Quan Colom va venir a Espanya
a projectar el seu talent,
demanant-li als monarques
auxili en aquell moment,
veient que la seva pàtria
ja no hi havia talent,
va determinar anar a França
per veure si hauria qui l'escoltaria,
va determinar anar a França
i va ser burlat tabé per quella gent.

Anem corrents cap a la mar
encara que hi hagi burros,
anem corrent cap a la mar,
animo i valor,
animo i valor.

Com havia de sofrir,
en veure tanta ignorància,
i amb aquella fe i constància
que emprengué lo seu camí.
I Espanya, al veure el talent
d'un home que no ho semblava,
li va dar el que demanava
per lograr el seu intent, sí!

Al marxar Colom d'Espanya, 
ell i la tripulació,
en trobar-se en altes aigües
li feren agafar por.
I amb aquella gent roïna
no s'hi podia aguantar
però amb ell amb molta calma
els apaciguava i els entretenia,
però amb ell amb molta calma,
els apaciguava d'avui a demà.

Quina alegria més gran
quan, al traspuntar l'aurora,
una llanxa pescadora
se'ls hi presentà al davant.
I llavores al moment
"visca Espanya!", tots cridaren
i la bandera rularen
en lo alt del pal més gran.
 

El general Bum-Bum
quan se'n va a la guerra,
damunt del seu cavall,
fa tremolar la terra.

Damunt del seu cavall,
galopa que galopa,
damunt del seu cavall,
galopa amunt i avall.

El cavall és de cartró...
aparteu les criatures!
El cavall és de cartró...
que no es cansa ni té por.

Rampataplam, tereteté,
patapim, patapum
se'n va a la guerra.
Rampataplam, tereteté,
patapim, patapum.
Se'n va a la guerra
el general Bum-Bum.

Tot istiu, tot istiu, tot istiu,
va cantant la mallerenga.
Tot istiu, tot istiu, tot istiu,
tot és joia i tot reviu.

Ja ve la primavera,
pel camps els blats verdegen,
per entre les arbredes
les heures remoregen,
i les prades rumbegen
un devessall de flors.

Missatgers del bon temps
fas fugir la melangia,
omples el cor de l'hivern
i omples el cor d'alegria.

Amb ton cant festiu,
gentil mallerenga,
amb ton cant festiu
tot és joia i tot reviu.

Amb ton cant festiu,
gentil mallerenga,
amb ton cant festiu
tot és joia i tot reviu.

Tot estiu, tot estiu, 
tot estiu, tot estiu.
Tot istiu, tot istiu, tot istiu!

La cabreta tota sola,
la cabreta tota sola
se'n va anar sense sopar, nani-nani,
se'n va anar sense sopar, naninà.

Diu que va menjar pa i ceba,
diu que va menjar pa i ceba,
i els ulls li varen plorar, nani-nani,
i els ulls li varen plorar, naninà.

Ning, ning, fa la campaneta,
nang, nang, la campana fa.
Que és la que toca les hores
quan és hora de plegar.

Ning, ning, ning-ning-ning, 
nang, nang, nang-nang-nang.
Ning, ning, ning-ning-ning,
nang, nang, nang-nang-nang!

Calàndria, no cantis tant,
que a ne mi me'n causes penes.
Calàndria, no cantis tant,
que a ne mi me'n causes penes.

A mi em tens el cor robat,
i l'enteniment lligat
amb fortes cadenes.
Ai, trist de mi,
que per mi en són pena.

Y un gitano se miraba
y en un e(s)pejo y decía
que cara de tonto pone
y ese tío que me mira.

Con el garrotín,
con el garrotan,
y a la vera, vera, vera
de San Juan.

Dicen que la gent(a)
que los gitanos son perdiciosos
i a tomate yo los considero
con mi garrotín.

Con el garrotín,
y con el garrotan,
y a la vera, vera, vera
de San Juan.

No des vueltas a la silla
si lo puedes remediar
y te den un capicua, y te den un capicua
que te pueden f(e)st(e)diar.

