Lletra:

A la voreta del mar,
l'Agnès se'n va a treballar,
quan l'alba apunta.
Esperant son aimador
que sembra en son tendre cor
dolça esperança.

N'hi ha cinc anys que ell va deixar
la vila d'Arenys de Mar
i a sa promesa;
la pobresa el va (espandir),
l'Amèrica ell va partir,
cercar riquesa.

-Quan aquí retornaré
amb ton amor compliré,
deia, i marxava;
-Aquí t'espera mon cor,
ella amb puríssim amor
deia, i plorava.

Esperant-lo amb fe constant
i amb anyell va treballant,
com re n'hi sobra.
-Per guanyar-ne mons fatics
haig de fer puntes pels rics
perquè sóc pobra.

A Arenys de Mar n'ha arribat
i aquest matí un p(r)otenta(n)t,
ve de L'Havana;
n'era fill d(e) un mariner
ve casat amb sa muller
i americana.

Quan sa arribada ha sabut,
l'Agnès en terra ha caigut
d'un desmai presa;
retorna en sí del desmai
plena de dol i engany
plora i gemega.

-Filla meva, viu per mi,
sa mareta li va dir;
sa mare és cega.
La filla ofega son cor
del desengany de l'amor
les penes juntes.

I plorant amb dol sens fi,
pren els boixets i el coixí
va fent les puntes.
Per guanyar-ne sos fatics
n'ha de fer puntes pels rics
perquè ella és pobra.

La muller del p(r)otenta(n)t
a casa l'Agnès ha entrat
n'hi ha poca estona.
-Per l'infant que ha de venir
lo niuet m'has de gurnir,
bona minyona.

De ta rara habilitat,
moltes proves m'han donat
ja tes companyes;
fes-ne puntes entredós
per adornar el fill hermós
de mes entranyes.

Amb honor podràs guanyar
la pobresa que en ta llar
tant se revela.
L'Agnès escoltant això,
sent una mortal fredor
que el cor li gela.

Esguaita la post del pa,
ni un sol mos no hi veu ja,
i ell dubta encara.
Veu uns ulls a la foscor,
buits de llum i plens de plor
els de sa mare.

-Mare meva, diu amb fe, 
sols per vós treballaré,
a mi el cor me sobra;
per guanyar-ne mos fatics,
n'haig de fer puntes pels rics,
perquè en sóc pobra.

Treballant de dia i nit,
va fent puntes entredós,
sempre treballa;
si li pregunteu què fa,
amb veu trista us respondran:
-Faig ma mortalla.

La grogor en va prenent peu
i en ses galtetes de neu
que envegen marbre.
n'és tarongina d'amor,
que quan groguegi la flor,
et caurà de l'arbre.

Treballant de dia i nit,
n'ha deixat el niu gurnit
per la senyora.
Fent-ne puntes entredós
la feina ja ha acabat
la cosidora.

A bateig van repicant,
i els veïns per veure'l van
tots a la porta;
el toc de morts els sorprèn,
pel veïnat van dient:
-L'Agnès és morta!

Pobra màrtir de l'amor,
des del cel, Nostro Senyor
les portes li obre;
no en tindrà més a patir,
no en farà puntes pels rics,
no en serà més pobra.