Déu vos guard, Josep,   i la vostra esposa;
m’han dit que ha parit   un noi que no plora.

       -Diu:-

Si em voleu llogar,   sóc una pastora
que ha vingut de nou (?),   no fa gaire estona.

Ai, Josep,
vostre fill m’enamora;
tan petit, tan petit i no plora,
ai, Josep.

A, per què el mestre em va pegar?
E, -diu- i no sé per què;
i, perquè ahir no vaig venir,
o, perquè no estava bo,
u, perquè tan burro és el mestre com tu.

La Mare de Déu,   quan era xiqueta,
anava a costura   a aprendre de lletra.
Amb un cistellet   amb quatre pometes,
un bocí de pa,   també avellanetes.

Pe(r) les festes del Tura
cada any comprem una mula;
pe(r) les fires d(e) Olot,
la mula ja s’ha mort.

Som noies de les escoles
que us venim a felicitar,
Déu us don(gu)i bones festes,
les d’avui i de demà.

Prenem ous i cansalada,
prenem lo que ens donareu,
que el dia de fer el tiberi
convidats hi quedareu.

Una fresca matinada,
trumlailà, quina fresca hi feia,
jo me’n vaig sortir a caçar,
trumlailà, quina fresca hi fa.

En trobà una pastoreta   que en guardava el bestiar;
en collí un ram de violetes,   damunt seu li vaig tirar.
Les violes n’eren fresques,   la pastora es despertà:
-Di(gu)eu-me, pastoreta,   de qui és el bestiar?
-Les ovelles, del meu pare,   i el (v)oltor i el ramadà
són del meu germà.

Sant Josep i la Mare de Déu
feren companyia bona;
partien de Na(t)zaret,
matinet, a la bona hora,
dondorondon,
canta la mare,
que el nen ja dorm.

       -Al principi era aquella, que hi (ha)via la bandera posada, amb la mà enlaire:-

Prieta(n) las filas,
re(g)ias, marciales,
nuestra escuadras van
cara al mañana
que nos promete
Patria, Justicia y Pan.

       -Cada dia abans d’entrar a l’escola.-

Ploreu, ploreu, ninetes,
que el burro està malalt,
té mal a la poteta
i el ventre li'n fa mal.

No pot menjar civada,
sinó pinyons pelats,
no en pot dormir a l’estable,
sinó en coixins daurats.

El burro, pobre burro,
de tant vol(gu)er fer el curro,
de tant provar la sort,
avui sí que l’han mig mort.

Ell tan maco i valent,
astut i deligent,
galant i tan festós,
li han fet malbé tot l’os.

Hi ha hagut una pallissa,
hi ha hagut una trencadissa,
que ja no farà mai més
el burro pels carrers.

Però perquè l’història
vos quedi a la memòria,
del burro us vu(i) contar
la vida que portà.

Quan va néixer, i no és broma,
no tenia cara d’home;
al veure-li les orelles
mirant cap a les estrelles,
el seu pare va exclamar:
-Que burro, que burro que serà!

Perquè estigués força gras,
el varen portar en un mas,
a (u)on donya Truja Garrons
li’n donava biberons.

I després, herba menjant,
el burret es va fer gran;
aixís que va complir el any,
no és re d’estrany,
el varen baixar a la ciutat
per anar a l’universitat;
però allí no el varen vol(gu)er,
perquè tot estava ple.

Això una e(s)cusa va ser,
per burro no el varen vol(gu)er.
Prò no volia sa mare
que fos burro com son pare,
i davant del mestre ruc
va portar son fill volgut.
Amb son fillet a la mà,
així al mestre va parlar:

-Molt bon dia, senyor ruc,
aquí li porto el menut.
Vull d’aquest burro petit
me’n faci un ruc de profit.

-Deixi’l tranquil·la, senyora,
que el tindré sempre a la vora,
i de la a fins a la zeta
jo li ensenyaré de lletra.

A l’escola, cada dia,
hi entrava amb molta alegria,
i del(s) dies que hi va anar,
ni una lliçó va faltar.

Puig no feia mai campanes
per anar a robar avellanes,
ni tampoc amagar esquenes
ni cap joc d’aquestes menes.

Sols anava pe les pedreres
cada dia vint vegades,
i ho feia de bona fe,
sense saber el per què.

I per més que el mestre ruc
l’ensenyava r(o)solut,
(…)

I per fer-lo quedar bé,
no entenia mai re;
enlloc de restar, sumava,
enlloc de parlar, bramava,
i de les lletres que hi ha
només va aprenre la a.