Con el garrotín,
y con el garrotan,
y a la vera, vera, vera
de San Juan.


 

I el castell del Millaire   si lladres l’en han pres.
No l'han pres per riquesa,   ni tampoc p(e)r interès;
per una linda dama,   filla del rei (princès).
Cobles la'n va a veure,   cobles i cavallers;
també hi va la se(u) mare,   com si res no en sabés.
-Filla, la meva filla,   quin é(s) el mal que tu tens?
-Mare, la meva mare,   bé prou vós ho sabeu.
Metzines me n'heu dades,   i a mi morta em voleu.
-Si ara te'n veus morta,   combregar et portarem;
quan seràs combregada,   testament ne farem.
-Testament que en faré (i)o ara,   prompte lo sentireu:
tinc set castells dins França   que estan en poder meu.
(E)n deixo quatre en els pobres,   tres amb un germà meu;
i el vestidet d’Orlando,   deixo a la mare de Déu.
I aquí s’acaba el meu testament.

Ja en ve lo sant diumenge,
el sant diumenge del(s) Rams,
en pararan les taules
de palmes i de rams,
de palmes i de ram(s).

D'un llor i aulivera,   i un ciri molt galant.
I aquí dalt del paradís   si (?) banc,
un cap (a) hi seu Sant Pere,   l’altre hi seu Sant Joan,
i en el mig dels dos deixebles   n'hi seu l'Esperit Sant.
Sa mare piadosa   li'n plora al seu davant.
-De què en ploreu, Vós, mare,   de què en ploreu, Vós, tant?
-Ai fill, lo meu cor, fill,   bé en tinc què plorar tant,
són tres de companyia   que anit nos traïran.
L'un és el malvat Judes,   l'altre és el Baraban,
l'altre és el ba(r)rataire,   sempre està baratant;
barataria a Déu lo Pare,   trenta diners d’arjan.
Tota la nit se'n juguen,   la nit del Dijous Sant,
el divendres al middia   a creu lo van clavant.
Mentre en creu lo clavaren,   beure va demanant;
li donen sutge i vinagre,   quin beure tan amargant.
-Els hi enviarem un càstig,   ja se'n recordaran;
farem secar les vinyes,   també los blats pels camps,
torrents, clots i fonts vives   també s’eixugaran,
ocellets que volen en l’aire   morts en terra cauran.
Cauran les criatures xiques   que nades no seran;
al(s) ventres de sos mares   Jesús reclamaran.
-Ja en ve la Coresma,   la gent confessaran;
ara en ve Pasqua Florida,   la gent combregaran.
-Ai mare, si això feien,   ai mare, si això fan,
caient (?) se salvarien,   que ara no se salvaran;
les pedres precioses   pel mig se'n partiran.

El rector de Sant Martí
ha caigut en gran baixesa:
n'ha llogat una criada,
no es pot tenir de vellesa,
trum mai més,
trum mai més llogaria velles,
trum mai més.

N'ha llogat una criada,   no es pot tenir de vellesa.
Li va dir que fes el llit;   se moca amb les coixineres.
Quan el rector veu allò:   -Porca, bruta, potinera,
que si no tens mocador,   ja n'hi ha a la calaixera.
Les dones del meu carrer   en són poques però en són netes;
les dones del meu carrer   parlen d'anar a fer una brenada.
-Tu, Maria, paga els ous,   jo pagaré les polletes,
i vostè, senyor rector,   les postres de pa i coquetes.
Mentre estaven berenant,   els homes arriben de fora.
-Què hi fa aquí, senyor rector?   Què hi fa aquí aquestes hores?
-Vinc a visitar un malalt,   penso que és la vostra dona;
si no li feu un remei,   dintre una hora serà morta.
-El remei que li faré,   si en serà un cop de titola,
i a vostè, senyor rector,   li vull fer-li la corona;
li faré amb una destral,   perquè sigui més rodona.
Quan el rector sent allò,   amb un salt passa a fora,
i amb el barret a la mà,   fugia com un dimoni.