-En primer lloc, com que això es començava de cantar pe la diada del Ram, us cantarem els goits del Ram:-

(I)a ve un sant diumenge,
un sant diumenge del Ram,
i en pararem les taules
de palmes i de Rams,
Jesús Maria,
de palmes i de Rams.

De llor i olivera,   i un ciri molt galant.
i aquí dalt del Paradís   si n'hi ha un banc molt gran;
l'un cap hi seu Sant Pere,   i a l'altre Sant Joan.
I al mig dels dos deixebles   Jesús hi està plorant.
(I)a en diu l'apòstol Pere:   -Per què ploreu Vós tant?
-Bé en tinc que plorar, Pere;   bé en tinc que plorar tant,
són tres de companyia,   la mort me'n van buscant;
l'un és el malvat Judes,   l'altre és el Barrabàs,
l'altre és el barataire,   sempre està baratant;
barata a Déu lo pare,   trenta diners d’arjan.
Tota la nit se'l juguen,   la nit del Dijous Sant;
Divendres, les nou hores,   en creu lo van clavant;
mentres en creu lo clavaren,   beure va demanar.
Donant sutge i vinagre   i un fel molt amargant.
Mentres Jesús bevia,   la terra tremolant:
-Els enviaré un càstig,   que se'n recordaran.
Li diu la dolça mare:   -Fill, no els vulguis tant mal,
(i)a en ve la quarantena,   que tots confessaran;
(i)a en ve Pasqua florida,   que tots combregaran,
compraran uns rosaris,   sovint los passaran.
-Si això feien, Vós mare,   si això feien, Vós tant,
molts més se'n salvarien   que no se'n salvaran.
Dolors patireu, Verge,   dolors patireu gran(s),
de veure los martiris   de vostre cor infant.

       -Primer us cantarem l'arribada perquè, quan arribàvem a la casa, primer es (ha)via de cantar l'arribada. És una cosa molt curta perquè allò com que no anava amb la paga, no...-

Fins aquí n'hem arribat,
fins aquí n'hem arribat,
caminant amb molta pena,
caminant amb molta pena.

No en venim per res de mal,
no en venim per res de mal,
sinó per dau-se alegria,
sinó per dau-se alegria.

Tu company que en vas davant,
tu company que en vas davant,
venta tres pics a la porta,
venta tres pics a la porta.

Quins cantarem?!

Una nit havent sopat,
jo al teatre me n'anava;
una nit que no plovia
ni de núvols no se'n veien.
Prò amb aquells llampecs que feien
senyalava que pl(a)uria.

Vet aquí que davant meu
si n'hi anava una nineta,
ella n'era modisteta
se li veia el posat seu.

Amb un paquet a la mà,
lleugereta com van totes,
comencen a caure gotes
i ella apreta un xic el pas.

Com que en queia tanta aigua
i me'n dava tanta pena,
me li costo i li dic: -Nena,
posis a sota el paraigua!

Que aquest paraigua és meu,
pot posar-s'hi sense por,
que no puc permetre jo
que es mulli la boniqueta,
que no puc permetre jo
que es mulli la bonicó.

Quan (i)a en som amb una ronda,
se m'atura amb una fonda.
Jo li'n dic: -Aquí s'està?
I ella em diu: -Perdó monsieur,
no comprenc pas!

Com que no la vaig entendre,
vaig esperar una miqueta,
que fos cas que no em (ha)gués dit
que l'esperés una estona.

La nineta se'm va fondre
i com que queia tanta aigua,
vaig tenir de tocar el dos
cansat d'aguantar el paraigua.

Marieta cistellera,
tu que en saps de fer cistells,
me'n faràs una panera 
per anar a collir clavells.

Els clavells de quatre en quatre,
les roses de tres en tres,
que els (a) guardo per Sant Domingo
que és el sant del meu promès.

Una noia alta i prima
baixada de l'Andorràs (?)
n'ha vingut a Barcelona
i a servir ella se'n va.

Com que en el moment no troba
la seva col·locació
se n'ha anat en el dipòsit
al carrer de l'Aragó.

Com que n'és tan balladora,
però n'és d'allò millor,
ballaria nit i dia
a la punta d'un punxó.

Balla vals, polca i masurca,
a l'istil barceloní
i el xotis a la fontotxa (?)
també el sap escarnir.

