Joventut,
cap avall sempre busca
diversions, bon(s) bocins i alegria;
ja en sabem 
que la Pasqua és florida,
de la ressurreció, de la ressurecció.

Si n'és que brillantí, 
de la bella hermosura,
la rica lluna, 
la bella esplendor, 
la bella esplendor.

Desperteu, ninetes, 
sortiu sens recel 
a la finestreta
a escoltar el jovent.
Sigueu piadoses, 
tingueu compassió
d'aquests que en plorigen, 
plorigen l'amor.

Sempre de Pasqua n'és bé al llit,
quan la nineta remuga en el llit,
i moltes d'elles són caramelles,
troben marit. Sí!

La finestreta mig o tancada,
-Nineta aimada, sols què em diràs?
-Tot el que vulguis, són caramelles
i una cistella que en sap parlar.

Tururut, Sant Pere,
tururut, Sant Pau,
doneu-nos la paga
i adéu-siau!

Cargol, treu banya
puja a la muntanya;
cargol bover,
jo també vindré.

Allà sempre és festa
i el sol alegra els cor.
Esclata la ginesta,
tota estrellada d'or.

La xica farigola
floreix arreu, arreu;
com més se la picola
molt més perfuma el peu.

Rossinyol, bon rossinyol,   tu que fas llargues volades,
iràs altra part de mar   a portar-ne una ambaixada,
i diràs als meus parents   que el meu pare m'hi ha casada.
M'hi ha casat amb un ve(i) ve(i)ot,   que no el vu(i) ni me agrada;
fa set anys que som(s) casats,   i mai més no ens hem vist la cara
sinó un dia per descuit   en el replà de l'escala.
Ja me'n venta cossa al cul   i me'n tira al fons de l’escala,
i m'en diu si em som fet mal:   -Tres costelles ne tinc trencades.
-Tres costelles no és re,   si fos la nou del coll, encara,
com que no ets bona per res,   si no per covar llocades.
Com els polls en faran piu, piu,   els hi en donaràs civada;
com els polls en faran cloc, cloc,   els (a) portaré a la plaça.
I em diran: -De qui és aquesta llocada?   -Jo mateixa me l'he covada.

Ai, nena si vols venir
a l'hort a collir maduixes;
mentres tu les colliràs
io te tocaré les cuixes.

El tren bitxo de Banyoles
és el més bonic que hi ha;
fet de llaunes i cassoles
i casquets de bacallà,
tral·larala,
ni casquets de bacallà.

(I)a n'en puja una pujada,
(i)a se'n (a)tura a mig camí;
per (a)nar a fer el maquinista,
per (a)nar a fer un got de vi,
tral·larala,
per (a)nar a fer un got de vi.

Aixeca't pastoreta,
comença't de llevar.
Mira que apunta el dia
i és hora d'engegar.

Engega els cabridets,
les ovelles també
i deixa anar el ramat
que luego jo vindré.

Tira muntanya amunt,
amunt la gaita va tocant.
Adéu-siau, pastora,
enamorada de l'infant.

Que hermoses són les roses ,
les roses pastorils;
fresques i regalades
com les del mes d'abril.

Abril volem anar
al bosc a passejar,
a collir una floreta
i els ocells sentir a cantar.

Amb la llum del teu mirar
has omplert la meva vida.
Si em volguessis estimar,
ma il·lusió fora complida.
I en viuria tan content
que en mon rostre s'hi veuria
la llum de l'agraïment.
A tothora et cantaria,
una cançó pels teus ulls
que jo mateix et faria;
una cançó pels teus ulls
perquè enmig de tants esculls
fossin ells la meva guia.

Rosó, Rosó, llum de la meva vida,
Rosó, Rosó, no em desfacis ma il·lusió.

Presoner en tots moments
de la teva veu tan clara,
que allunya els mals pensaments
i la bondat sols empara.
Perquè és fresca i és suau
i és un doll de poesia
i em sembla a n'el cel blau
que al cor ems dón(a) alegria.
Doncs ja que em tens presoner
un dia i un altre dia,
i jo m'hi sentoc tant bé,
Roser, la meva Roser,
vulgues fer-me'n companyia.

Rosó, Rosó, llum de la meva vida,
Rosó, Rosó, no em desfacis ma il·lusió.
Rosó, Rosó, llum de la meva vida,
Rosó, Rosó, no em desfacis, mai tu, ma il·lusió.

A la torre xica,   a la torre gran,
si n’hi ha una nena   que l’estimen tant,
de tant que l’estimen,   ja la’n casaran.
-Què hi fas aquí, Pepa?   Què hi fas aquí dalt?
-Rento(c) les fandilles,   també el davantal.
Mentres l'en rentava,   passà el seu galant:
-Què hi fas aquí, Pepa?   Què hi fas aquí dalt?
-Rento(c) les fandilles,   també el davantal,
per anar bonica   el dia de Nadal.
Flor d’un lliri, lliri,   flor d’un lliri blanc,
flor de les estrelles   quan ho sab(e)ran,
perderan la nena   i no la trobaran.

(I)a ve lo sant diumenge,
lo sant diumenge del Ram,
en pararem les taules
de palmes i de rams,
Jesús, Maria,
de palmes i de rams.

De llor(t) i olivera,   i un ciri molt galant.
I a dintre dels deixebles   Jesús està plorant.
Mentre en creu lo clavaren,   beure en va demanar.
-Deu-li sal i vinagre,   quin beure tan amargant.
-Els hi en donaré un càstig   que se'n recordaran;
les pedres precioses   pel mig se partiran.

El nen és petit,
i mig adormit,
la mare se'l mira.
I junt en el bressol,
no el deixa mai sol,
joiosa (a) hi sospira.

I vetllant el seu son amb amor
ella pensa, ditxosa i tranquil·la:
-El meu fill val un món i un tresor.
I l'adorm tot cantant-li amorosa.

-Fes nones, reiet,
fes nones, fill meu,
que ets un angelet,
que m'ha enviat Déu.
Li besa a la cara,
el besa al front.
Petons d'una mare,
lo més gran del món.

El nen s'ha fet gran,
la mare plorant
li diu cada dia:
-No surtis de nits
i fuig dels (brollits),
treballa, estudia.

I tapant-li els defectes que té,
l'aconsella amb carinyo, i el guia
pel camí del treball i del bé,
que és lo que ella desitja i ansia.

-Perdona'm reiet,
perdona'm fill meu,
que el meu cor et veu
per molt mal camí.
Qui mal t'aconsella
deu ser algun ningú;
fes cas d'una vella
que sols viu per tu.

Veient-te perdut,
de tothom despreciat,
per què no has vingut 
aquí al meu costat?
No (a)baixis la cara,
aixeca bé el front;
que et queda una mare,
lo més gran del món.