Com jo n'era petiteta,   a l'edat dels catorze anys,
tots els joves m’agradaven   amb l'intenció de casar-m(e).
De tres partits que tenia,   de tots tres bé nar (?),
l'un perquè era massa pobre,   l'altre perquè té tants anys;
l'altre perquè no té brillo   i així jo m'hi vaig quedant.
Ara mateix seré vella,   ja me'n veig el desengany.

Per visitar Catalunya,
va venir molt d(i)cidit
un ministre molt simpàtic
que hi ha a les corts de Madrid.

Li varen fer una xiulada,
en el moment que va arribar,
que de tan fort que xiulaven
diu que el varen eixordar.

I els gossos petaners,
per evitar les raons,
passejaven per la rambla
ballant el ball dels bastons.

Quan el ministre va veure
tota la ciutat condal,
tots els que el naven a rebre,
pel camí anaven xiulant.

Va demanar la paraula
a tots els seus fari(t)seus.
Io veig que això s'embolica,
val més que ens en nem a Reus.

I sense perdre temps
de segui(t) varen marxar,
i hasta el tren quan els va veure
també es va posar a xiular.

Quan veieu que se us acosti
el dia d'anar a votar,
ja cal que tanqueu les portes,
que no ens vinguin insultar.

L'amo us vol treure de casa,
si a cas no li dem el vot.
Visca doncs l'embusteria
i embolica que fa fort.

Vuit dies abans ja corren
els autos, per quí i per lla.
Homes vestits amb levita
que saben de conquistar.

I es fiquen a casa nostra
com si algú els hi demanés,
si no poden amb paraules,
ens conquisten amb diners.

Hasta els morts del cementiri
no deixen estar amb repós.
Si la cosa els va renyida,
els fan anar a votar tots.

I encara que vagin coixos
i no puguin caminar,
sense moure's de la caixa
consta que han nat a votar.

I entre tant van fent pregàries
perquè plogui aviat,
i així poguer pujar-ne
l'enciam ben apinyat.

Els governants ci(l)v(e)listes
van prometre a la nació
que farien un programa
per la regeneració.

Així tots contents cridàvem:
-Aclarirem, tot seguit,
totes les grans injustícies
del castell de Montjuïc.

Sabeu el què ens heu fet
i per dir-ho tot més clar:
han posat impostos nous
i el tabaco molt més car.

I si a casa ens queixem
perquè no tenim diners,
a garrots i a cops d'estaques
ens empaiten pels carrers.

Primerament començarem   per la vila de la Jonquera,
Peralada i Castelló,   i la vila de Figueres.

No hi ha lliri sense flor,
ni rosa sense poncella,
ni nineta sens galant,
ni barco sense bandera.

Els primers que hi arribaren
foren els de Santa Pau
i lo primer de tot feren,
naren de dret a l'hostal.

Begueren el vi de setze
per poguer batre millor.
Ara bé hi pensareu sempre
amb la nostra festa major.

A la plana de Vic
n'hi ha una donzella,
es b(o)rla dels fadrins
perquè és boniqueta,
i adéu, dolça amor,
l'Espanya ens governa,
i adéu, Rosselló.

(I)a en vindrà algun temps   que ens burlarem d’ella;
diumenge vinent,   la concerta és feta
per anar a ballar   i a la ribe(d)eta.
Tot saltant ballant,   l'amor la'n turmenta.
-I anem-se’n, fadrins,   que per mi es fa vespre.
-Per un passarem,   per dalt o per baix?
-Passaren per baix,   pe la ribe(d)eta.
Però passant per baix,   la n'han jagudeta.
-Si n(u) em feu cap mal,   us el deixaré sempre.
La n'han jagudeta   de ventret en alt,
de culet en terra,   i apreteu, minyons
                              i apreteu-ne endintre.
-No et farem cap mal,   sinó un bony al ventre.
Al cap de los nou mesos,   bony se li reventa.
N'ha tingut un nen   bonic cum un temple;
(en)cara no'n té un any,   (i)a trempa i destrempa,
encara no'n té dos,   n'han emprenyat la reina,
(en)cara no'n té tres,   les putes de Lleida.

I a la rambla de Girona
i una polla rossa hi ha,
tots els joves l'han xalada
perquè no en pogués volar.

I ella al vespre quan t'arriba,
gafa el llum i se'n va al llit.
Prompte hi va la seva mare:
-Nena, què t'ha succeït?

-Ai, mare la meva mare,
no us goso(c) explicar:
i el promès m'ha dat carbassa
i ara no m'hi puc casar.

-Ai, filla la meva filla,
i ara t'ha vingut la sort:
dintre els set o quinze dies
trobaràs los tres (?) xicots.

-Jo em pensava trobar un penco,
vaig trobar-ne un pescador
que em fa beure l'aigua fresca
tot el temps de la calor.

Si'n sóc negre (n')ho fa pebre,
si'n sóc groc ho fa el safrà,
si'n sóc blanca la farina,
i si no em vols, deixa'm estar.

La cara de pomes agres,
de taronja sense suc,
la cara que Déu m'ha dada,
no l'amago per ningú.

I a la vila de Tolosa
n'hi ha tres estudiants
que en segueixen els estudis
per ésser-ne capellans.
per ésser-ne capellans.

N'en segueixen els estudis   per ésser-ne capellans,
o bé capellans o frares,   o metges sales(s)ians.
(I)a n'encuentren tres ninetes,   tres ninetes molt galants;
(i)a els hi'n busquen una brometa   (?).
Les ninetes són sentides,   (?) jutge en van demanant;
no en passi l'espai d'una hora,   ja els hi passen paper blanc.
I el més petit ne plorava,   i el mitjançà no pas tant,
i el gran ja els aconsolava:   -No en ploreu los meus germans.
Tenim un germà dins França,   servidor del rei Orland,
que si ell sabia tal nova,   i en seria aquí l'istant.
La una li envien carta   i a les dos ja està arribant,
que de tant que en corr(ev)ia,   els carrers llanternejant.
(I)a n'encuentra un sentinella:   -Què hi fan allí tanta (arja)nt?
-I en pengen i en despengen   tres pobrets estudiants.
De tant lluny com els va veure:   -Déu perdó los meus germans;
de la sang de les ninetes   jo m'hi vull rentar les mans,
de la sang del brut del jutge,   muralles se'n pararan.
I adéu, vila de Tolosa,   tota iràs amb foc i sang.

Cavaller que va a davant,
cavaller que va a davant,
donarem tres trucs la porta,
donarem tres trucs la porta.

Baixareu a obrir siusplau,
baixareu a obrir siusplau,
que hi teniu els amics vostres,
que hi teniu els amics vostres.

Contesten uns amb tonada
senyal que els hi agradarà.
Jo no en vinc per la més xica
i tampoc per la més gran.
Sóc un mosso de soldada
pendrem lo que ens donaran.