Lletra:

Una nit havent sopat,
jo al teatre me n'anava;
una nit que no plovia
ni de núvols no se'n veien.
Prò amb aquells llampecs que feien
senyalava que pl(a)uria.

Vet aquí que davant meu
si n'hi anava una nineta,
ella n'era modisteta
se li veia el posat seu.

Amb un paquet a la mà,
lleugereta com van totes,
comencen a caure gotes
i ella apreta un xic el pas.

Com que en queia tanta aigua
i me'n dava tanta pena,
me li costo i li dic: -Nena,
posis a sota el paraigua!

Que aquest paraigua és meu,
pot posar-s'hi sense por,
que no puc permetre jo
que es mulli la boniqueta,
que no puc permetre jo
que es mulli la bonicó.

Quan (i)a en som amb una ronda,
se m'atura amb una fonda.
Jo li'n dic: -Aquí s'està?
I ella em diu: -Perdó monsieur,
no comprenc pas!

Com que no la vaig entendre,
vaig esperar una miqueta,
que fos cas que no em (ha)gués dit
que l'esperés una estona.

La nineta se'm va fondre
i com que queia tanta aigua,
vaig tenir de tocar el dos
cansat d'aguantar el paraigua.