La nit de Pasqua ja és arribada,
tan desitjada per tots cantons;
per (a)ixò nosaltres, a(m)b alegria,
tant nit c(u)m dia cantem cançons,
per (a)ixò nosaltres, a(m)b alegria,
tant nit c(u)m dia cantem cançons.

I ara que tots som aquí,
si quelcom ens voleu dar,
hi ha allà aquell noi que s’espera,
per poder-ho arreplegar.

I com més li donareu,
més content ell estarà,
i nosaltres, les gràcies
tot cantant us podrem dar.

A nit ben quieta sempre ens agrada
fer una cantada amb sentiment;
que l'espai s'ompli tot d'harmonia
i de poesia feta al moment,
que l'espai s'ompli tot d'harmonia
i de poesia feta al moment,
moment, moment.

Per més que siguem casats
i tinguem obligacions,
sempre ens queda algun rato
per les nostres diversions.

A les noies dediquem
casi sempre els nostres cants,
i elles totes (alegroies)
surten al balcó escoltant.

Una cançoneta nova
vos la diré, vos la diré,
del pardal quan s'ajocava
sus l'oronger, sus l'oronger.

El pardal quan s'ajocava,
en feia remor, feia remor
per veure si el sentiria
la seva amor.
 
La seva amor és dins la cambra
que no hi sent res, que no hi sent res,
sols el mosso de la casa,
lo traginer, lo traginer.

De la finestra més alta
li'n va parlar, li'n va parlar:
-Les onze hores n'han sonades,
vés-te a acotxar, vés-te a acotxar.

No m'acotxo pas encara:
en vaig de camí, vaig de camí;
n'he fet una prometença
a Sant Magí.

Quan a Sant Magí va ser,
va suplicar
que pogués tornar a ses terres
per festejar, per festejar.

Tres galanes que en tenia
i eix aucellet:
Marianna, Petronilla
i Elisabet.

La cançó qui l'ha dictada?
Qui treta hi ha?
Tres fadrins de la plana
de l'E(n)pordà, de l'E(n)pordà.
I un(s) tres fadrins de la plana
de l'E(n)pordà.

A la voreta del mar,
l'Agnès se'n va a treballar,
quan l'alba apunta.
Esperant son aimador
que sembra en son tendre cor
dolça esperança.

N'hi ha cinc anys que ell va deixar
la vila d'Arenys de Mar
i a sa promesa;
la pobresa el va (espandir),
l'Amèrica ell va partir,
cercar riquesa.

-Quan aquí retornaré
amb ton amor compliré,
deia, i marxava;
-Aquí t'espera mon cor,
ella amb puríssim amor
deia, i plorava.

Esperant-lo amb fe constant
i amb anyell va treballant,
com re n'hi sobra.
-Per guanyar-ne mons fatics
haig de fer puntes pels rics
perquè sóc pobra.

A Arenys de Mar n'ha arribat
i aquest matí un p(r)otenta(n)t,
ve de L'Havana;
n'era fill d(e) un mariner
ve casat amb sa muller
i americana.

Quan sa arribada ha sabut,
l'Agnès en terra ha caigut
d'un desmai presa;
retorna en sí del desmai
plena de dol i engany
plora i gemega.

-Filla meva, viu per mi,
sa mareta li va dir;
sa mare és cega.
La filla ofega son cor
del desengany de l'amor
les penes juntes.

I plorant amb dol sens fi,
pren els boixets i el coixí
va fent les puntes.
Per guanyar-ne sos fatics
n'ha de fer puntes pels rics
perquè ella és pobra.

La muller del p(r)otenta(n)t
a casa l'Agnès ha entrat
n'hi ha poca estona.
-Per l'infant que ha de venir
lo niuet m'has de gurnir,
bona minyona.

De ta rara habilitat,
moltes proves m'han donat
ja tes companyes;
fes-ne puntes entredós
per adornar el fill hermós
de mes entranyes.

Amb honor podràs guanyar
la pobresa que en ta llar
tant se revela.
L'Agnès escoltant això,
sent una mortal fredor
que el cor li gela.

Esguaita la post del pa,
ni un sol mos no hi veu ja,
i ell dubta encara.
Veu uns ulls a la foscor,
buits de llum i plens de plor
els de sa mare.

-Mare meva, diu amb fe, 
sols per vós treballaré,
a mi el cor me sobra;
per guanyar-ne mos fatics,
n'haig de fer puntes pels rics,
perquè en sóc pobra.