I tant “i, aaa, i, aaa” feia,
que tots els companys distreia,
fins que el ruc, per castigar-lo,
a son pare va enviar-lo,
amb unes orelles d’ase
que feien tronto(i)ar la casa.

(…)
el seu pare li’n va dir:

-Burret, fill del meu cor,
no has pensat mai ambl’amor?
Per viure sens treballar,
te n'hauries de casar.

Busca’t bonica parella,
ni molt jove ni molt ve(i)a,
però sobretot precura
no casar-te amb (a) cap burra.

Jo que tinc experiència,
i conec bé la ciència,
sé que és molt desgraciat
amb qui una burra és casat.

El burro no va dir res,
i en va quedar compromès;
i anar a cercà muller
cada dia pel carrer.

Al saber-ho, les ninetes
sortien arregladetes,
perquè el burro, això és cert,
tenia molt bon tipet.

Un diumenge al dematí,
la gosseta li va dir:
-En mi no t’hi has mai fixat,
ni amb el meu caminar airós,
que he fet patir a més de dos;
amb tu no vu(i) festejar.
El burro va contestar:
-Que potser no te’n recordes,
que sempre (con) parles bordes?

A una girafa rumbosa,
li va dir que era formosa,
més aquesta, amb gran catxassa,
li va donar carbassa.

I tingué tan gran disgust,
que a re trobava el seu gust.
Fins que un dia, el molt soca,
veié passar Donya Oca.

Veié tant sa fermosor,
que sentir un gran mal de cor;
un mal de cor de debó,
no de gana, de dolor.

I llavor(s) d(i)cidí
declarar-se per escrit;
i com que lletra no sabia,
pensà con s’ho faria.

Després de molt pensar,
una màquina es comprà,
creient, i és cosa de riure,
que una màquina es pot escriure
sense conèixer les lletres,
tan sols picant les tecletes.

Cum que escriure no pogué,
no li va gosar dir mai res,
fins un dia s’enterà
que hi niria a ballar
per la festa major,
a l’emb(a)lat del cantó.

Aixís que el jorn arribà,
el traje nou es posà,
i entrà a casa del barber
perquè l’afeitessin bé.

Un cop net i enclenxinat,
es dirigí cap a l’emb(a)lat;
a la banda dels animals
tocaven el primer vals.

Veié l’oca distingida
sentada amb una cadira,
i li va demanar amb aplom
per ballar el xarleston.

Quan eren a mig ballar
el cangur se li va acostar:
-Que no saps que ja fa un mes
que amb la oca sóc promès?

I davant de la gentada
li donà una gran patada.
Tocant de la part dolorida,
el burro s’aixeca i crida:

-Sa(t)s ara lo que et vaig a dir?
Que això no acabarà així. No!
El cangur va contestar:
-Això ara te s’inflarà.

La sang se l’encengueren
de l’una a l’altra part,
i dalt del ring feren
de boxeo un gran combat.

El burro ja fugia
del cangur talment,
perquè amb un cop de puny
li va fer saltar vint-i-una dent(s).

Guaiteu, ninetes formoses,
poseu-li un bon pegat,
de ungüent de lliris roses
i rave (?).

Traieu-lo a pes de braços
del seu estable humit,
i amb vostres matalassos
podeu guarn(eu)-li un llit.

Li han dat una pallissa
que ha estat fatal;
ploreu, ploreu, ninetes,
que el burro està molt malalt.

A la voreta del mar
n’hi ha una donzella,
n’hi ha una donzella,
que en brodava un mocador,
la flor més bella,
la flor més bella.

Quan en fou a mig brodar,   li’n manca seda;
gira els ulls envers la mar,   veu una vela.
Veu venir un mariner,   a prop de terra.
-Mariner, bon mariner,   que en porteu seda?
-De quin color la voleu,   blanca o vermella?
-Vermelleta la vull jo,   n’és per la reina.
-Pugeu a dalt de l'(arnau),   que trieu d’ella.
Se’n puja a dalt de l'(arnau),   la nau pren vela.
-Mariner, bon mariner,   torneu-me en terra;
que tres germanes que som,   sóc la més bella.
Una é(s) casada amb un duc,   l’altra és princesa,
i jo, pobreta de mi,   seré marinera.
-No en sereu marinera, no,   que en sereu reina,
que jo sóc el fill del rei   de l’Inglaterra.