A la voreta del mar, l'Agnès se'n va a treballar, quan l'alba apunta. Esperant son aimador que sembra en son tendre cor dolça esperança.
N'hi ha cinc anys que ell va deixar la vila d'Arenys de Mar i a sa promesa; la pobresa el va (espandir), l'Amèrica ell va partir, cercar riquesa.
-Quan aquí retornaré amb ton amor compliré, deia, i marxava; -Aquí t'espera mon cor, ella amb puríssim amor deia, i plorava.
Esperant-lo amb fe constant i amb anyell va treballant, com re n'hi sobra. -Per guanyar-ne mons fatics haig de fer puntes pels rics perquè sóc pobra.
A Arenys de Mar n'ha arribat i aquest matí un p(r)otenta(n)t, ve de L'Havana; n'era fill d(e) un mariner ve casat amb sa muller i americana.
Quan sa arribada ha sabut, l'Agnès en terra ha caigut d'un desmai presa; retorna en sí del desmai plena de dol i engany plora i gemega.
-Filla meva, viu per mi, sa mareta li va dir; sa mare és cega. La filla ofega son cor del desengany de l'amor les penes juntes.
I plorant amb dol sens fi, pren els boixets i el coixí va fent les puntes. Per guanyar-ne sos fatics n'ha de fer puntes pels rics perquè ella és pobra.
La muller del p(r)otenta(n)t a casa l'Agnès ha entrat n'hi ha poca estona. -Per l'infant que ha de venir lo niuet m'has de gurnir, bona minyona.
De ta rara habilitat, moltes proves m'han donat ja tes companyes; fes-ne puntes entredós per adornar el fill hermós de mes entranyes.
Amb honor podràs guanyar la pobresa que en ta llar tant se revela. L'Agnès escoltant això, sent una mortal fredor que el cor li gela.
Esguaita la post del pa, ni un sol mos no hi veu ja, i ell dubta encara. Veu uns ulls a la foscor, buits de llum i plens de plor els de sa mare.
-Mare meva, diu amb fe, sols per vós treballaré, a mi el cor me sobra; per guanyar-ne mos fatics, n'haig de fer puntes pels rics, perquè en sóc pobra.
Treballant de dia i nit, va fent puntes entredós, sempre treballa; si li pregunteu què fa, amb veu trista us respondran: -Faig ma mortalla.
La grogor en va prenent peu i en ses galtetes de neu que envegen marbre. n'és tarongina d'amor, que quan groguegi la flor, et caurà de l'arbre.
Treballant de dia i nit, n'ha deixat el niu gurnit per la senyora. Fent-ne puntes entredós la feina ja ha acabat la cosidora.
A bateig van repicant, i els veïns per veure'l van tots a la porta; el toc de morts els sorprèn, pel veïnat van dient: -L'Agnès és morta!
Pobra màrtir de l'amor, des del cel, Nostro Senyor les portes li obre; no en tindrà més a patir, no en farà puntes pels rics, no en serà més pobra.
Observacions:
És un poema del sabadellenc Manuel Ribot i Serra (1859-1925) que va dedicar al seu amic d'Arenys de Mar, Mariano Castells. Aquest poema (aquí trobareu l'original amb totes les estrofes) va guanyar el premi "Flor Natural" dels primers jocs florals d'Arenys de Mar, el 1885. Sembla que la música podria ser de la compositora Lluïsa Casagemas, tot i que la Carmen Puig la canta amb la melodia d'Els contrabandistes.
Els versos de "La puntaire" van impressionar tant, que de la cançó se'n va fer una novel·la (1926), una obra de teatre (1927) i una pel·lícula (1928).
Aquesta cançó no té res a veure amb la sardana "La puntaire", escrita per Joan Viladomat també a finals dels anys 20 del s. XX.
En Cinto Solanellas va ser pastor, un bon coneixedor del territori i un gran interessat pel patrimoni arquitectònic i les dites i cançons populars. D'ell en surten algunes de les cançons que van populartizar a finals dels 60 el Grup de Folk, de la mà de Pau Riba i Jordi Pujol. Tot i que va néixer a Berga, va viure a Peguera, Puigcerdà, Balsareny, a Mas Saiols (Serra de Finestres), Sant Pere de Rodes (d'on també en va ser el guarda durant 13 anys) i finalment a Vilajuïga. Aquesta gravació està feta durant o just després de l'etapa a la Serra de Finestres i abans d'anar cap a Sant Pere de Rodes. És al Mas Roure del senyor Ferrussola, que tenia arrendat.
Gravació feta el 5 de juny de l'any 1971 per Anton Prat i Daranas (1920-1995), de Banyoles. Enregistrament cedit per la seva família a Joan Vila i Cruells. La fotografia i la informació sobre en Cinto Solanellas està extreta del l'entrevista publicada a la Revista de Girona l'octubre del 1993.