Treballant de dia i nit,
va fent puntes entredós,
sempre treballa;
si li pregunteu què fa,
amb veu trista us respondran:
-Faig ma mortalla.

La grogor en va prenent peu
i en ses galtetes de neu
que envegen marbre.
n'és tarongina d'amor,
que quan groguegi la flor,
et caurà de l'arbre.

Treballant de dia i nit,
n'ha deixat el niu gurnit
per la senyora.
Fent-ne puntes entredós
la feina ja ha acabat
la cosidora.

A bateig van repicant,
i els veïns per veure'l van
tots a la porta;
el toc de morts els sorprèn,
pel veïnat van dient:
-L'Agnès és morta!

Pobra màrtir de l'amor,
des del cel, Nostro Senyor
les portes li obre;
no en tindrà més a patir,
no en farà puntes pels rics,
no en serà més pobra.

Fadrinets de la muntanya,   si no ho feu ja ho faré jo,
de posar la mà a la ploma   per dictar-ne una cançó.
D'un fadrí i una fadrina,   tots són d'un mateix temps,
ell la'n trobà tota sola   el matí de Sant Mateu.
Ell la'n trobà que plorava i derramava   llàgrimes de sentiment:
-Què en plores, cara bonica,   que en plores tan amargament?
-Ai, del pare i de la mare,   que no volen que ens casem.
-No en ploris, cara bonica,   que aviat nos casarem.
Anirem a Barcelona,   on ningú no hi coneixem;
tu en faràs de minyona,   jo en seré mosso de peu.
Dels diners de la soldada   gran botiga en pararem
de pinyons i d’avellanes,   també d'arròs i fideus.
Dels diners de les ganàncies   una casa en comprarem;
una casa amb set finestres,   de balcons ja n'hi farem.
En farem una balconada   i a la cara el sol ixent,
per prendre la soleiada   tots los dies de l'hivern.

Ai adéu, cara bonica,
quin color de rosa tens,
la que en té color de rosa
no li manquen pretendents.

Dintre el mur de casa nostra
una pomereta hi ha
que la'(n) rego cada dia
pel bon fruit que en donarà.

I el primer cistell de pomes
a un pobret el vull donar,
el segon cistell de pomes
cap a casa per b(er)nar.
Beneïda la pomera
pel bon fruit que en donarà.

No ploris, reiet,
fillet de la mare,
mentres el teu pare
te'n fa un bressolet.

Te'l fa de marfil
i fusta olorosa,
per perles t'hi posa
floretes d'abril,
per perles t'hi posa
floretes d'abril.

Noia no t'hi casis,
no t'hi casis no.
Noia no t'hi casis,
noia no t'hi casis.
Noia no t'hi casis
amb cap teixidor.

Que el dilluns fan festa
i el dimarts també
tota la setmana,
tota la setmana,
tota la setmana
no toquen teler.

El dissabte al vespre:
- Dona, dem sopar.
- Do'm la setmanada,
do'm la setmanada,
do'm la setmanada
i aniré a comprar.

-En unt és, la Pepa,
que hi estigui tant?
És a la ribera
a rentar el davantal,
és a la ribera
a rentar el davantal.

Mentres el rentava,   passa el seu galant:
-Què hi fas aquí, Pepa?   Què hi fas aquí tant?
-Rento les fandilles,   també el davantal,
per anar bonica   la nit de Nadal.

I en una sala de ball,
ai, tu ets la més airosa,
la més rica rosa
que en aquest lloc no té rival.

Alça, nineta,
que la música ens convida,
no hi ha m(e)llor vida
que els angelets del cel.

I els fadrinets s'engresquen
al veure tan ric tresor;
veure c(u)m repica, pica,
veure c(u)m repica, pica.

I els fadrinets s'engresquen
al veure tan ric tresor;
veure c(u)m repica, pica,
punteta i taló.

Veure c(u)m repica, pica,
punteta i taló.
Tu n'ets la prenda estimada,
resalero del meu cor.

Que viva la mas(s)urca,
que viva l’amor,
i al final del ball t'espero,
i al final del ball t'espero.

Que viva la mas(s)urca,
que viva l’amor,
i al final del ball t'espero,
resalero del meu cor.

De Sant Climent hasta Espolla
bona carretera hi ha,
bona carretera hi ha.

Abans s'hi anava amb carro
i amb cotxe ara s'hi va,
i amb cotxe ara s'hi va.

I qui vulga disfrutar-ne
d'aquest viatge tan bo,
digui a l'Abaliu que els porti
amb els sarrions de carbó,
i amb els sarrions de carbó.