Lletra:

El nen és petit,
i mig adormit,
la mare se'l mira.
I junt en el bressol,
no el deixa mai sol,
joiosa (a) hi sospira.

I vetllant el seu son amb amor
ella pensa, ditxosa i tranquil·la:
-El meu fill val un món i un tresor.
I l'adorm tot cantant-li amorosa.

-Fes nones, reiet,
fes nones, fill meu,
que ets un angelet,
que m'ha enviat Déu.
Li besa a la cara,
el besa al front.
Petons d'una mare,
lo més gran del món.

El nen s'ha fet gran,
la mare plorant
li diu cada dia:
-No surtis de nits
i fuig dels (brollits),
treballa, estudia.

I tapant-li els defectes que té,
l'aconsella amb carinyo, i el guia
pel camí del treball i del bé,
que és lo que ella desitja i ansia.

-Perdona'm reiet,
perdona'm fill meu,
que el meu cor et veu
per molt mal camí.
Qui mal t'aconsella
deu ser algun ningú;
fes cas d'una vella
que sols viu per tu.

Veient-te perdut,
de tothom despreciat,
per què no has vingut 
aquí al meu costat?
No (a)baixis la cara,
aixeca bé el front;
que et queda una mare,
lo més gran del món.