A la voreta del mar,
alegra, la Mariagneta està cantant
com la sirena de la costa,
més fresca que un matí de maig.

Ai, mare encisadora, 
la Mariagneta,
gentil com la rosella 
de primavera,
un fals amor l'entretenia,
jurant-li el seu amor ardent.
I la gentil Mariagneta
de bona fe ho cre(i)é.

No hi ha amor més fi,
que és la neu de la muntanya.
No hi ha amor més sa,
que és la neu de lo serra(t).

Pobra, pobra Mariagneta,
son aimant la va enganyar
i va marxar en llunyanes terres,
deixant-li a ses entranyes
el fruit d'un amor fals.

A la voreta del mar,
tristeta, la Mariagneta està plorant.
Esperant el seu galant,
que torni, segur
mai més no tornarà.

Com l(a) ovella perduda,
sense parella,
amb un infant als braços,
la Mariagneta,
ferida l'ànima d'angústia,
de sentiment i dolor,
que no pot donar un pare 
a(n) el seu infantó.

I el darrer esgraó
de l'escala de la vida,
i el darrer esgraó
el calvari de la mort.  

Ja hem arribat,
i a aquell dia, i a aquell dia,
ja hem arribat
i a aquell dia desitjat.

I a la plaça gran,
fan ballades, fan ballades,
i a la plaça gran,
fan ballades tot tocant.

Tothom corre, tothom crida
de content, content;
la plaça de la vila 
n'és plena de gent.

I amor, amor, amor,
com la papalloneta,
que viscuda dins el bosc,
ne viu enamorada
de gran sentiment de amor.

Dintre la blanca caseta
del portal està enramat,
pagès i pageseta
gosen de felicitat.

Dintre la blanca caseta
del portal està enramat,
que pagès i pageseta
gosen de felicitat.

Tres minyonets n'hi ha a la muntanya
i allí sobre d'una roca,
que amb prou feina el sol hi toca,
rampatapam,
que amb prou feina el sol hi toca,
rampatapam, pam, pam!

I allí sobre d'una roca
i una nina que plorava,
per el sol d'on sortiria,
rampatapam,
per el sol d'on sortiria,
rampatapam, pam, pam! 

Ja ha arribat el mes de maig,
que el sol toca pel(s) torrents,
floriran les violetes,
les roses i pensaments.

I a dintre d'aquesta casa
tot lo bé de Déu hi és,
la mestressa n'és bonica
i la Mercè encara més. 

El petit vailet   al matí es llevà,
en gafa l’arada   i a llaurar se'n va.
La mestressa és jove   i els porta esmorzar;
un tupí de sopes   i un crostó de pa,
i una botelleta   per a xerricar.
-Fes-te ençà vailet,   fes-te ençà a esmorzar.
-No en pot ser mestressa,   m'estimo més llaurar,
aquest camp que llauro   l'hauré de conruar.
Les tres-centes lliures   que m'haureu de dar;
me les vau prometre   quan em vau llogar.

Petit vailet,
a rega vermellet, ençà.

Un pobre reservista
que a Melilla va anar,
us contaré l'història
si la voleu escoltar.

Quan va esclatar la guerra
d'Espanya amb el Marroc,
era un pobre reservista
que era casat feia poc.

Quan va cridar el Govern
tota la seva quinta,
tant ell com sa muller
en varen suar tinta.

I sola la deixà,
complint així la llei,
per anar-se'n a lluitar
per la pàtria i el rei.

Quan va arribar a Melilla
tot el batalló d'ell,
el varen destinar-lo
a guardar un castell.

Va estar set o vuit dies
sense poder dormir,
v(e)gilant d'aquells rif(l)enyos
no s'acostessin allí.

Quan va ser el primer foc,
va ser l'hora arribada,
mirant al cel, pensant
amb sa esposa estimada.

I per poder salvar
de sa pàtria l'honor,
contra els moros lluità
mostrant-se un gran valor.

Al mig d'un foc de bales
i crits esfereïts,
als seus peus varen caure
dos jefes mal ferits.

I en el camp de batalla
ell fou qui els va salvar,
barallant-se amb alguns moros
que el volien rematar.

Mes astúcia faltà,
i tant el seu empenyo
que a cada cop de puny
matava un cabilenyo.

I aquells braus oficials
que amb honra els va salvar,
en paga de tal servei
una creu li van dar.

Un dia el valent héroe
damunt d'un roc molt dur
escrivia una carta
de cara al Gurugú.

I a sa esposa explicava
tot el que havia fet,
i al pesar se lamentava
que patia gana i set.

Li deia que en el Rif
era brau com un toro
i li volia enviar
les aurelles d'un moro.

Quan la carta acabà
bramaven els canons
i al anar-la a tancar
li va fer dos petons.

Un dia a l'avançada
el varen destinar
i aquell dia una bala
en el camp el va matar.

Vora del seu cadàver
morien molts soldats
i un comboi se'ls emportava
per després ser enterrats.

Mentrestant sa muller,
confiant en l'esperança,
li escrivia a l'instant
que en fes bona matança.

Mes quan, un dia trist,
la mort d'ell va saber,
de sentiment, la pobra,
va morir també.  

