La Conxita renta els plats,
la se(u) mare els ha co(n)tat,
la Conxita en trenca un,
la se(u) mare li lleva la pell del cul.

I a la voreta del mar,
l’Anna se’n va a treballar
quan l’alba apunta.
Els seus ulls en plor desfet
van mullant el coixinet
on fa la punta.

Enyora el seu aimador,
que sembrà en son tendre cor
dolça esperança;
el seu plor amarg i ardent,
poc és de penediment,
n’és d’enyorança.

Fa cinc anys que ell va deixar
la vila d’Arenys de Mar,
i a sa promesa.
La pobresa l’ha espa(o)rdit,
i a l’Amèrica ha partit
buscant riquesa.

-Quan aquí retornaré,
amb tot l’amor compliré,
deia, i marxava.
-Aquí t’espera el meu cor,
ella amb puríssim amor
deia, i plorava.

-Espera’m, espera’m amb fe constant.
I amb anhel va treballant,
que re li sobra.
Per minvar-ne els seus fatics
va fent puntes per els rics,
perquè ella és pobra.

A Arenys de Mar ha arribat
i aquest matí un patentat,
ve de L’Havana;
és el fill del mariner,
i ve casat amb muller
americana.

Quan sa arribada ha sabut,
l’Agnès en terra ha caigut,
d’un desmai presa;
cinc anys l’ha plorat absent,
avui plora el mancament
de sa promesa.

Retorna en si del desmai,
plena de dol i esglai
plora i gemega.
-Filla meva, viu per mi,
sa mareta li va dir;
sa mare és cega.

La filla ofegà en son cor
el desengany de l’amor,
les penes juntes.
I plorant amb dol sens fi,
pren el(s) boixets i el coixí
i va fent puntes.

I plorant i sospi(t)ant,
i amb anhel va treballant,
que re li sobra.
Per minvar-ne els seus fatics
va fent puntes per els rics
perquè ella és pobra.

La muller del patentat
i a casa la Ignès ha entrat
fa poca estona:
-Per el fill que haig de tenir
el niuet has de guarnir,
bona minyona.

De ta bona habilitat
moltes proves m’han donat
ja tes companyes;
fes-me puntes i entredós
per adornar el fill hermós
de mes entranyes.

I amb mon or podràs comptar
la pobresa que en ta llar
la set revela.
L'Agnès, en sentir això,
sent una mortal fredor
que el cor li gela.

Es mira la post del pa,
ni un sol mos n’hi veu ja
(…)
(?) uns ulls en la foscor,
buits de llum i plens de plor,
els de sa mare.

Treballant sense repòs
va fent puntes i entredós,
sempre treballa.
Quan algú li diu: -Què fas?
Diu amb veu freda cum glaç:
-Faig ma mortalla.

La grogor va prenent peu
en ses galtetes de neu
que enveja el marbre;
n’és tarongina d’amor,
que quan grogueja, la flor
caurà de l’arbre.

Dia i nit ha treballat,
ja la feina ha acabat
per la senyora.
Treballant de dia i nit
n’ha deixat el niu guarnit,
la cosidora.

I a bateig van repicant,
el(s) veïns a veure’l van
tots per les portes.
El toc de mort(s) els (a) so(s)prèn;
(…) van dient:
-L’Agnès és morta.

Pobra màrti(r) de l’amor,
i en el cel Nostre Senyor
la porta li obre;
(i)a no tindrà més fatics,
ni farà puntes pels rics,
perquè l’Agnès ja no és pobra.

Quan jo n’era petiteta,
i el meu pare em va cridar:
-Vine, vine, Francisqueta,
que amb un vell te’n vu(i) casar.

Si amb un ve(i) te caso,
és perquè té molt calé.

       -Quell temps, que mira, això…-

I el meu cor sempre pensava:
“mal viatge li ent(e)rés!”

La primera nit de nuvis,
el ve(i) se’n posa a ronxar;
el meu cor sempre pensava:
"bé et poguessis afogar”.

I ara n’ha vingut una ordre,
tots els ve(i)s s’han d’embarcar;
que si cas el meu s’embarca,
ni mai més pugui tornar.

En som enviat una carta
en el jefe del(s) mariners,
que si cas el meu tornava,
de cap al mar el fotés.

Una cançoneta nova,   tot cantant vos la diré,
treta n’é d’una minyona,   filla n’é d’Argelaguer.
I en ve el dia del Santíssim,   ballades a Begudà,
la noia en té el(s) ball(s) promesos   a Bancanova (?) del Pla.
I (a) hi va en Cendro de la Palla   per fer-la’n anar a ballar,
i ella carbassa, sí,   carbassa li’n va donar,
cum que n’és una noia prou honrada,   cum l’aigua del bacallà.

Muntanyes del Canigó,   fresques sou i regalades,
en que més ara a l’istiu,   que les aigües (a) hi són gelades.
Tres mesos m’hi som estat   sens veure-hi persona humana,
sinó un trist rossinyolet,   que a la sortida del sol canta.
Rossinyol, t’hi hauràs perdut,   tres dies fa que no canta.
D’aquest fet me’n vu(i) anar,   que l’enyorament m’(a)hi mata;
ningú m’entén aquest mal,   ni metges ni apotecaris,
només una nineta que hi ha,   que està al fondo de la plana.
I un dia me n’hi vaig anar,   un dia arran la vesprada,
l’endemà hi vaig arribar,   cap allà a la matinada.
-I Angeleta, baixa a obrir,   i Angeleta agraciada.

       -Encara é(s) mé(s) llarga, però…-

-No en pot ésser, això, Joan,   no en pot pas ésser això ara;
l’un costat hi tinc el marit,   l’altre hi tinc la canalla.

       -I en cabat, el despido, diu:-

Gent d’aquesta santa casa,
io me’n vaig a despedir;
Déu vos don(i) molts anys de vida,
tots vosaltres i en a mi.

Gent d’aquesta bona casa,
io us en dic adeu-siau,
amb salut i alegria,
d’aquí a un altre any si a Déu plau.

Una fresca matinada,
oilailà, quina fresca hi feia,

       -ho (ha)via dit diferent…-

jo me’n vaig anar a caçar,
oilailà, quina fresca hi fa.

No en trobo caça ninguna   que io li pogués tirar,
si no una gentil pastora   que guardava el bestiar.
Si n’estava adormideta,   i a debaix un alzinar.
En vaig collir un ram de violes,   i en el pit els hi vaig posar;
les violes eren fresques,   la minyona es despertà.

(…) governar
és (…) fàcil
(…)
com que les coses van tan bé
diu que en el poble (…) molt prop del (…) hi ha
(…) rei tu en seràs
(…) més remei
(…) tota la resta
(…)
(…) quinzenal (?)
(…) renovar-la
(…)
(…) fer l’amor

(…) senyores i senyors
(…) no es pot viure

(…) el matrimoni
molta gent serà feliç
perquè aixís (…)

com que no es podran casar
(…)
no s'hauran de divorciar.

Una rata n’hi ha al teulat
que en té el cul apedaçat,
de color de xocolata,
un, dos, tres, quatre.

(…) la nit de Sant Joan n’és arribada,
no hi ha noia que no estigui enamorada,
i el jove que la vol
ja no sap anar tot sol,
i li diu ben ple d’amor que l’estimava.