I el(s) gats d'en Codina
si en són tan (gorruts),
més no ho poden ser,
que n'han fetes tantes,
més que un serraller.

Un dia de broma
que n'hi havien tres
que llepaven l'olla.

Cu(o)m que era calent,
l'anaven voltant
i un es deia a l'altre:
-Ens hi atraparan.

I els hi van atrapar,
i amb una gran pressa
que els van esquivar.

I el blanc i el negre
deien al virat:
-En a mi me sembla 
que en sóc sortit fart.

I el virat respon:
-Jo no pas ben bé,
ara rumiava
quina en po(d)ríem fer.

-I en el replà de l'escala
ens hi haurem d'amagar;
quan elles vindran
ja haurem de ser allà.

-Com que és una cosa
que és de tan poc os,
v(e)gilar les dones
quan van al rebost.

-L'(a)ndemà al matí
quan vin(d)ran a obrir,
farem quatre salts,
rebots a fugir.

Les dones diran:
-Dimon(x)is de gats,
això és que ahir vespre
els hi havíem tancat(s).

-La culpa d'això
la té la criada
que parlant del(s) gats
viu molt descuidada.

-No tapa les olles
ni tanca els fogons,
i quan va al rebost
hi tanca els gatons.

De dictar cançons
no hi poseu (a)ficions,
el qui l'ha dictada
prou(se) lo ho diré:
l'Hereu Sa Riera,
fill de Sant Martí.

Quan jo n'era petitet,   festejava i presumia,
i ara que m'he fet grandet   m'he posat la mala vida.
He robat un traginer   que venia d'una fira;
n'he robat un capellà   que venia de dir missa.
No n'he tingut prou d’això   que he robat una nineta;
l'he robat amb falsedat   dient que m'hi casaria.
Meus pares me n'han deixat   i fortunes i riqueses,
més jo m'ho he malgastat   en jocs i vil(an)eses.

I adéu clavell morenet
i adéu estrella del dia.
I adéu clavell morenet
i adéu estrella del dia.

Don Josep se'n va al cafè,   i en el cafè de les dames.
Se n'hi ha jugat los diners   i el rellotge que portava;
no n'ha tingut prou d’això,   s'hi ha jugat l'americana.
Quan se'n veié avergonyit,   se'n va a casa de se(u) mare.
La seu mare, al sentir això:   -Fill meu, vés a confessar-te.
Quan la se(u) mare el veié,   sols amb la camis(a) i calces,
alça els ulls i li digué:   -(Ai)xís te'n partís lo diable.
I al punt de la mitjanit,   dimonis truquen la porta:
-Obri la porta, senyora,   venim a buscar el jugaire.
traieu-li aquestes cadenes   que en porta en el coll rotllades.
-Li'n posarem unes altres   que en seran molt més pesades.
La seu mare al sentir això:   -Fill meu, vés a confessar-te.
I al punt de la mitjanit,   Don Josep se'n confessava;
passat de la mitjanit,   Don Josep ja ne finava.
Sempre més recordaré   i amb la mar(e) de Déu del Carme,
que jo al pit la portaré   per relíquia venerada.

I en el hostal de la Llàntia,   carretera de Madrid,
si n'hi ha anat un pobret   per recollir-se a la nit.
La mestressa de la casa   no l'ha volgut recollir:
-Que passi a fora lo pobre,    aquí només volem rics.
Si se n'ha anat a recollir-se    i allí a la soca d'un pi;
mentres que la nit passava,    grans ruidos va sentir.
Si n'hi han passat tres arrieros    que venien de Madrid:
-Què hi feu aquí, lo bon pobre,   què hi feu aquí aquesta nit?
-I en el hostal de la Llàntia   no m'han volgut recollir;
la malvada de la mestressa   no m'ha volgut recollir.
Si el gafen i el posen   a la carreta del mig;
se n'anaren a sopar   i en aquell hostal tan ric.
-Què hi haurà per sopar, mestressa?   Què hi haurà per sopar nit?
-Pel pobre n'hi haurà arengades,   per vosaltres bon rostit.
Si el gafen i el posen   a la tauleta del mig;
quan la mestressa veu tal cosa,   de ràbia se'n va nar al llit.
Mentres que quan en sopaven,   cada un treu s'acudit:
-Quest any serà any de vianda,   que els pobres es farem rics.
-Com ho sabeu, lo bon pobre?   Si e(l)cara el(s) blats ne són xics.
-Si és tan vritat lo què us dic,   com la mestressa és morta al llit.
Si n'hi ha tres malvades fieres   que l'han oberta del pit
i del cervell de la mestressa   i un gat negre l'ha partit.
Feu caritat en els pobres   i als pobres de Jesucrist;
i adéu, hostal de la llàntia,   sempre més seràs penedit.