La mare i la filla   n'han renyit verament;
la filla en cau malalta   i en el discurs del temps.
-Tres castells tinc a França   i quatre a Portugal;
en deixo tres a les ànimes   i quatre als meus germans.
Aquell vestit de seda,   a la mare de Déu,
i la cinta endaurada   la deixo al fillet meu.
-Filla, la meva filla,   i a mi què em deixareu?
-A n'en vós uns rosaris,   que sovint els passeu.

Sempre les veig tancades
les portes del castell.

A la vora de la mar   n’hi ha una donzella,
que en brodava un mocador   que és per la reina.
Quan en està a mig brodar   li manca seda;
en veu venir un mariner,   quina nau mena.
-Mariner, bon mariner,   que en porteu seda?
-De quin color la voleu,   blanca o vermella?
-Vermelleta la vull jo,   que és millor seda.
La donzella entrà a la nau,   trià la seda;
amb el cant del mariner   s’ha dormideta,
Quan allà s’ha despertat,   ja no en veu terra;
la nau és en alta mar,   pel mar navega.
-Mariner, bon mariner,   torneu-me en terra.
-Això sí que no ho faré,   que heu de ser meva.
-De tres germanes que som,   sóc la més bella.
L’una es casada amb un duc,   l’altra és princesa,
i jo, pobreta de mi,   sóc marinera.
-No sou marinera, no,   que en sereu reina,
que jo sóc el fill del rei   de l’Anglaterra.

Us cantarem una sardana
plena de goig i de dolor;
era un galant i una (galana)
que van jurar-se etern amor,
sí!

El seu galant li’n diu:
-Prepara la robeta,
i que al punt de la mitjanit
seré a la finestreta.
Marxarem ben lluny
d'aqueixes terres,
passarem pel mig de les a(l)bredes, nena,
tralarà, lalà,
tralarà, lalà, la lararararà,
tralarà, lalà.

Emprengueren el camí,
i entre mig de la foscor,
i al passar pel mig l’a(l)breda
van jurar-se,
van jurar-se etern amor,
pom, pom, pom.

-Adéu, li deia la Pepeta,
i a(m)b son ramat
que en té de cabretes.
-I adéu, germans,
i adéu per sempre, adéu.

-De què plores, Pepa?
Li diu son galant.
-Jo ploro pels meus pares
perquè, quan (a) ho sab(e)ran,
en buscaran la Pepa;
enlloc del món,
del món la trobaran.

A Madrid (a) hi ha una vella,   passa de cent i un any,
ella es pentina i es renta   com les nines als quinze anys.
-Galan jove, si m’aimessis,   en series ric marxant,
no en veuries vi del negre,   que el veuries del més blanc.
(I)a se'n van a cal notari   a tirar els papers envant;
el notari se n’adona   que domés en té un queixal,
i encara se li movia   com les fulles en el ram.
El diumenge són les noces   i el dilluns ja l’enterrà(ve)n;
estudiant va al radera   amb un frubiol sonant.

Que la veia rum, rum,
que la veia rum rai.

Lo veure i apuntar
aquest gran il·luminar
i aquella nit ditxosa,
los aucellets cantant,
l'anaven rodejant
i amb sa veu melindrosa,
l'anaven rodejant
i amb sa veu melindrosa. 

Cantava lo pardal
que la nit de Nadal
és nit de gran contento,
lo verdum i lluer,
cantant, deien també:
-Oh, que gràcia sento!
Cantant deien també:
-Oh, que gràcia sento! 

La garça, griva i gaig
canten al mes de maig,
respon la cadernera;
tota planta floreix,
tot arbre se'n vesteix,
com si fos primavera,
tot arbre se'n vesteix,
com si fos primavera.

Cantava la pupup(a):
-Eixa nit ha nascut
lo Rei de la bellesa!
La tortra i el colom
es burlen de tothom
cantant sua tristesa,
i es burlen de tothom
cantant sua tristesa. 

Petit reietó,
per glòria del Senyor,
cantava ab alegria;
lo canari segueix,
la música apareix
dalt del cel melodia,
la música apareix
dalt del cel melodia. 

Canta lo passarell:
-Oh, que hermós i bell
és lo infant de Maria!
I lo alegre tord:
-Què resulta la mort,
puix és la vida mia,
què resulta la mort,
puix és la vida mia.

Cantava lo coliu:
-Veniu, ocells, veniu,
i a festejar l’aurora.
La merla tot xiulant,
i anava rodejant
i aquella gran Senyora,
i anava rodejant
i aquella gran Senyora.

Cantava la perdiu
que anava fent el niu
i en aquella establia,
per veure lo infant
que estava tremolant
i als braços de Maria,
que estava tremolant
i als braços de Maria. 

Canta lo rossinyol,
que és bonic com el sol
i hermós com una estrella,
lo pinsà amb lo piulet
festeja lo infantet
i sa Mare donzella,
festeja lo infantet
i sa Mare donzella.

Los pavos indians,
pintats de verd i blanc,
pintats de mil maneres,
la òliba i lo duc
diuen: -Sofrir no puc
i en eixa primavera,
diuen: -Sofrir no puc
i en eixa primavera.

Los ànecs i capons,
becades i tudons,
celebren eixes festes;
les gallines i galls
també tenen ses treballs
fent tremolar les crestes,
també tenen ses treballs
fent tremolar les crestes.