En vol ballar americanes
diu que hi té un gust especial
que tot ballant engresca els joves
i me'ls posa al punt de dalt, sí.

I mentre ell s'atipava
de musclos dels de grapat,
ella també s'atipava
de sardina i de verat.

Però tot això de la sardina
li va dar un mal resultat,
que li va quedar una panxa
com un timbal destrempat.

I allavors la pobra noia,
amb aquell gran compromís,
amb la maleta ben plena
se'n va haver d'anar a París, sí!

       -És que hi ha trossos que (i)a no me'n recordo gaire...-

Quan refila el cornetí
ja en remou tot l'envelat,
doncs ja se sap què et vol dir:
que el ball de ram(s) ja ha arribat.

No em facis pas el distret
com acostuma a fer algú,
content em gasto el duret
i compraré el ram per tu.

Guarda el ram que t'he donat
com si en fos el més flairós
i ell et dirà que hem estat
avui molt juntets tots dos.

Ai, Maria! Ai, Maria,
que ets formosa!
Ai, Maria,
tens les galtes de setí!

Ai, Maria,
que ditxós que jo en seria!
Ai, Maria! Ai, Maria,
si ballessis sempre amb mi.
Ai, Maria! Ai, Maria,
si ballessis sempre amb mi! 

Guarda el ram que t'he donat (...)

El carro del vi
fa fàstic de sentir,
sí, de sentir,
sí, de sentir.

No hi ha cap baix
que valgui re,
ni cap segon
que pugui anar,
només s'hi senten
alguns primers
que no en saben
afinar res.

El carro del vi
fa fàstic de sentir,
sí, de sentir,
sí, de sentir.

Ay, sí, sí, sí,
un dia te vi, sí, sí,
que estabas bailando en el salón;
mis o(c)os te estaban mirando
y te c(ua)ntemplaban c(ua)n pasión,
si c(ua)n pasión.

Ay, sí, sí, sí
un dia te vi, sí, sí,
que estabas bailando en el salón;
mis o(c)os te estaban mirando
y te c(ua)ntemplaban c(ua)n pasión,
sí, c(ua)n pasión.

La niña que a mí me quiera,
zum-zum, zum-zum,
la niña que a mí me quiera,
zum-zum, zum-zum,
ha de ser c(ua)n c(ua)ndisión,
ha de ser c(ua)n c(ua)ndisión,
que en haciéndole yo la seña,
tfff-tfff, tfff-tfff,
que en haciéndole yo la seña,
zum-zum, zum-zum,
ha de salir al balcón
para decirme ya voy. 

Ba(c)o el (c)ardín,
ba(c)o el (c)ardín,
ba(c)o el (c)ardín,
Niña, niña,
ba(c)o el (c)ardín!

Ballem de molt bona gana
aquesta americana;
noies obreres, oïu, oïu,
les més pintades i salameres:
volem tocar-vos el voraviu.

Veureu minyones treballadores
que de jornal guanyen sis rals;
polvos i pintes i porqueries
ja en necessiten un dineral.

Cotilla a la parissien 
i mitges a la escocesa
un pentinat ben flamenc
i sabates a l'inglesa.

I això dóna per resultat,
que un jove abans no es casi
li'n surtin dos bonys al cap!

El rei ha tingut un infantó   que l'ha hagut de donar a dida;
l'infantó no en vol callar   ni en bressol ni en cadira.
Només a la vora del foc,   a la falda de la dida;
la dida ja fa un gran foc   de llenya seca d'alzina.
I amb la resplandor del foc,   la dida queda adormida
i quan es va despertar   trobà l'infant cendra viva.
La dida ja fa un gran crit:   -Valga'm Déu, Verge Maria!
Les veïnes ho han sentit:   -Ai, i què t'ha passat, dida?
-S'ha cremat un llençolet,   dels millors que el rei tenia.
-Dida, aquí teniu diners,   aneu-(vo)s-en per les botigues.
-Si a les botigues no n'hi ha,   neu a les argenteries.
Mentre estaven dient això,   el rei i la reina arriben.
-Dida, en un teniu el noi,   que jo veure'l el voldria.
-El noi és en el bressol,   que si no dorm, dormiria.
-Dida, aneu-me'l a buscar,   que jo veure'l el voldria.
-El noi és en el bressol,   que si no dorm, dormiria.

       -I així s'acaba...-