I allà a la raia de França,
si n'hi ha una presó;
si n'hi ha vint-i-vuit presos,
la vida mia,
que canten la cançó,
la vida amor.

La reina s'ho escoltava,   des del seu finestró;
-Canteu, canteu, los presos,   canteu-ne la cançó.
-Com cantarem, senyora?   Mos han de penjar a tots;
demà serà un sant dissabte,   mos han de penjar a tots.
-Ja ho diré en el meu pare,   que us deixi anar a tots.
Ai pare, lo meu pare,   i un do voldria jo.
-Ai filla, Margarita,   quin do voldries tu?
-Ai, pare lo meu pare,   la vida del meu aimador.
-Ai filla, Margarita,   i això no ho hauràs tu.
-Ai, pare lo meu pare,   pengeu-m'hi en a mi i tot,
i en cada cap de forca,   poseu-hi un ram de flors.
Ai pare, lo meu pare,   la vida del meu aimador.
-Ai filla, Margarita,   quin és el teu aimador?
-Ai pare, lo meu pare,   n'és el mé ros de tots.
-Ai filla, Margarita,   i aquell serà el primer de tots.
-Ai pare, lo meu pare,   pengeu-m'hi en a mi i tot,
i en cada cap de forca,   poseu-hi un ram de flors.
Mentre el seu pare dormia,   les claus del butxacó.
Quan passeu pel meu poble,   canteu-ne la cançó;
la filla Margarita,   ha mort pel seu aimador.

Tant me'n truquen, m'empenyen la porta,   tant me'n truquen no em deixa dormir;
si fora lo don Francisco,   pronte baixaria a obrir.
-Si sou altre caballero,   deixeu-me calçar i vestir.
-Senyora, soy don Francisco,   i al que vostè sol servir.
Una mà en gafa la llave,   l'altra mà en gafa el cantí (?);
i en se(nt) a mitja escala,   i el cantí (?) se'ls va apagar.
-Valga'm el gloriós Sant Gil!   -No s'espanti no, senyora.
I als racons d'aquesta casa,   ja els (a) solia seguir.
Ja el gafa mano per mano,   l'acompanya al seu jardí,
ja l'assenten cadira d'or   i tres coixins de se(n)tí.
Hores hi passaren, hores,   don Francisco res no dir.
-Doncs què li passa, don Francisco,   que no en digui res de nit?
Si és que està cansat del camí   o si és que no es trobi bé...
-No estic cansat del camí;   lo que jo estic contemplant
de qui són aquests tres fills.
-De vostè, lo don Francisco,   el mitjà i el més petit,
i el més grandet de tots   és del traïdor del marit,
qu(e) una bala de cinquanta   bé el podria mig partir.
-No ho digui tan alt, senyora,   que ell ho podria sentir.
-Ai trista de mi, més trista,   he parlat per jo morir.
Meu marit, abans no em matis,   tres paraules deixa'm dir:
dones solteres i casades,   preneu e(s)periència de mi;
quan tingueu el marit fora,   no baixeu mai soles a obrir,
que us pensareu que és el maco,   serà el traïdor del marit.

La nit de Nadal
és nit d'alegria,
el fill de Maria
és nat al portal;
perquè tingui son,
aquesta nit santa,
sa mare li canta 
non, non, la non, non.

Dorm-et fill diví
de galta de rosa, 
poncella desclosa
i abans del matí.
Fes nones, reiet,
que et vetlla la mare
i adorm-et que el pare
ja et fa el bersolet.
I el fa de marfil,
de fusta amorosa,
també a dintre hi posa
poncelles d'abril.

La nit de Nadal
és nit d'alegria,
el fill de Maria
és nat al portal;
perquè tingui son,
aquesta nit santa,
sa mare li canta
non, non, la non, non.

Muntanyes del Canigó
fresques són i regalades,
encar més ara l’istiu,
que les aigües són gelades,
que les aigues són gelades.

Tres mesos m'hi som estat   sens veure persona humana,
més un petit rossinyolet   que a la vora el niu cantava.
-Rossinyol, rossinyolet,   tu que en fas llargues volades,
m'aniràs a vora el mar   i a portar-ne una ambaixada.
Diràs en els meus parents   que el meu pare m'hi ha casada;
m'ha casat amb un ve(i), (veiós),   que jo no el vu(i) ni m’agrada.
Tres mesos que en som(s) casats   i no li he vist mai la cara,
més un dia de descuit   i allà al replà de l’escala.
Ja se'n tira escala avall,   tres costelles s'hi ha trencades,
tres costelles no n'és res;   fos la nou del coll, encara.

No hi ha lliri sense flor,
ni rosa sense poncella,
nineta sense galant,
ni barcos sense bandera.