Lletra:

Un pobre reservista
que a Melilla va anar,
us contaré l'història
si la voleu escoltar.

Quan va esclatar la guerra
d'Espanya amb el Marroc,
era un pobre reservista
que era casat feia poc.

Quan va cridar el Govern
tota la seva quinta,
tant ell com sa muller
en varen suar tinta.

I sola la deixà,
complint així la llei,
per anar-se'n a lluitar
per la pàtria i el rei.

Quan va arribar a Melilla
tot el batalló d'ell,
el varen destinar-lo
a guardar un castell.

Va estar set o vuit dies
sense poder dormir,
v(e)gilant d'aquells rif(l)enyos
no s'acostessin allí.

Quan va ser el primer foc,
va ser l'hora arribada,
mirant al cel, pensant
amb sa esposa estimada.

I per poder salvar
de sa pàtria l'honor,
contra els moros lluità
mostrant-se un gran valor.

Al mig d'un foc de bales
i crits esfereïts,
als seus peus varen caure
dos jefes mal ferits.

I en el camp de batalla
ell fou qui els va salvar,
barallant-se amb alguns moros
que el volien rematar.

Mes astúcia faltà,
i tant el seu empenyo
que a cada cop de puny
matava un cabilenyo.

I aquells braus oficials
que amb honra els va salvar,
en paga de tal servei
una creu li van dar.

Un dia el valent héroe
damunt d'un roc molt dur
escrivia una carta
de cara al Gurugú.

I a sa esposa explicava
tot el que havia fet,
i al pesar se lamentava
que patia gana i set.

Li deia que en el Rif
era brau com un toro
i li volia enviar
les aurelles d'un moro.

Quan la carta acabà
bramaven els canons
i al anar-la a tancar
li va fer dos petons.

Un dia a l'avançada
el varen destinar
i aquell dia una bala
en el camp el va matar.

Vora del seu cadàver
morien molts soldats
i un comboi se'ls emportava
per després ser enterrats.

Mentrestant sa muller,
confiant en l'esperança,
li escrivia a l'instant
que en fes bona matança.

Mes quan, un dia trist,
la mort d'ell va saber,
de sentiment, la pobra,
va morir també.