I a la vila de Tolosa
si n’hi han tres estudiants,
que en segueixen els estudis
per ésser-ne capellans,
per ésser-ne capellans.

I un dia, sortint d’estudi,   a passeig varen anar,
i encuantren tres donzelles,   i xanxes nar xanxejant.
Com que eren tan entonades,   justícia en van demanar,
i els agafen i els (a) lliguen,   i a la presó els van portar.

La Cat(e)rina va a la font
a buscar un canti(n)et d’aigua,
saltant igual qu(e) un ocell
i brincant com una daina.

Tralala, la, lala,
lalara, la, la.

(Com) passà prop del molí,
trob(a) algú que l’esperava;
és el fill del moliner
que n’hi fa la mitja rialla.

Tralala, la, lala,
lalara, la, la.

-Si (e)m donguessis un clavell
jo te’n donaria un altre,
si tu (e)m fessis un petó,
jo te’n donaria quatre.

Tralala, la, lala,
lalara, la, la.

(…) mare li preguntava:
-Molt has trigat a venir.
-És la font, que a penes raja.

Tralala, la, lala,
lalara, la, la.

-Molt enfarinada vas.
-És la pols que aixeca enlaire.
-Jo no veig que faci vent,
ni que aixequi pols tan blanca.

Tralala, la, lala,
lalara, la, la.

-Aqui baix pot ser que no,
prò allà baix canvia l’oratge.

Tralala, la, lala,
lalara, la, la.

Jo en tinc un cantiret
per beure l’aiga fresca,
jo en tinc un cantiret
per beure quan tinc set.

Cantiret tan primorós
no n’heu vist cap a la vida,
cantiret tan primorós
que és per beure quan tinc set.

La ros(s)a Marió
té enveja del meu càntir,
la ros(s)a Marió
té enveja de debò.

Macarró, macarró ximfà,
xirimí, xirimí, macà,
manté, manté, la petí, ti, ti,
manté, manté, la petí, ti, ti,
ala combi, ala combi,
ala xirí (?)!

A Can Gall Gallaric d’Olot
mengen farro, mengen farro,
a Can Gall Gallaric d’Olot
megen farro amb un esclop.

Prop del ter i als peus de la muntanya,
vora el mar bell i altiu,
sota el cel rogent de tramuntana,
ets l’espill de l’Empordà,
ets l’espill de l’Empordà.

Tens l’encís de nostra Costa Brava,
sol ardent, radiant,
tot el goig d’un viure ple d’insomni,
jo et tinc dintre del meu cor,
jo et tinc dintre del meu cor.
I ets la pubilla de nostra terra,
oidà.

Oh, T(a)rroella, vila vella,
vila del meu cor,
si sabessis com t’enyora
qui està lluny de tu.

Tes muralles mil·lenàries,
tons carrers estrets,
jo els estimo molt més
que tot el món.

Del Tamariu fins a les Dunes,
camps oberts de fruita i de perfum,
Déu te guard, oh, gaia vila meva,
esclat del cor.

Des de l’alterós i bell (…)

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al cel,
guieu-nos cap al cel.

Amb la llum del teu mirar
has omplert la meva vida;
si em volguessis estimar,
ma il·lusió fora complida.

I viuria tan content,
que en mon rostre s’hi veuria
la llum de l’agraïment,
i a tothora et cantaria
una cançó pels teus ulls
que jo mateix et faria,
una cançó pels teus ulls
perquè, enmig de tants esculls,
fossin ells la meva guia.

Rosó, Rosó,
llum de la meva vida,
Rosó, Rosó,
no em desfacis ma il·lusió.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra
i guieu-nos cap al cel,
guieu-nos cap al cel.

La lluna, la pruna,
vestida de dol;
el pare la crida,
la mare l’estima
i el pare la vol.

Per anar a Sant Ferriol,
ballarem si Déu ho vol,
una ve(i)a l’ha trobat,
l’ha ficat a dins del sac,
l’ha lligat amb quatre betes
i l’ha engegat a fer punyetes.