Què li donarem a la pastoreta?
Què li donarem per anar a ballar?
Jo li'n donaria una caputxeta
i a la muntanyeta la faria anar.

A la muntanyeta no neva ni plou
i a la terra plana tot el vent ho mou.
Sota l'ombreta, ombreta, l'ombrí,
flors i violes i romaní. 

Se n'ha posat en el poble
un taller molt adornat
d'unes noies modistetes,
amb els adornos al cap.
N'hi ha set o vuit d'aquestes
que presumen d'allò més;
a pesar de ser-ne guapes,
sempre passen pel(s) carrers.

Per veure les modistetes,
un jove diu que hi va anar
i una noia anant depressa
amb l'agulla el va punxar. 
I el noi prou s'exclama,
i sospira tarda i nit,
perquè el metge li va dir-li
que li haurien de tallar el dit.

Cusen enagos, fandilles,
camises i pantalons;
també cusen samarretes,
calçotets i algun(s) mitjon(s).
I n'han fet posar al diari
que, si se presenta el cas,
també diu que en cosirien
les puntes del cap del nas.

La mestressa de la casa
diu que té l'home enfadat
perquè en cus les camises
d'un senyor que és diputat.
Com que fan tan bona feina
i el senyor n'està agraït,
diu que va empenyar el seu home
de sereno de la nit.

Cusen enagos, fandilles,
camises i pantalons;
també cusen samarretes,
calçotets i algun(s) mitjon(s).
I n'han fet posar al diari
que si se presenta el cas,
també diu que en planxarien
les teles de un matalàs.

I a dessota de una alzina,
sentadeta, una porquera
de molt rossa cabellera
el(s) porcell(s) n'està guardant.

Molt joiosa se'ls contempla
quan ne mengen les herbetes;
de molt tendres cançonetes
mentre enfilen va cantant.

Oh, que hermosa n'és la nina,
que joiosa i que galant;
molt gentil, tendra i ufana
la porquera de Vilabertran.

-Vine i acosta't un poc, garrella,
que a cau d'orella jo et parlaré.
-No t'acostis tant, pallissa,
que la gent clissa i no està bé.

-Deixa que la gent diguin, diguin i riguin,
que a mi tant me fa.
Saps que a mi no em dona la gana,
no em ve d'una cana, de fer parlar,
no em ve d'una cana de fer parlar.

-Tinc una cosa de Vilafranca.
-No cal que ho diguis, la boca tanca;
no cal que ho diguis, no en parlis més,
que em fa vergonya...
-Doncs ja saps lo que és.

I el meu cos tant se remena
que l'aigua amb pena (?)
per mor de tu.
I si vols anem a seure
que no puc veure
patir a ningú.

Noia, no sé lo que em passa,
no tinc prou traça per explicar.
Saps que a mi no m'he donat gana,
no em dona la gana de fer parlar,
no em dona la gana de fer parlar. 

-Tinc una cosa de Vilafranca.
-No cal que ho diguis, la boca tanca.
No cal que ho diguis, no en parlis més,
que em fa vergonya...
-Doncs ja saps lo que és.

Sóc una flor caiguda
del vici fatal,
esclava per ell
del destino convençuda.

I al fin caiguda
per al vici sempre estic,
i és la cocaïna que em domina
i em fa malbé l'esperit.

Cocaïna, 
sé que al fin m'has de matar;
m'assassines,
però calmes el meu pesar.

Si me deixes
tot és ombres i il·lusió,
sé que al fin m'has de matar
o morir a la presó.

I al Masnou con el meu Pere, 
tan alegre cap pescador,
el meu promès, tibat com un sabre,
va anar a cantar-me a sota el balcó.

Els seus companys, amb les guitarres,
afinaven tot el seu cant,
i em va dir-me: -Si tots dos fóssim,
t'agradaria més el meu cant.

Tot cantant, prenda estimada,
i a la tasca en vaig fer de bon grat.
Tot cantant, pesco a la barca
i amb cançons també a tu t'he pescat.

Al sentir la veu tan dolça
li va dir un senyor foraster
que si al Liceu cantés la marina
es cansaria de fer caler(s).

I allavontes vaig responre:
-Barcelona em fa molta por,
hi ha trencacolls, i fàcil seria
que me'l pesquessin el pescador.

Tot cantant, dolça estimada,
i a la tasca en vaig fer de bon grat.
Tot cantant, pesco a la barca
i amb cançons també a tu t'he pescat.

Una noia dintre un quarto,
tenia molta calor, tenia molta calor,
i al veure's precisada 
aubria aquell finestró.

Molt contenta la nineta,
al sentir aquella frescor,
de l'airet que n'hi passava
que a dintre, que a dintre del finestró. 

De l'orfeó de Sants
jo en sóc l'orfeonista,
i poso al meu cant
la meva fe d'artista.

I el meu promès també
cantant la vida passa;
mes cants tots són per ell,
per ell i per ma pàtria.

I com mos trobem sols, 
semblem dos rossinyols.
Txii, txiii, txiiiuuu.

I ell diu: 
-Les cançons són per tu.
Jo li dic:
-Per tu són mes cantades.

I més tard com casats
estarem, cantarem
les cançons de petons
i abraçades.

Una noia molt bufona
va tenir un judici oral
per tirar-ne una patata
al cap d'un municipal.

La justícia li'n va dir-li:
-Això és un assunto molt fotut,
perquè això de la patata
n'és un assunto molt pelut.

Vosaltres, pagesos,
que en crieu piocs.
Crieu-vos-els ben grossos
per el pobre Barrancot.