A la nit de Sant Joan,
a la nit de Sant Joan,
n’és una nit molt alegra,
n’és una nit molt alegra.

I el(s) meus amics van dient:   -Joan, per què no t'alegres?
-Com m'alegraria jo;   m’han casada l'amor meva,
l'han casada lluny d’aquí   perquè els meus ulls no la vegin.
L'han casada a Sant Martí,   que per mi n'és un desterro.
I el dia que es va casar,   pel meu carrer passava ella;
ella em mirava a mi,   i jo mirava amb ella,
jo en plorava de tristor,   i d'alegria en plorava ella.
Sort m'aconsola a mi,   que jo en tinc un record d’ella:
i en tinc un mocador blau,   brodat en seda vermella,
que al mig (a) hi ha un campanar,   i al cim n'hi ha una bandera,
voltada de pensaments,   dels que tenen les donzelles,
que el dematí el tenen blanc,   i a la tarda el tenen negre.

A la vila de Tonja,
tet, turet, turet, turà,
a la vila de Tonja
de noies no n'hi ha.

I en una que n'hi havia,   la guerra se'n va anar.
-Ai mare, aneu a missa,   que jo faré el dinar.
Quan va tornar de missa,   ja no li va trobar.
Ja en pregunta a les veïnes   si l'han vista passar:
-N’hem vista passar una,   davant d'un capità.
Son pare agafa el burro   i a Lleida se'n va anar.
Quan va arribar a Lleida,   pregunta al capità:
-Capità, i el bon home,   la filla m'heu de dar.
-Au, baixa, Marieta,   que el teu pare et ve a buscar.
-Dieu-li en el meu pare   que no hi vu(i) pas anar,
que vu(i) anar a la guerra   a aprendre de tirar.

Ara que la mare és fora, 
ara sí que em vindrà bé
per escriure una carteta 
i al meu estimat Joanet.

I escolta, Joanet, 
una cosa te'n vull dir:
que a la noia que tu et casis,
que l'estimis més que a mi.

Si en tens mai criatures,
posa-li a alguna el meu nom;
que quan cridaràs a(mb) ella
recordis del meu amor.

Ara, tristeta de mi,
me'n vaig ben desconsolada:
me'n beuré un vas de "vereno"
per cremar-me les entranyes.

Quan sentis tocar a morts, 
baixa a baix el meu carrer,
que hi trobaràs els meus pares
i mes germanes també.

Totes elles (a)niran negres,
passaran pel teu davant
i per mica que m'estimis
tindràs una pena gran.

Quan me vagin a enterrar,
mira bé on me posaran;
perquè em puguis venir a veure
la diada de Tots Sants.

-Dé(u) vos guard, Isabel,   voleu ser robada?
-Robada vull ser,   si el lladre m'agrada.
-Lladre com sóc jo,   mireu si us agrada.
-I avui vindrà bé,   que no hi han mon(s) pares.
-Són anats a Tremp   a casar ma germana,
i en a mi també   parlen de casar-me
amb un vell vellot   no el vu(i) ni m’agrada;
en té el cap pelat,   la barba corcada,
i una dent que té   encara manllevada.
I un xiquet avall   en troba a en són pare:
-Què hi porteu aquí,   tan (abrigoiada)?
Que en té por del sol   o de la rosada?
-No en té por del sol,   no ha sortit encara.
I un xiquet avall   en troba a en sa mare:
-I on vas Isabel,   i on vas, desditxada?
Baixa del cavall   i entorna't a casa.
Ja en respon un d’ells:   -Ben en serà guardada,
de vi no en beurà,   però en beurà bona aigua.
De casa a la font   n'hi ha una jornada,
de la font allà   se n'hi con(p)ten una altra.
Quan ja feia un any,   son germà hi passava:
-Déu vos guard, Isabel,   en sou(s) enyorada.
-M’hi (ha)gués ben pensat,   no hi seria encara.

Tres passos n'he fet en terra, 
no sé el rei si en dirà res;
de tantes filles que té 
si me'n volgués donar una.

-Ni la una ni (a) l'altra, 
jo no les tinc per donar.

Me'n torno mal descontenta 
cap al palacio del rei.

-Torni, torni, (esqüela),
la més maca li'n daré;
la més maca i la més linda, 
la poncella del roser.

Per ara me'n prenc aquesta 
per esposa i per muller.

-Li'n desitjo i li'n demano 
que me la governi bé.

I en serà ben governada, 
i en cadira d'or sentada,
dormirà en braços del rei 
i adiós perla i clavell.

Sóc pastoreta de San(t) Hilari,
guardo les cabres de tot el barri.
Per les muntanyes i les riberes
tots els pastors em criden enrera.

Pastoreta, pastoreta,
amb eixa faldilla blava (?)
apareixes més formosa
que el sol de la matinada.

Per Nadal,
posarem el porc en sal,
el fetget a la paiella
la mocada al gavadal.
Farem rostes i tastets,
llangonisses i fuets,
el llomillo, la padrina
farà una olla de tupina.
I el qui en sigui més panarra
li'n darem pa i botifarra.
Oidà, oidà,
qui no cregui no n'haurà.

Quan jo n'era petitet,   petitet, un jove tendre,
em vaig infundar l'amor   amb una hermosa donzella.
I a l'edat dels catorze anys   el Rei feu declarar guerra;
trist de mi, com ho faré?   Tinc que deixar la promesa.
I un amic sempre m'ho diu,   i un amic sempre m'ho deia:
-Quan tu a la guerra seràs,   se't casarà la promesa.
-I a mi no em diguis això,   qu(e) un disgust sempre s'hi acerca,
i això és com un pagès   que en sembri la mala terra;
que en sembri el més bon blat,   que en culli sinó nielles.
Quan ja feia los set anys,   el Rei feu plegar la guerra.
-Que se'n vagi cadascú,   cadascú la seva terra.
Jo també me n'aniré   i a casa de ma promesa.
Ja li'n dono el Dé(u) vos guard:   -Viuda, casad(a) o promesa?
-Sóc promesa amb un soldat,   set anys fa que és a la guerra.
-No és a la guerra no,   que està aquí a la presència.
-Jo per vós, gran jovenet,   he fet moltes prometences.
He promès resar el rosari,   set grans i catorze denes,
he promès anar descalça   amb una santa molt bella.

Què li darem en el noi de la mare?
Què li darem que li sàpiga bo?
Panses i figues i nous i olives,
mel i mató que li sab(a)rà bo.

Què li daràs tu, divina pastora?
Què li daràs a aquest noi tan petit?
Jo li'n donaré un xai i un(a) o(u)ella,
un xai i una o(u)ella i un cabrit petit.
 

El pa que no era bo   deien que era massa negre;
lo donaven als cavalls   sols per assolar la terra.

Bon(s) co(t) de fauç,
bon(s) co(t) de fauç,
defensors de la terra!
Bon(s) co(t) de fauç!