes,   i al pit els hi vaig tirar.
Les violetes n’eren fresques,   la noia se’n (r)eixondà.
-Què us hi pensàv(e)u, gran jove?   Què us hi pensàv(e)u trobar?
-La teva amor, donzelleta,   si me la’n volguéss(e)u dar.
-Demaneu-ho en el meu pare,   i oi, també en el meu germà,
oi, també al senyor oncle,   senyor oncle capellà;
que si ells us (a) la’n donen,   per ben donada serà.

Sereno!
Alabado sea Dios,
las doce han dado!
Sereno!

Aquí Girona n'hi ha una nena,
molt boniqueta que està molt bé;
veiam, veiam, si es pot saber.

Si es diu Carmeta o bé Lluïseta,
deixem-s'ho córrer (per) tan se val,
que cada dia va a l'escaleta
per veure passar un municipal.

I el que en porta la cistella
ja sabeu que és un hereu;
s'estima més una nina,
que tots els ous, que tots els ous, 
que li'n dareu.

I ara us vaig a explicar un cas,
d'un que passava el dengue;
tenia neta la llengua,
però es queixava d'un braç.

El metge li va dir: -Mestre, 
no sé què en podeu tenir.
-Tinc un dengue de butxaca
que s'ha apoderat de mi.

I ara que me'n recordo,
jo en tinc un bitllet,
que si me'n treu la rifa
pagaré el que dec.

Dec el pa, el vi i el oli,
el carbó i el lloguer,
dec un vestit a (n')el sastre,
fa quinze anys que me'l va fer.

El metge se l'escoltava
i li diu, mig afligit:
-Amb el(s) dengues com aquestos,
jo també em posaré al llit.

A l'hostal de la Pera,
xiribic, xiribic, bombom,
bomba va!
A l'hostal de la Pera,
és hostal d’alotjar,
oh, iaià, oh, iaià.

Se n’hi presenten tres dames,   demanen per sopar.
Si n’hi ha bolets amb ceba,   i alguna cosa hi haurà.
La criada no n’és tonta,   pel pany de la clau los hi va espiar;
pensant-se que eren dames,   són lladres per robar.
(I)a avisa la mestressa:   -Questa nit hem de ser robats.
-Doncs ens haurem de posar amb ordre,   i a posa(m-se) a v(e)gilar.

(A la) fàbrica d'en Grobes(r)(?)
un porter n'hi han posat
que en fa la panxa molt grossa
i en tanca molt aviat.

Porta-li, porta-li, porta-li, 
porta-li, porta-li una cadira;
que s'assenti, que reposi,
que no tenqui desseguida.

-En unt é, la Pepa,   que no sigui a dalt?
-És a la riera   a rentar el davantal.
Mentres l'en rentava,   passa el seu galant:
-Què hi fas aquí, Pepa?   Què hi fas aquí tant?
-Rento les faldilles,   també el davantal,
per anar bonica   el dia de Nadal.

El castell de Figueres   i el(s) moros (i)a me l'han pres.
No me l'han pres per riquesa,   ni tampoc per els diners;
me l'han pres per una dama,   és filla del rei francès.
La dama se posa mala   i no saben quin mal és.
(I)a ne visiten el(s) metges,   els comtes i cavallers;
tabé hi va la seva mare,   com aquell que no sap res.
-Ai filla, la meva filla,   diga'm el mal que tu tens.
-Ai mare, la meva mare,   bé em penso que bé ho sabeu.
Metzines me n'heu donades   que me cremen el cor meu.
-Ai filla, la bona filla,   i el combregar portarem,
i després del combregar,   (i)a farem els testaments.
-Ai mare, la meva mare,   els testaments ja estan fets:
les set cases que tinc dintre França,   n’hi ha tres pels pobres pobrets de Déu;
les atres quatre que queden   són per Don Carlos germà meu.
-Ai filla, la meva filla,   per a mi no em deixes res?
-Ai mare, la meva mare,   uns esclops ja trobareu,
que com ne baixeu l’escala,   coll i cames us trenqueu.

Amb aquesta fresca,
el carall s'engresca;
les vores..... (?),
fem caritat nenes
que ens daran pel cul.